Atacar la llengua feble, fins quan?

Ja n'hi ha prou. Al cap d'una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l'única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el Govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. (...) Qui intenta destruir la llengua d'un poble és un enemic d'aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos, enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació. Les primeres reaccions oficials del Govern de Catalunya a l'esmentat decret van ser literalment escandaloses. Diguem-ho d'una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país, intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret "suposa un avanç històric per a la llengua catalana", o si intenten fer callar el locutor de ràdio que denuncia l'agressió, aleshores s'exposen que els considerem còmplices dels nostres enemics. (...)

Aquest text en cursiva (els ressaltats en vermell són meus) no és pas actual, sinó que pertany a un article publicat al diari Avui el dia dels Innocents de l'any 2006, avui fa exactament quinze anys. A primera vista podria semblar que és un article actual, ja que tracta sobre un assumpte cabdal per a la supervivència del català del qual aquests dies se'n torna a parlar molt. Però no ho és, aquestes reflexions tenen, com deia, quinze anys, tot i que si busquéssim una mica en trobaríem d'altres de similars, anteriors i posteriors. L'autor del text en cursiva és el lingüista Joan Solà (e.p.d.), que va ser catedràtic de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona i màster en lingüística per la University of Reading (Regne Unit).

Una recent sentència judicial obliga a reduir la presència del català a l’escola en un vint-i-cinc per cent, un pas previ a anar augmentant aquest percentatge fins a situar-lo en el cinquanta per cent o menys. Observant la seva trajectòria destructiva de segles, els enemics del català ho seguiran intentant. Dissortadament, els destructors de la llengua pròpia de Catalunya, els nostres enemics en paraules del senyor Solà, tenen a la majoria de la judicatura de la seva part. Si des de Catalunya no ens ho agafem molt més seriosament, el català anirà quedant reduït fins al no-res. I si el Govern de Catalunya no es veu capaç de tirar endavant aquesta tasca, hauria de plegar i convocar unes noves eleccions. Ens hi estem jugant el nostre futur, i la nostra descendència no ens perdonaria mai la nostra inacció.

Els fons Next Generation

(Article original publicat el 17/12/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2048, pàg. 2)

Recordeu la pel·lícula de Berlanga, Bienvenido, Mister Marshall? Si la recordeu, potser us ajudarà a entendre una mica l’arribada dels fons Next Generation. I si no l’heu vist, us aconsello que la veieu. Salvant totes les distàncies, aquella pel·lícula i l’arribada dels fons Next Generation tenen alguna cosa en comú. Són dues sortides similars per intentar pal·liar dues grans desgràcies. Així, a la pel·lícula de Berlanga veníem de la Guerra Incivil espanyola i la Segona Guerra Mundial, amb el país trinxat, i ara estem sortint, o encara no, de la part més dura de la pandèmia Covid-19.

Els fons Next Generation són un estímul econòmic de la Unió Europea adreçat als estats membres per ajudar a sortir de la crisi provocada per la pandèmia Covid-19. Es van aprovar l’estiu de l’any passat i la idea és que s’utilitzin en projectes de transició ecològica i digital, creixement sostenible, resiliència econòmica, és a dir, la capacitat d’afrontar l’adversitat, cohesió social i territorial, i la millora del funcionament institucional. No cal dir que tots aquests conceptes poden tenir lectures diverses, i segur que les tindran. Són grans paraules per no dir gairebé res, o per englobar-ho tot. Depèn de qui ho llegeixi.

És la primera vegada que la Unió Europea s’endeutarà, i la contrapartida —els diners no cauen del cel— seran nous impostos comunitaris. Els fons es transferiran als estats de dues maneres: o com a subvencions a fons perdut o com a crèdits a baix cost, i els diners necessaris s’obtindran de la venda de bons europeus que hauran de comprar els estats membres. Als efectes pràctics, significarà que els diners sortiran de la nostra butxaca i, després de fer una excursió per les institucions europees, tornaran a la mateixa butxaca.

Caldrà discutir, però, un petit detall, o no tan petit. Rebrem els mateixos diners, en rebrem més, o en rebrem menys? Tot això s’haurà de negociar, i és d’esperar que els governants que defensin els nostres interessos ho facin bé. I és aquí on trobo certes semblances entre els fons Next Generation i la pel·lícula Bienvenido, Mister Marshall. A la pel·lícula de Berlanga la caravana dels americans passa de llarg i no s’atura a un poble on se’ls esperava amb els braços oberts, els discursos de les autoritats preparats, i un banquet a punt en honor seu. A Europa passarà el mateix: els països més espavilats faran aturar la caravana dels fons, i els que no ho siguin tant veuran com els fons passen de llarg. Confiem que nosaltres estiguem en el primer grup.

Twitter, una eina molt útil

Utilitzo Twitter gairebé des de l'aparició d'aquesta xarxa, i trobo que és una eina molt útil. Al principi, per prudència, com que desconeixia el seu funcionament, feia servir Twitter amb un nom inventat. Uns mesos més tard, en tenir-hi més confiança, ja tuitava amb un nom que tampoc era el meu, però donava alguna pista sobre qui hi podia haver al darrere. Des de l'any 2011 —ja fa més de deu anys!— tuito amb el meu nom i cognom reals, sempre donant la cara. No sóc polític ni tinc cap aspiració en el món de la política, només sóc un ciutadà que observa amb molta atenció el seu entorn, i després ho comenta a la xarxa. I quan li sembla que ho ha de fer, felicita; i quan cal, que cal molt més sovint del que m'agradaria, es queixa i demana explicacions.

Molts gestors i governants que tenen un compte de Twitter amb el seu nom i cognom, siguin del nivell territorial que siguin —des d'un modest districte de Barcelona fins a la Generalitat o al Parlament Europeu—, per intentar espolsar-se les puces de sobre dels seus silencis t'expliquen, com si fos la cosa més natural, que "el meu compte de Twitter no el porto jo, me'l porta gent del meu equip". És així com pretenen justificar que no reaccionin a les preguntes i queixes que reben per aquesta xarxa. Però és una excusa tan pobra com poc creïble, i això deixant de banda que no considero ètic que un compte personal es gestioni via pressupostos públics.

Els governants que dèiem abans no ho admeten obertament, però m'atreviria a dir que la majoria pensa que Twitter seria per a ells una eina política ideal sempre que es limités a fer la tasca 1.0, és a dir, que funcionés en una única direcció, la que va del titular del compte cap al lector, però no en sentit contrari. Ara bé, com que aquesta limitació, sortosament, no es pot habilitar, molts t'acaben dient que Twitter és una eina dolenta per se, el mal de tots els mals, l'antiperiodisme i tot el que de negatiu hi vulgueu afegir. És una reacció pueril a la gran frustració que deuen sentir per no poder censurar aquesta eina. La realitat és, però, que tots els periodistes que es dediquen a la política utilitzen Twitter, i per alguna cosa serà.

Parlem clar, hi ha un tipus de polític, de dretes i d'esquerres, amant de la censura. És aquella mena de polítics als quals els agradaria limitar Twitter a la transmissió inflexible de la seva propaganda, però que no volen veure ni en pintura cap crítica a la seva gestió. Són persones que acostumen a tenir una relació complicada i fins i tot tortuosa amb la discrepància política, i no els agrada que ningú els porti la contrària. És aquella mena de gent que encara no ha entès la utilitat real d'aquesta eina. Tot i que estem a punt de començar l'any vint-i-dos del segle XXI, en temes de comunicació s'han quedat aturats al segle XX.

La realitat és, però, que amb aquestes noves eines, el control i seguiment periodístic i ciutadà de les actuacions dels polítics ha arribat per quedar-se, sigui quina sigui la seva reacció a l'existència de les xarxes. Sense cap mena de dubte, Twitter és una gran eina que, ben utilitzada, pot acabar canviant a millor la forma de governar i la forma de relacionar-nos amb els nostres governants. Que hi ha gent esbojarrada que usa malament Twitter? I tant! Com diuen a les Balears, per tot hi ha de tot, però això no justifica criminalitzar l'eina.

Ada Colau i el viver polític de Casp 43 (2/2)

(ve d’aquí)

Durant la campanya electoral de les eleccions del 2015, Ada Colau va acusar repetidament al seu contrincant polític, Xavier Trias, de greus irregularitats fiscals. Colau mai va presentar cap prova, però el mal ja estava fet. Trias i Colau anaven gairebé empatats en les enquestes, i aquesta acusació falsa a Trias li va fer perdre aquelles eleccions i l’alcaldia. El fet que aquestes mentides també les publiqués un pamflet anticatalà com El Mundo no treu gravetat a la falsa acusació de Colau la qual, per cert, més de sis anys després, encara no s’ha disculpat en públic. La seva acusació falsa va ser pública, i les disculpes també ho han de ser.

Quatre anys més tard, a les eleccions del 2019, ja amb el consorci de Casp 43 perfectament consolidat, Colau va poder continuar en el càrrec mitjançant un pacte políticament contra natura amb l’extrema dreta de Manuel Valls —aliat circumstancial de Ciudadanos—, amb l’únic objectiu d’impedir l’accés a l’alcaldia al guanyador les eleccions. Aquella vergonyosa operació va ser tan legal com èticament immoral. Els sarrianencs tardarem temps a oblidar l’entrevista televisada que li van fer a Colau al bar de la Casa Orlandai en la que, fent-se l’ofesa, negava rotundament que passaria allò que va acabar passant. Tot plegat ens dóna una idea del tarannà i la nul·la credibilitat de l’alcaldessa. Valls, per cert, complert el seu objectiu, ja torna a ser a París, ja que la seva ciutat natal se li feia petita.

En els més de sis anys que Colau porta a l’alcaldia, l’alcaldessa ha pogut comptar amb la col·laboració inestimable del consorci Casp 43, en una mena d’ajut mutu: tu em pagues, jo t’ajudo. Tot indica, però, que la seva etapa política a Barcelona s’acosta a la seva fi. Quan Colau deixi lliures els despatxos de la plaça de Sant Jaume, els barcelonins ens haurem tret un gran pes de sobre, però tardarem anys a oblidar l’aventura esbojarrada d’aquesta senyora i el seu equip. D’entrada, els barcelonins haurem de tornar els mil milions de deute que els comuns han generat fins ara, i que segurament seran més quan Colau deixi el càrrec. En aquest sentit, convé recordar que el seu antecessor, l’alcalde Trias, a l’ajuntament hi va deixar superàvit, i això no és un detall menor.

Per recuperar allò que Colau i el seu equip s’han carregat en només dues legislatures s’haurà de fer una feina ingent a la ciutat. No n’hi haurà prou amb esborrar les seves pintadetes psicodèliques als carrers de Barcelona. Una tasca inajornable serà recuperar el turisme d’alt poder adquisitiu, aquell que deixa més diners i genera més llocs de treball a la ciutat. Molts barcelonins que ara es troben sense feina, abans vivien d’aquest negoci. Un sector turístic, el del luxe, el qual, als efectes pràctics, ha estat expulsat de Barcelona en benefici d’altres destinacions més amables amb els visitants d’alt poder adquisitiu. Mentrestant, aquí s’ha promogut barroerament el turisme low cost de xancleta i McDonald’s, aquells turistes que, a l’estiu, dormen a l’hotel platja, i a l’hivern s’espavilen com poden. Caldrà suprimir, per tant, els entrebancs municipals per a la obertura dels hotels als quals se’ls va prohibir obrir. S’haurà de facilitar també la reobertura dels que han hagut de tancar, no només degut a la pandèmia sinó a la desídia i les males arts d’una alcaldessa molt sectària i contrària al progrés. Colau, un malson que els barcelonins tardarem molts anys a oblidar.

Ada Colau i el viver polític de Casp 43 (1/2)

(Avís previ: aquest article segurament no agradarà gaire als comuns, siguin comunistes o no ho siguin. Per motius obvis, tampoc agradarà a l’excel·lentíssima senyora alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Però totes les dades que hi figuren han estat publicades prèviament per diversos mitjans de comunicació. Després hi ha la part d’opinió, que òbviament és de l’exclusiva responsabilitat de l’autor.)

L’alcaldessa de Barcelona i el seu partit, els comuns, que segons totes les enquestes ara es troben en un ben merescut declivi polític, disposen de l’ajut d’un important viver d’empreses, observatoris i xiringuitos polítics varis, generosament subvencionats amb diner públic. Estem parlant d’uns recursos públics que els barcelonins tal vegada preferirien que es dediquessin a invertir en habitatges públics, que és la gran assignatura pendent d’aquesta ciutat; però la prioritat de Colau no sembla ser l’habitatge públic sinó la seva promoció personal. I qui mana, mana.

Aquestes entitats es troben domiciliades, gairebé totes, al carrer de Casp 43. L’entramat empresarial comprèn un paraigua general anomenat Observatori Desc. A partir d’aquí hi trobem la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (fins fa poc compartien el mateix NIF amb Desc), Irídia, l’anomenada banca ètica Fiare, que és una entitat italiana amb una única sucursal a Espanya domiciliada a... Bilbao; promocionar-la sota mà des de l’ajuntament pot semblar una broma de mal gust per a entitats similars de crèdit que tenim a Barcelona, ni que només sigui per allò de donar prioritat al comerç de proximitat. També hi trobem el Grup Ecos de cooperatives diverses, despatxos d’advocats, enginyers, arquitectes i altres professionals, consultories de tota mena, assegurances, missatgers, i un llarg etcètera.

Tot aquest entramat de societats es beneficia, també, de contractes amables de subministrament de bens i serveis amb l’Ajuntament de Barcelona i altres consistoris metropolitans; no oblidem que Ada Colau també és la presidenta de l’AMB. Molts d’aquests contractes es tanquen sense concurs públic, ja que no superen els divuit mil euros; dit en altres paraules, si la suposada prestació puja quaranta mil euros, la solució implica fer tres contractes i així s’eviten els peatges de control democràtic.

A Casp 43 també hi trobem, ben col·locats i generosament retribuïts, polítics amortitzats dels comuns, alguns provinents de les restes de la desfeta comunista, ara sota la marca més neutra ICV. Es tracta d’un partit polític que, en incorporar-se als comuns, arrossegava un deute de milions d’euros amb laCaixa, i no els agrada gens que se’ls hi recordi. També hi figuren algunes parelles i altres familiars de polítics d’aquestes organitzacions. M’estalvio de donar els seus noms, ja que aquests són públics, i qualsevol persona interessada en aquest tema els trobarà amb facilitat a Internet. Tot plegat és com una gran família, la gran família política de l’alcaldessa Ada Colau.

(segueix aquí)

Entre el desproveïment i el màrqueting

(Article original publicat el 3/12/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2046, pàg. 2)

Fa molts anys que vaig deixar d’associar necessàriament les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis amb el consumisme desaforat que ens envolta i que comporta, tant sí com no, l’obligació de comprar, de consumir, de cremar la Visa Platinum.

Però, aquest any, a partir de l’existència d’uns casos reals de desproveïment, i d’escassetat de determinats perfils laborals al Regne Unit com, per exemple, els camioners, ens intenten convèncer que en aquestes festes també nosaltres podríem patir desproveïments greus. Però parlant dels camioners del Regne Unit, sabeu quant cobren? Menys encara del que cobra un periodista que comença, que ja és dir. De gent disposada a treballar per un salari digne sempre n’hi ha, però disposada a treballar gairebé de franc n’hi ha molta menys. Aquest és el cas dels camioners britànics.

Ens suggereixen insistentment que anem a comprar com més aviat millor, no fos cas que a l’últim moment ens quedéssim sense allò que ens volen fer creure que ens resultarà imprescindible. Diuen que si t’has de comprar segons quin model de cotxe, ja hi ha llista d’espera; no m’hi apuntaria mai en una llista d’aquestes! És per això que alguns fabricants aprofiten amb intel·ligència aquesta fal·lera consumista i garanteixen una entrega immediata dels seus models.

Però, què és realment imprescindible? Unes ampolles de cava? Com que a casa no ens agraden les begudes amb bombolles, problema resolt. Potser una ampolla de ratafia, per donar per ben acabat un bon àpat familiar? Ja la tenim a punt al congelador. Uns torrons de crema? Cap problema, el millor torró de crema de Catalunya el pots comprar al barri, tant al carrer Major com a la plaça de Sarrià. Però, això sí, si busqueu preu, millor que no us hi acosteu.

Una tablet, potser? No la necessito. Però fa temps que m’haig de canviar el mòbil. Ja té uns quants anys i la bateria em dura poc, no té prou memòria per encabir-hi les coses imprescindibles que hi haig de guardar, i en segons quins moments el seu funcionament s’ha tornat molt lent, com si em fes boicot. Si pretengués canviar-lo pel model tretze aquell de la marca de la poma potser m’hauria d’esperar, però no necessito un aparell tan car i sofisticat. Per comprar-ne un de normalet amb una mica més de memòria de la que tinc ara, segur que trobaré els que vulgui.

Així doncs, desproveïment o màrqueting? Hi pot haver una mica de cada cosa. Episodis documentats de desproveïment no els podem pas negar, però en aquest discurs del consumisme desaforat hi ha molt màrqueting amagat.

Polítics vs. funcionaris

(Avui a Espanya celebren el Día de la Constitución i, posats a celebrar també alguna cosa, a Catalunya celebrem el dia de Sant Nicolau. Per a la majoria de catalans avui és, però, un dia qualsevol, sense res especial a celebrar.)

Fa gairebé cinc anys vaig escriure un article que portava per títol La dictadura del funcionariat. La tesi que defensava aquell article és que, a l’administració pública, massa sovint qui acaba manant realment és el funcionari públic que té un lloc de treball garantit de per vida, i no pas el polític elegit democràticament però amb contracte temporal. Sempre es parla d’aquell ministre acabat de nomenar que visita per primera vegada el ministeri, i demana al bidell que l’acompanyi a conèixer l’edifici i la gent que hi treballa. Al final de la visita, el bidell s’acomiada del nou ministre tot dient-li que li desitja tota la sort del món, però afegint que no perdi mai de vista que en aquella casa el contracte temporal el té el ministre, no el bidell, el qual s’estarà allà fins al dia de la jubilació, plogui, nevi o faci sol. El ministre, en canvi, pot ser destituït en qualsevol moment i sense explicacions.

Aquests dies he mantingut uns quants contactes personals amb polítics de diverses administracions, tant del govern com de l’oposició. Les converses informals amb persones que es dediquen a la política sempre les trobo interessants, ja que com que sobre l’enrevessat funcionament de les administracions públiques en saben molt més ells que l’autor d’aquest article, sempre aprenc coses. No cal dir que, quan els parles de la dictadura del funcionariat, els polítics, i molt especialment els que formen part del govern, no hi acaben d’estar d’acord, i fins i tot es poden sentir ofesos.

Però dit això, no n’hi ha prou que el polític esgrimeixi als funcionaris díscols —que haberlos, haylos— el diari oficial on surt el seu nomenament. Si el polític pretén que els funcionaris col·laborin amb ell i obeeixin les seves ordres, i no posin entrebancs artificials a la seva gestió temporal —recordem el contracte indefinit del bidell del primer paràgraf—, els caldrà utilitzar tota la seva intel·ligència per mostrar una bona dosi d’empatia amb el funcionari de torn, el qual disposa de tots els recursos burrocràtics per fer la vida impossible al càrrec electe i, també, si cal, al ciutadà.

Què farem per Nadal?

Ens arriben amenaces de possibles limitacions en les trobades familiars nadalenques. Falten encara tres setmanes per Nadal i encara no hi ha res decidit, però sembla que les autoritats es volen curar en salut. Recordo que l’any passat es va autoritzar que les famílies es poguessin reunir complint alguns requisits, i una de les condicions tenia relació amb les bombolles de convivència. Després cada família va fer allò que li va semblar millor, i no cal dir que les autoritats no van fer inspeccions casa per casa per comprovar que es complís la normativa.

Les autoritats i els experts, gairebé sense excepció, insisteixen dia sí i dia també que ens vacunem de la Covid-19, i fins i tot que els vacunats amb dues dosis es posin ara la vacuna de record (la tercera punxada). Conec, però, molta gent que d’un temps ençà aquesta pressió pro vacuna se la mira amb un recel creixent, i els entenc cada dia més. Siguem partidaris o no de la vacuna Covid-19, si som honestos amb nosaltres mateixos hem d’admetre que el discurs oficial que ens feien fa uns mesos no s’assembla gaire al discurs oficial d’ara. Les certeses que ens transmetien al principi de la campanya de vacunació han anat evolucionant cap a una creixent ambigüitat; si més no, aquesta és la meva sensació.

Ara resulta que, tant si estàs vacunat com si no ho estàs, la transmissió de la malaltia no desapareix. Així, estiguis vacunat o no, pots encomanar i pots ser encomanat. I això ens ho diuen ara amb una claredat que no havíem escoltat a principis d’any. I m’atreveixo a afegir que, per motius obvis, si quan va començar la campanya ens haguessin informat en aquests termes, segurament el percentatge de persones vacunades seria menor, i potser ja no ocuparíem el segon lloc del podi europeu de vacunats; el primer lloc l’ocupa Portugal.

Ara ens asseguren que la diferència entre estar vacunat o no només són els efectes més o menys greus de la malaltia, i la probabilitat més o menys alta d’haver d’ingressar en un hospital i d’acabar a l’UCI, sense que això signifiqui que hi hagi cap garantia de res. La meva experiència personal és que fa poc he anat al funeral d’una persona correctament vacunada, la qual es va encomanar d’una altra persona igualment vacunada. Així que vist tot plegat us diré què farem a casa meva per Nadal, Cap d’Any i Reis: aplicarem més que mai el sentit comú i no ens deixarem influenciar pels discursos amenaçadors i tremendistes dels polítics. Per cert, estic vacunat amb dues dosis de BioNTech Pfizer.