Ada Colau i el viver polític de Casp 43 (2/2)

(ve d’aquí)

Durant la campanya electoral de les eleccions del 2015, Ada Colau va acusar repetidament al seu contrincant polític, Xavier Trias, de greus irregularitats fiscals. Colau mai va presentar cap prova, però el mal ja estava fet. Trias i Colau anaven gairebé empatats en les enquestes, i aquesta acusació falsa a Trias li va fer perdre aquelles eleccions i l’alcaldia. El fet que aquestes mentides també les publiqués un pamflet anticatalà com El Mundo no treu gravetat a la falsa acusació de Colau la qual, per cert, més de sis anys després, encara no s’ha disculpat en públic. La seva acusació falsa va ser pública, i les disculpes també ho han de ser.

Quatre anys més tard, a les eleccions del 2019, ja amb el consorci de Casp 43 perfectament consolidat, Colau va poder continuar en el càrrec mitjançant un pacte políticament contra natura amb l’extrema dreta de Manuel Valls —aliat circumstancial de Ciudadanos—, amb l’únic objectiu d’impedir l’accés a l’alcaldia al guanyador les eleccions. Aquella vergonyosa operació va ser tan legal com èticament immoral. Els sarrianencs tardarem temps a oblidar l’entrevista televisada que li van fer a Colau al bar de la Casa Orlandai en la que, fent-se l’ofesa, negava rotundament que passaria allò que va acabar passant. Tot plegat ens dóna una idea del tarannà i la nul·la credibilitat de l’alcaldessa. Valls, per cert, complert el seu objectiu, ja torna a ser a París, ja que la seva ciutat natal se li feia petita.

En els més de sis anys que Colau porta a l’alcaldia, l’alcaldessa ha pogut comptar amb la col·laboració inestimable del consorci Casp 43, en una mena d’ajut mutu: tu em pagues, jo t’ajudo. Tot indica, però, que la seva etapa política a Barcelona s’acosta a la seva fi. Quan Colau deixi lliures els despatxos de la plaça de Sant Jaume, els barcelonins ens haurem tret un gran pes de sobre, però tardarem anys a oblidar l’aventura esbojarrada d’aquesta senyora i el seu equip. D’entrada, els barcelonins haurem de tornar els mil milions de deute que els comuns han generat fins ara, i que segurament seran més quan Colau deixi el càrrec. En aquest sentit, convé recordar que el seu antecessor, l’alcalde Trias, a l’ajuntament hi va deixar superàvit, i això no és un detall menor.

Per recuperar allò que Colau i el seu equip s’han carregat en només dues legislatures s’haurà de fer una feina ingent a la ciutat. No n’hi haurà prou amb esborrar les seves pintadetes psicodèliques als carrers de Barcelona. Una tasca inajornable serà recuperar el turisme d’alt poder adquisitiu, aquell que deixa més diners i genera més llocs de treball a la ciutat. Molts barcelonins que ara es troben sense feina, abans vivien d’aquest negoci. Un sector turístic, el del luxe, el qual, als efectes pràctics, ha estat expulsat de Barcelona en benefici d’altres destinacions més amables amb els visitants d’alt poder adquisitiu. Mentrestant, aquí s’ha promogut barroerament el turisme low cost de xancleta i McDonald’s, aquells turistes que, a l’estiu, dormen a l’hotel platja, i a l’hivern s’espavilen com poden. Caldrà suprimir, per tant, els entrebancs municipals per a la obertura dels hotels als quals se’ls va prohibir obrir. S’haurà de facilitar també la reobertura dels que han hagut de tancar, no només degut a la pandèmia sinó a la desídia i les males arts d’una alcaldessa molt sectària i contrària al progrés. Colau, un malson que els barcelonins tardarem molts anys a oblidar.