Twitter, una eina molt útil

Utilitzo Twitter gairebé des de l'aparició d'aquesta xarxa, i trobo que és una eina molt útil. Al principi, per prudència, com que desconeixia el seu funcionament, feia servir Twitter amb un nom inventat. Uns mesos més tard, en tenir-hi més confiança, ja tuitava amb un nom que tampoc era el meu, però donava alguna pista sobre qui hi podia haver al darrere. Des de l'any 2011 —ja fa més de deu anys!— tuito amb el meu nom i cognom reals, sempre donant la cara. No sóc polític ni tinc cap aspiració en el món de la política, només sóc un ciutadà que observa amb molta atenció el seu entorn, i després ho comenta a la xarxa. I quan li sembla que ho ha de fer, felicita; i quan cal, que cal molt més sovint del que m'agradaria, es queixa i demana explicacions.

Molts gestors i governants que tenen un compte de Twitter amb el seu nom i cognom, siguin del nivell territorial que siguin —des d'un modest districte de Barcelona fins a la Generalitat o al Parlament Europeu—, per intentar espolsar-se les puces de sobre dels seus silencis t'expliquen, com si fos la cosa més natural, que "el meu compte de Twitter no el porto jo, me'l porta gent del meu equip". És així com pretenen justificar que no reaccionin a les preguntes i queixes que reben per aquesta xarxa. Però és una excusa tan pobra com poc creïble, i això deixant de banda que no considero ètic que un compte personal es gestioni via pressupostos públics.

Els governants que dèiem abans no ho admeten obertament, però m'atreviria a dir que la majoria pensa que Twitter seria per a ells una eina política ideal sempre que es limités a fer la tasca 1.0, és a dir, que funcionés en una única direcció, la que va del titular del compte cap al lector, però no en sentit contrari. Ara bé, com que aquesta limitació, sortosament, no es pot habilitar, molts t'acaben dient que Twitter és una eina dolenta per se, el mal de tots els mals, l'antiperiodisme i tot el que de negatiu hi vulgueu afegir. És una reacció pueril a la gran frustració que deuen sentir per no poder censurar aquesta eina. La realitat és, però, que tots els periodistes que es dediquen a la política utilitzen Twitter, i per alguna cosa serà.

Parlem clar, hi ha un tipus de polític, de dretes i d'esquerres, amant de la censura. És aquella mena de polítics als quals els agradaria limitar Twitter a la transmissió inflexible de la seva propaganda, però que no volen veure ni en pintura cap crítica a la seva gestió. Són persones que acostumen a tenir una relació complicada i fins i tot tortuosa amb la discrepància política, i no els agrada que ningú els porti la contrària. És aquella mena de gent que encara no ha entès la utilitat real d'aquesta eina. Tot i que estem a punt de començar l'any vint-i-dos del segle XXI, en temes de comunicació s'han quedat aturats al segle XX.

La realitat és, però, que amb aquestes noves eines, el control i seguiment periodístic i ciutadà de les actuacions dels polítics ha arribat per quedar-se, sigui quina sigui la seva reacció a l'existència de les xarxes. Sense cap mena de dubte, Twitter és una gran eina que, ben utilitzada, pot acabar canviant a millor la forma de governar i la forma de relacionar-nos amb els nostres governants. Que hi ha gent esbojarrada que usa malament Twitter? I tant! Com diuen a les Balears, per tot hi ha de tot, però això no justifica criminalitzar l'eina.