.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

diumenge, 30 de setembre del 2007

Un retrat cremat: alguns aspectes col·laterals

En primer lloc sento que l’article d’avui m’ha tornat a quedar excessivament llarg.

Han portat a declarar un xicot davant d'un jutge per haver calat foc a un retrat. Pel que diuen, el retrat era d'un senyor que fa de cap d'estat d'un país, i ocupa el lloc des del dia que se’ls va morir l’anterior cap d'estat. El que va morir va tenir la precaució, la gran pensada, d’anomenar com a successor seu el senyor del retrat cremat. Ho va fer uns anys abans de la seva mort ja que volia deixar-ho tot ben endreçat. Ell sempre deia, textualment, que ho volia deixar tot lligat i ben lligat. Només uns pocs van creure de veritat aquella mena d’eslògan tronat; molts altres, que seguíem tot aquell embolic surrealista amb una certa curiositat, no donàvem ni cinc cèntims per la durada de l'invent. Els diaris de l’època d’aquell país es referien a tot allò amb un llenguatge força estrany, com les previsions successòries per quan es produeixi el fet biològic.

La decisió de triar precisament al senyor del retrat cremat, i no a qualsevol altra persona, o deixar simplement que fossin els súbdits d’aquell país els que triessin, el senyor que va morir la justificava amb el fet que, a la família del senyor del retrat cremat, ja s’havien donat alguns antecedents de dedicació a la mateixa feina. No pas el seu pare però sí el seu avi, i el seu besavi, i alguns avantpassats més.

El raonament d’aquell home era potser una mica simple, però s’ha demostrat que molt eficaç. Ara pràcticament ningú qüestiona que si l’avi i el besavi s’han dedicat, per exemple, al comerç de cereals, la lògica ens diu que el fill i el nét faran bé la mateixa tasca. Jo potser sóc, un cop més, l’excepció de la regla, i penso que, potser, el fill hagués pogut ser un excel·lent capità de vaixell o un organitzador de caceres a l’Àfrica, i el nét, posem per cas, un biòleg reconegut o un sènior de PricewaterhouseCoopers.

Voltant pel món, hi trobem altres països que cobreixen el càrrec de cap d’estat amb un sistema similar: Corea del Nord, Síria, algunes repúbliques exsoviètiques, alguna monarquia sud-africana, etc. A Europa també en trobaríem algun, d’aquests països. El càrrec es passa de pares a fills i, així, els súbdits s’estalvien la feina d’anar a votar cada x anys. Altres països intenten establir una particular versió local del mateix invent: a Cuba, per exemple, el càrrec passa al germà.

Doncs bé, tornant altre cop al principi d’aquest relat, resulta que aquell país té una llei que prohibeix cremar alguns retrats com, per exemple, els del senyor del retrat cremat i els dels seus familiars més directes. Jo tinc certes simpaties ecologistes i, per tal d’evitar incendis, estic d'acord amb què no es puguin cremar retrats, especialment si l'operació es fa prop d'un bosc amb perill d’incendi. Però intueixo que aquesta llei no està feta per raons ecologistes. Resulta que no prohibeix ni castiga a qui cremi, per exemple, el retrat del President de l'Associació de Veïns de Sarrià, o el de l’alcalde d’Igualada, o el del Papa de Roma, per posar tres exemples que a primera vista poden semblar ben diferents però que, almenys en algun aspecte, no ho són tant. Així, convé recordar que, en aquests tres casos esmentats, els càrrecs s'ocupen després d'un determinat procés electoral, diferent en cada cas, això sí, però sempre prèvia votació, i no per nomenament digital com en el cas del senyor del retrat cremat.

Sé de gent que, per tal d’intentar justificar qualsevol cosa, fins i tot aquelles que democràticament són injustificables, t’ho miris com t’ho miris, diuen que, en aquell país, fa més d’una generació ja es va convocar un referèndum i es va validar un paquet de moltes coses, entre les que hi havia aquella decisió presa pel senyor que va morir. En conseqüència, argumenten, el senyor del retrat cremat pot ocupar, democràticament, el càrrec fins que se'n cansi, o fins que es mori, com el seu antecessor, i, per tant, al marge del que avui pensin els súbdits d’aquell país. Situats ja en ple segle XXI, tot plegat no deixa de ser una molt peculiar visió del concepte democràcia.

Fent uns números ràpids i fàcils: si aquell referèndum es va convocar fa 29 anys, i llavors la majoria d’edat estava establerta als 21 anys, vol dir que tots els súbdits d’aquell país que avui tenen menys de 50 anys mai s’han pogut expressar sobre el seu actual cap d’estat, el senyor del retrat cremat. I encara més, vol dir també que els súbdits d’aquell país que avui passen dels 50 anys i que, per tant, llavors ja varen poder votar, si resulta que en els darrers 29 anys han canviat d’opinió, ara tampoc la poden expressar a les urnes. D’aquests darrers jo en conec més d’un. I més de dos. Molts més.

dimecres, 26 de setembre del 2007

Portugal (I)

El passat dia 16, l’Andrés Trapiello escrivia a La Vanguardia:

“...Tan refinados y discretos son los portugueses como fatuos y defectuosos suelen ser los españoles. Ninguna experiencia más bochornosa y desagradable que ver la horda española de compras en Elvas o cualquier ciudad fronteriza. Todo lo acomplejado que es el español en Francia, se muestra en Portugal con ridícula suficiencia...”

Tan mal cartell tenen els nostres veïns a Portugal, o tot plegat és només un invent del Sr. Trapiello? I els portuguesos, ens consideren a nosaltres, els catalans, inclosos dintre de l’esmentat grup de fatuos y defectuosos? Vull creure que no però, en tot cas, espero comprovar-ho molt aviat ja que, precisament, ara marxo uns dies al país lusità, on sempre m’hi he trobat molt bé. Agafo el Vueling d’un quart de set del matí: si es vol viatjar low cost (50 € anada i tornada, TOT inclòs) s’ha de matinar una mica.

Si Déu vol, tornaré a treure el cap per aquesta pàgina el proper diumenge 30 de setembre. Tinc previst fer-ho amb un article que ja tinc mig embastat, i que portarà per títol Un retrat cremat: alguns aspectes col·laterals.

dimarts, 25 de setembre del 2007

Ja no es poden fer comentaris en aquest blog

Avui fa una setmana que vaig obrir El radar de Sarrià. En la meva “Declaració al principi” ja deia que "...vull esperar una mica, però segons com vagin les coses eliminaré l’opció de fer comentaris en el mateix blog i deixaria només l’opció d’aquest correu electrònic".

Amb una setmana n'he tingut prou per adonar-me’n que em serà més fàcil gestionar tot això sense haver d’estar massa pendent d’uns comentaris fets directament al blog, i que queden, per tant, registrats amb dia i hora de rebuda, i a la vista de tothom. Aquesta circumstància considero que m'obligaria a ser encara més àgil en les meves eventuals respostes, comentaris i/o puntualitzacions. Jo tinc la mala o bona costum de contestar-ho tot i de contestar a tothom, i de fer-ho amb una certa l’agilitat, però, la veritat, prefereixo no tenir la pressió afegida de ser a l’aparador. Crec que ho entendreu.

Deixo, per tant, oberta la possibilitat pels lectors d’aquest blog de comunicar-se amb el seu autor mitjançant el correu electrònic bcncateur@gmail.com, i reitero que estic obert a rebre qualsevol mena de suggeriment i/o critica, constructiva o no, que us vingui al cap.

L’equip d'“El radar de Sarrià”

He rebut un amable correu electrònic on se’m demana si puc explicar quelcom sobre els components de l’equip d’aquest blog. Tractaré de contestar al meu amable interlocutor amb la màxima exactitud que em permeten les circumstàncies.

Al davant i al darrera d’aquest blog hi sóc jo mateix, juntament amb un equip molt reduït format per un Toshiba Satellite portàtil que ja comença a necessitar un pla renove, i també un parell d’accessoris de hardware per tal de poder tirar endavant aquesta nova tasca.

Disposo també, però no de forma regular, d’un parell de joves voluntaris que, de tant en tant, m’informen de les meves moltes incorreccions gramaticals. Aquestes dues persones s’estan també, com jo, a la Península Ibèrica; l’una a la banda de la Mediterrània i l’altra a l’oposada, de cara a l’Oceà Atlàntic. Em va semblar que el contrast i les aportacions de dues sensibilitats marines tan diferenciades podria, potser, emmascarar una mica el meu pobre nivell de català. Es tracta que, dintre de les meves limitades possibilitats, tot plegat no faci encara, lingüísticament parlant, més mal als ulls. Només el temps ens dirà si ho aconseguiré.

M. Carles, Sarrià
Barcelona, Catalunya, Europa
bcncateur@gmail.com

dilluns, 24 de setembre del 2007

Hospital de la Vall d’Hebron (II)

Ja han passat més de tres llargs dies des de l’incident de divendres i la Honorable Consellera, Senyora Marina Geli, encara no ha presentat la seva dimissió irrevocable.

Ja han passat més de tres llargs dies des de l’incident de divendres i el Molt Honorable President, Senyor José Montilla, encara no ha enviat el motorista, amb la preceptiva carta de cessament, al despatx de la Honorable Consellera.

Ah, és veritat! Ara em recorden que avui és la Festa Major de Barcelona, i tots tres (el President, la Consellera i el motorista) estan de festa. Doncs haurem d’esperar a demà, a veure què passa, a veure si encara queda una mica de dignitat.

Qui és el vicepresident de la Generalitat?

La resposta a aquesta pregunta sí que és senzilla: ningú. La Generalitat de Catalunya té un president i uns consellers, però no té vicepresident. Aquest càrrec no existeix. Ens pot agradar o no, però és així.

Doncs no ho sembla. Consulteu qualsevol mitjà d’informació i veureu que, quasi sempre, utilitzen aquesta denominació per referir-se a un determinat conseller. És tot un misteri. Per tal d’aclarir-ho, ho he preguntat als responsables d’informació política de diversos mitjans, i no me n'he sortit. No saben, no contesten.

En aquest sentit, em permeto reproduir-vos el text que fa dies vaig enviar a diversos mitjans de comunicació:

És cert, com m'ha insinuat algú, que des de l'entorn més directe del Sr. Carod, es fa saber als periodistes com vostè que si no se li dóna el tracte de “Vicepresident”, que tots sabem que no existeix, no hi haurà, diguem-ne, una relació fluida entre aquella conselleria i el seu mitjà?

Si no és així, per què no s’estén aquest costum tan peculiar d'inventar-se denominacions de càrrecs que no existeixen i, per posar un altre exemple, no tracten al Conseller de Governació, Sr. Puigcercós, de “Governador de la Generalitat”? Al cap i a la fi, aquests dos consellers pertanyen al mateix partit, i no hi veig cap motiu pel qual no rebin el mateix “massatge virtual” per part de vostès.

Si més endavant en sé alguna cosa més ja us ho faré saber.

diumenge, 23 de setembre del 2007

El toreig, és un art?

Doncs això depèn. Depèn de a qui es pregunti. Uns diuen que sí, i ho afirmen convençuts. Altres diem que no, potser més convençuts encara. No ho puc demostrar però intueixo que els segons som més que els primers, si més no per aquestes contrades.

Fa uns anys, al casc antic de Terrassa, vaig veure una pintada que deia:

“Si el toreo es arte, el canibalismo es gastronomía”

A continuació, faig una traducció lliure pels bilingüistes monolingues de l’altra banda, la de la ceba, on també en trobarem més d’un:

“Si el toreig és art, el canibalisme és gastronomia”

El missatge és força explícit, penso que no calen més comentaris.

dissabte, 22 de setembre del 2007

Hospital de la Vall d’Hebron (I)

Després de la nova incidència d’ahir a l’Hospital de la Vall d’Hebron, ja ha dimitit la Consellera Geli? Potser ella creu que, per fer-ho, ha de passar una cosa encara més grossa al seu departament?

I si encara no ho ha fet, a què espera el President Montilla per enviar-li el motorista amb la carta de cessament?

Aquesta senyora és la mateixa que fa set mesos va anar de visita d’inspecció al mateix hospital, i es va trobar un servei d’urgències absolutament idíl·lic. Resulta que la direcció coneixia la visita de la Consellera amb l’anticipació suficient per permetre maquillar la situació de aquell servei, sempre col·lapsat, fins a deixar-lo com, per altre banda, hauria d’estar sempre. Es van derivar malalts a altres hospitals, es van netejar els passadissos de pacients, etc. En definitiva, la Sra. Geli va veure quelcom que res tenia a veure amb la realitat diària dels altres 364 dies de l'any. I el que resulta encara pitjor: en rebre queixes en aquest sentit, va reaccionar fent sortir al Sr. Francesc José María, Director gerent de l’Institut Català de la Salut, a negar-ho tot, a negar l’evidència. Tot un estil de fer política.

I el Director de l’hospital, res a dir? I el cap de manteniment? Ja veureu com al final se les carregarà el noi de manteniment que treballa per una misèria de sou amb un precari contracte temporal.

No s’ha dit massa, sembla que no convé fer-ho, però a la mateixa instal·lació ja s’hi va calar foc no fa gaire, i com que llavors les conseqüències van ser limitades, es va passar full amb poc soroll. I qui dia passa any empeny.

divendres, 21 de setembre del 2007

La noia de “nokyas” d’“el tall anglès”

Avui ja tenia pensada una cosa curta, contundent i un poc provocadora per penjar aquí. Es tracta d’un tema polític que deixarem per més endavant ja que l’actualitat demana preferència de pas.

Resulta que aquest matí el meu cel·lular ha patit un gravíssim accident. S’ha posat a vibrar sense parar i ha acabat caient a terra. Ha perdut quasi la meitat de la visió de la pantalla o, el que és el mateix, només se’n veu una mica més de la meitat, i la resta ha quedat de color negra. Encara es poden fer i rebre trucades de veu però, per exemple, l’opció missatges s’ha perdut. Els que hi entenen ja m’han dit de seguida que comencés a pensar en substituir-lo.

M’ha sabut molt greu, aquest era el meu tercer cel·lular des que fa uns quinze anys em vaig incorporar a aquest club. El primer va ser un “sonis”, després em vaig fer amb un “panasonycs” i ara tenia un “nokyas”. Si feu la divisió veureu que els cel·lulars em duren, i força. Tenia punts de sobres i, mitjançant una trucada, me n’han concedit un altre de la mateixa marca. Bé, no és ben bé que els regalin, aquí ningú regala res. Si te’l donen ara per “zero euros” intueixo que deu ser que ja l’has pagat amb escreix mitjançant els preus d’usura que et cobren per les trucades. Jo, que de tant en tant surto de l’estat que encara ens aixopluga, no he trobat cap lloc de fora on els preus siguin més alts que els d’aquí. No dic que no existeixi, però jo no l’he trobat ni a les amèriques, ni a Europa, ni a l’Àsia, ni a l’Àfrica, ni enlloc. Crec que aquí es baten tots els records guinness d’aquest sector.

Bé, doncs he anat xino xano a recollir el nou aparell a la botiga que dic a dalt (entrant per la Diagonal, segon pis i al fons). Cap problema, factura de 157 euros, menys vales promoción 157 euros, a pagar zero euros. Llavors els he demanat si em podien passar totes les dades, arxius, agenda, etc. de l’antic aparell al nou. M’han dit que ells no ho podien fer, i que els semblava que només es podia fer mitjançant un sofisticat programa d’ordinador que ells no tenen, però que ho provés amb la noia del xiringuito de “nokyas” que hi ha al davant. Vull aclarir que no es tracta de la informació de la targeteta (fins aquí encara hi arribo), sinó de la resta de la informació emmagatzemada a la memòria de l’aparell, amb la dificultat afegida que mitja pantalla no es veu.

La noia de Nokyas és jove, maca i molt servicial i eficient. Potser una mica seca però molt correcte i amb ganes d’ajudar. O sigui, res a veure amb la majoria dels seus compatriotes que s’estan aquí. I res a veure tampoc amb la majoria dels funcionaris que treballen en aquella botiga. Res a veure. Semblava talment que ella m’estigués atenent a l’Argentina i no a Barcelona. Nascuda a Bons Aires, encara no parla català però l’entén bé. M’ha ofert dues opcions: ensenyar-me a fer-ho jo o fer-m’ho directament ella. La dificultat afegida de la pantalla que no es veu sumada a la tendència natural al fet que tot ens ho facin els altres, m’han inclinat a optar de seguida per la segona opció, i així li he dit abans que s’ho repensés. I dit i fet, amb menys de cinc minuts ha quedat tot enllestit.

Algú pensarà que aquí hi ha truc. Que és difícilment creïble que algú d’allà dintre et tracti amb tanta correcció, amabilitat i eficàcia. Estem tan acostumats que ens maltractin que sorprèn el que hauria de ser normal. De fet, amb un cas com el d’avui jo no recordo haver-m’hi trobat mai, i visito aquesta catedral del consum des que la van obrir. Tan poc com puc, això sí.

Doncs bé, hi ha truc, ho heu endevinat. I tant que hi ha truc. La noia m’ha explicat que ella treballa a “el tall anglès”, però cobra de “Nokyas”. No he gosat preguntar-li l’import de la nòmina però ens el podem imaginar. Ara s’entén tot, es tracta de filosofies d’empresa molt diferents, totes dues companyies guanyen bastants calerons, però mentre l’una dóna importància a aquests detalls, l’altra considera que no ho són d’importants.

Si el Sr. Nokyas m’accepta un consell de client, penso que hauria d’apujar el sou de la noia de Bons Aires per tal de retenir-la contenta en aquesta important feina postvenda, i abans que, rodejada de tant funcionari, la noia se’ns espatlli.

Torno a lamentar l’excessiva llargària d’aquesta historieta, però no he sigut capaç de fer-la més curta. Prometo intentar no repetir-ho.

dijous, 20 de setembre del 2007

Declaracions al principi "sin orden ni concierto"

Per què obro aquest blog?
No cal buscar-hi arguments intel·lectuals i/o filosòfics. Tot plegat és molt més senzill. Resulta que jo dormo menys que la mitjana de la població, i em llevo molt d’hora. Llavors tinc dues opcions: prendre'm un somnífer d’aquells que es troben –amb recepta- a les farmàcies i tractar de dormir una mica més, o posar-me a escriure. I he optat per la segona opció.

Temes
Aquí es parlarà una mica de tot i, per tant, no hi ha en principi cap assumpte, dels que jo cregui que tinc quelcom a dir, que quedi exclòs de ser tractat. Cap ni un.

Novel·la
Ara bé, de molts temes que jo sóc conscient que no en sé res, evidentment no en parlaré. Per posar un exemple: no parlaré mai de novel·les, per la senzilla raó de que jo no sóc ni he sigut mai consumidor d’aquest gènere literari. Tinc la teoria, que molts considerareu equivocada, que el món real que ens envolta és, ja per si mateix, tant interessant que no cal anar a buscar ficcions externes. Cada cop tinc més clar que la realitat sempre supera la ficció. Jo respecto molt als lectors (*) de novel·la i malament m’anirien les coses si no fos així, envoltat com estic de gent d’aquesta mena. I sempre dic a qui em vol escoltar que, tot i no ser jo un lector de novel·les, estaré sempre molt agraït a l’inventor d’aquest gènere literari ja que, mentre altres hi dediquen una part del seu temps, jo l’aprofito per posar-me al dia en temes del món real. I sovint tinc la sensació que estic una mica més al dia que la mitjana de la població. Però reconec que, també en aquest aspecte, sóc un bitxo rar.

El meu baix nivell de català
M’haig de disculpar pel meu baix nivell de català. Jo sóc un dels que, a l’escola d'aquells anys foscos del segle passat, vam tenir prohibit no només estudiar-hi sinó estudiar-lo. Després, la veritat, m’ha fet molta mandra fer-ho de gran i, per tant, això sí que és culpa meva. No tinc excusa, ja fa més de 30 anys que aquell home es va morir i jo encara tinc aquest tema pendent. I per a mi no és excusa que, amb un coneixement de català clarament més baix que el meu, es pugui arribar a presidir el nostre país; això només demostra quin és el nivell del votant català.

Regularitat dels meus articles
Només puc dir que hi haurà una certa regularitat. No vull –ni puc- comprometre’m a penjar els meus articles en dies concrets i a hores concretes, com fan altres blogs molt més seriosos que aquest. Tinc previst fer un o dos articles setmanals, i potser alguna setmana n'hi haurà tres. Això sí, intentaré que no hi hagi cap setmana sense, com a mínim, un article meu.

Idioma
Tinc previst fer-ho tot en el meu defectuós català, però, si ho considero convenient, em reservo el dret d’utilitzar qualsevol altre idioma. El títol d’aquest article d’avui és la primera prova de la meva transgressió lingüística.

El perquè del nom “El radar de Sarrià”
Jo visc al poble de Sarrià, on m’hi he passat mitja vida. L’altre mitja m’estava al barri de Sant Gervasi. Tant l’un com l’altre pertanyen ara a la ciutat de Barcelona. Fa uns anys Sarrià va deixar de ser un poble per passar a formar part de Barcelona, amb l’opinió contraria de molts dels seus habitants. I, de moment, el tema Sarrià el deixo aquí, ja que aviat n’explicaré més coses. Darrerament he fet una sèrie de consultes sobre el nom escollit per aquest blog. Les opinions recollides sobre la seva idoneïtat no son pas coincidents, ni molt menys. Des d’una visió estrictament acadèmica he rebut més d’una crítica per utilitzar el mot radar, amb arguments lingüístics impecables. Però també m’han arribat alguns missatges mostrant-me simpatia per aquest nom. Fet el meu propi i particular balanç de la qüestió, crec que El radar de Sarrià agrada força i, si més no, m’agrada a mi.

L’objectiu principal del meu blog
Ras i curt, que el llegeixi com més gent millor. Com sento a dir quan vaig a Múrcia, ni más más ni más menos. Per tant, si penseu que allò que jo escrigui aquí pot interessar a gent del vostre entorn, no tinc cap inconvenient en que expandiu aquest enllaç per la blogosfera o com s’anomeni aquesta xarxa.

Suggeriments i crítiques
No cal dir que estic obert a rebre qualsevol mena de suggeriment i/o crítica, constructiva o no, que us vingui al cap.

Patrocinadors i sponsors d’aquest blog
Encara no tinc cua ni llista d’espera, però m’ha semblat detectar un cert interès de diverses empreses punteres en aquest sentit. Penseu que aquesta gent tenen uns importants departaments de marketing que de seguida ensumen allò que tindrà èxit. De moment, però, no contemplo acceptar-ne cap. Les companyies telefòniques solen pagar una bona pastarrufa, però, amb tota franquesa, no m’interessa fer propaganda d’empreses que tracten tan malament als seus clients (o abonats, com a ells els hi agrada considerar-nos). I parlo en plural perquè no se’n salva cap. Els bancs i les caixes també intueixo que aviat m’aniran al darrera, però amb tota aquesta crisi borsària prefereixo, de moment, deixar-los de banda. I del món del totxo no cal ni parlar-ne. En fi, més endavant potser tornaré a considerar-ho.

Comunicació entre els lectors d’aquest blog i el seu autor
Preferentment, mitjançant l’adreça electrònica bcncateur@gmail.com que, com podeu veure si us la mireu amb deteniment, inclou per sí mateixa un cert missatge de poca ambigüitat. No ho tinc encara clar al 100%, vull esperar una mica, però segons com vagin les coses eliminaré l’opció de fer comentaris en el mateix blog i deixaria només l’opció d’aquest correu electrònic.

Finalment, serà veritat tot el que escriuré en aquest blog?
Sí, sens dubte, almenys aquesta és la meva intenció. Altra cosa és l’opinió, i aquí cada persona és un món.

Perdoneu l’excés d’aquest article, però m’ha semblat molt convenient puntualitzar tot això. A partir d’ara, tinc la intenció de fer-los bastant més curts.



(*) Si jo utilitzés el llenguatge tant de moda ara, que alguns entenen com a políticament correcte i que jo penso que és absurd, aquí hauria de dir lectors i lectores. Doncs bé, ja us aviso que jo sóc partidari de la vella escola on ens ensenyaven que, en aquests casos, el masculí engloba també el femení.

dimarts, 18 de setembre del 2007

Aviat començarem !

Avui és 18 de setembre de 2007 i ja tenim decidit començar a omplir de continguts el nou blog

El radar de Sarrià

De moment només us podem dir que ja hi estem treballant de valent, i que molt aviat començarem a tenir una presència més o menys regular en aquest blog.

Fins aviat !

M