.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 5 d’octubre de 2022

El Tram. Més

 

(Foto: Daniel Antunes)

Puc entendre que allà on tradicionalment sempre hi ha hagut tramvies aquests artefactes es mantinguin, i s'hi inverteixin els recursos necessaris perquè continuïn funcionant i formant part del paisatge urbà donant servei al ciutadà. En aquest sentit, Lisboa (ciutat amb moltes pujades i baixades) i Amsterdam (ciutat gairebé plana) podrien ser dos bons exemples de ciutats ben diferents amb tramvies consolidats, cadascuna a la seva manera. Costa d'imaginar aquestes dues ciutats sense els tradicionals tramvies.

Pel mateix motiu, la tradició, els barcelonins no ens acostumem a veure l'avinguda del Tibidabo de Barcelona sense el Tramvia Blau. L’alcaldessa Colau ens el va treure sense gaires explicacions, i des de l'ajuntament van prometre que el reposarien un cop s'haguessin enllestit unes suposades reparacions. Però el fet és que seguim sense el Tramvia Blau ni data per reposar-lo, i les eleccions municipals són, com qui diu, a tocar.

Mentrestant, a Barcelona hi ha aquesta obsessió malaltissa de les esquerres i altres comissionistes per comunicar tramviariament per la Diagonal els dos tramvies existents a punta i punta de la ciutat. En aquesta obra faraònica hi ha molts diners en joc i, en conseqüència, moltes comissions a repartir, no necessàriament amb diners. Avui en dia, però, existint el bus elèctric d'alta capacitat, molt més pràctic i molt més barat que el tramvia, costa d'entendre que el projecte tramviaire encara no hagi decaigut. És un tema de caprici pueril d’una alcaldessa que vol deixar la seva petjada a la ciutat, però la festa dels tramviaires l'estem pagant tots els barcelonins, com si Barcelona no tingués prioritats socials molt més urgents.

dilluns, 3 d’octubre de 2022

La llista cívica

Així, d'entrada, i des d'un punt de vista estrictament teòric, la possibilitat de configurar una llista cívica al marge dels partits polítics de cara a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya no sembla una mala idea; seria una reacció lògica a la inoperància manifesta dels partits. Almenys des de fa cinc anys els partits independentistes no han fet ni fan mínimament bé la seva feina, i a ningú ha de sorprendre que des de la societat civil es busquin vies alternatives per impedir que uns i altres, cadascú amb les seves particularitats, continuïn posant bastons a les rodes de l'independentisme, conscientment o no.

No es tracta de ressuscitar allò del "Tenim pressa", però sí d'intentar posar fre a aquells que de pressa no només no en tenen cap sinó que continuen imposant el calendari del qui dia passa, any empeny, com si els fes mandra la possibilitat d'arribar fins al final del procés, que no és cap altra que l'assoliment de la independència de Catalunya. Els independentistes convençuts, vagin per lliure com qui signa aquest comentari o militin en un partit dels que es declaren inequívocament favorables a la independència de Catalunya, s'equivocarien si menystinguessin el fet de poder discutir la viabilitat d'una llista cívica. Això sí, a ningú se li escapa que una condició imprescindible de l'anomenada llista cívica seria que cap partit polític hi fiqués el nas.

No seria gens fàcil, però ningú amb dos dits de front ha dit mai que l'assoliment de la independència de Catalunya hagi de ser fàcil. Fa temps vaig suggerir a la presidenta anterior de l'Assemblea que s'estudiés la creació d'una llista electoral de persones independents dels partits, però ni ella ni ningú del seu entorn van tenir la cortesia de contestar-me, ni tan sols per acusar rebut de la meva proposta. Ara sembla que la seva successora es vol posar les piles i, insisteixo, crec que plantejar seriosament aquesta possibilitat és un deure que tenim els independentistes. Sap greu haver-ho de repetir, però des de fa cinc anys els partits polítics independentistes només semblen defensar els seus interessos partidistes, al marge de la voluntat inequívoca dels seus votants independentistes els quals, amb els seus impostos, els mantenen operatius.

divendres, 30 de setembre de 2022

Quan el deute esdevé un simple apunt comptable

(Article original publicat el 23/9/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2088, pàg. 2)

Amb l’estructura actual del club, el deute del Barça és impagable. Encara que a partir d’ara el Barça guanyés tres Champions seguides, les Lligues corresponents i altres competicions, amb tots els ingressos extra que això comportaria, el deute continuaria sent impagable. Des que es van anar confirmant les famoses “palanques”, que no són res més que venda de patrimoni del club en forma de drets televisius i altres actius de l’entitat, el Barça ha configurat un equip molt car. Una gestió més conservadora de l’entitat hauria aconsellat reservar una part dels ingressos per anar pagant el deute, però no s’ha fet.

Un dia pot aparèixer un inversor que, a canvi de pagar als creditors, aconsegueixi la majoria dels actius del club fins a acabar forçant la transformació de l’entitat en una societat anònima esportiva. Per als socis, propietaris de l’entitat, perdre’n el control seria una pèssima notícia, però si es posés a votació la transformació en societat anònima explicant que és l’única alternativa a haver de liquidar el club, que aquest és el risc que hi ha, guanyaria per golejada la transformació. Cal recordar que a can Barça no tots els socis tenen dret a vot sinó només els compromissaris.

Amb un altre exemple potser s’entendrà millor. Posem el cas d’Espanya, el Regne d’Espanya, que també té un deute impagable. Així, encara que estiguéssim un any i mig dedicant el cent per cent del PIB a pagar el deute, això no seria suficient. I arribats al punt d’assumir la impossibilitat de tornar els préstecs, els creditors sempre acaben sent realistes, i passen de considerar el deute com una obligació de pagament a transformar-lo en un simple apunt comptable. En el millor dels casos s’aniran liquidant els interessos, tots o una part, però deutors i creditors assumeixen que el capital no es podrà tornar mai.

La Xina, oficialment un país comunista, quan li convé actua com la societat més capitalista del món, i sempre intenta aprofitar en benefici propi les situacions de precarietat. Els xinesos s’estan convertint en els amos de molts països pobres, africans en bona part, oferint inversions multimilionàries en infraestructures... sabent que els “països agraciats” no les podran pagar. Però els xinesos no busquen recuperar aquestes inversions, ja que l’objectiu és aprofitar-se dels recursos naturals dels països pobres. “No em pots pagar aquell pont que t’he construït? Cedeix-me a canvi l’explotació d’aquella mina com a compensació”. Allò que no es paga amb diners, es paga amb dinades.

dimecres, 28 de setembre de 2022

Les cues de la gana

A banda dels jubilats amb una pensió misèrrima, els estudiants sense ingressos, els aturats que ja han esgotat les prestacions d’atur, els immigrants sense recursos ni possibilitats de trobar una feina per manca de papers, i altres casos equiparables, ja hi ha persones que tot i tenir papers i una feina més o menys fixa, també han d’aparcar l'orgull i anar a fer cua a Càritas o a altres entitats, privades i públiques, per demanar menjar. Les cues de la gana. Les cues als llocs on es reparteix gratuïtament menjar a la gent necessitada, que molts valoren com una alternativa raonable a la difícil situació actual, no deixen de ser la prova del cotó d'un gran fracàs de la nostra societat. Així, la valoració d'un governant no l’hem de mesurar per les facilitats que ofereix a les persones necessitades que es veuen obligades a demanar ajuts socials per menjar, sinó per evitar que aquests ajuts hagin d'existir. Les cues de la gana, més que ser una solució a problemes greus de la nostra societat, no deixen de ser la trista evidència d'un gran fracàs col·lectiu i, molt especialment, el fracàs estrepitós dels governants com a mals gestors dels impostos que paguem els ciutadans.

diumenge, 25 de setembre de 2022

L’escàndol de la cúpula judicial

Si hi ha una institució pública espanyola que s'ha anat degradant fins a uns extrems que ningú es podia arribar a imaginar, aquesta és la cúpula judicial, amb el CGPJ, l'AN, el TS i el TC, com els seus organismes més representatius. Hi podríem afegir el Tribunal de Cuentas, ja que, encara que els seus membres no necessàriament són jutges, fan de jutges i dicten sentències molt dures d'obligat compliment, i molt especialment quan es tracta de castigar catalans.

El descrèdit de la cúpula del poder judicial és degut a errors propis, però no només. Estem parlant d'uns alts funcionaris que en teoria tenen l'obligació d'oferir al ciutadà un servei que resulta imprescindible: una justícia imparcial, ràpida i, sobretot, justa. Això ara no passa. Estem parlant d'uns personatges que tenen un sou més que decent, cotxe i conductor que paguem entre tots sempre al seu servei, i altres regalies que ara no detallaré, ja que tampoc es tracta de fer posar vermell a ningú. Em ve al cap que quan els jutges van als toros s'acostumen a posar a la barrera, i entenc, per tant, que d'entrada no en paguen. Ho declaren com a cobrament de salari en espècies?

El gran desgavell del poder judicial espanyol té uns quants responsables: el Congreso de los Diputados per no fer les lleis que toquen, unes lleis que haurien de contemplar sancions exemplars als jutges que es passen de la ratlla; la cúpula judicial que dèiem abans, per aferrar-se il·legalment a la poltrona de manera escandalosa amb el mandat caducat, sabent que no els passarà res; i el PP i el PSOE, per ser els partits que des de fa més de quatre dècades es van alternant en el govern d'Espanya. Tots són còmplices.

No cal dir que qui pateix les conseqüències de tot això és el ciutadà, ja que mentre ells discuteixen de les seves coses, aquest no rep el tracte ni el servei que es mereix. Sent la justícia imparcial, ràpida i justa un dels pilars de la democràcia, un país com Espanya —i Catalunya de retruc— amb una justícia low cost combinada amb tot un catàleg d'escandaloses irregularitats judicials, trampes i il·legalitats manifestes, no es mereix la consideració de país democràtic.

divendres, 23 de setembre de 2022

Si Junts deixés el Govern

El risc que Junts deixi el Govern, una possibilitat que vista des de la lògica del sentit comú no s’ha d’excloure, és que l'endemà es reeditaria un tripartit d'esquerres, i els nous governants posarien per sobre de tot un catàleg atractiu de prioritats socials... que tothom sap que s'incompliria per manca de recursos. I no cal dir que les expectatives nacionals de la majoria de catalans que opta per la independència quedarien temporalment arxivades.

Encara que de vegades costa —als que no som creients del junquerisme, Junqueras ens ho posa cada dia més difícil—, estic convençut que Esquerra continua sent un partit independentista, si més no ho són la majoria dels seus votants. Sigui com sigui, no hem de perdre de vista que un tripartit d'esquerres com a alternativa del govern actual estaria presidit pel cap de llista del partit que va guanyar les eleccions, el PSOE, i Illa d'independentista en té tant com jo de cirurgià cardíac. (Obro parèntesis. No insistiu a anomenar-lo PSC. Aquell partit, de facto, va passar a millor vida fa bastants anys. Ara els socialistes catalans són del PSOE, mitjançant una franquícia catalana que només intenta preservar l’aparença, les sigles. Tanco parèntesis).

Sabem del cert que ni el PSOE ni els comunistes són ni seran mai independentistes, aquests últims amb el nom que toqui, sempre dissimulant que ho són, tot i que a hores d'ara ja no se'ls creu gairebé ningú. Tenen tot el dret a considerar que Espanya és el seu país, amb qualsevol de les fórmules derivades del concepte ampli que anomenem federalisme, però ha d’incloure necessàriament l'encaix de Catalunya a Espanya. Ara bé, no tenen més dret que el 52% dels catalans que consideren que el seu país és Catalunya. Se'n diu democràcia.

Si Junts deixés el Govern, aquest partit hauria d'afrontar un altre repte, i són els centenars o milers de polítics i càrrecs de confiança que es quedarien sense feina. Però aquest és un problema que haurien de resoldre ells i, francament, com a ciutadà això no em preocupa. I si alguna de les persones que es quedés sense feina no fos capaç de guanyar-se la vida fora de l'aixopluc públic, potser és que tampoc era la més adequada per gestionar correctament i amb eficiència els recursos públics, els nostres recursos.

dimecres, 21 de setembre de 2022

Vacunes i conflictes d’interessos

S'anuncien més campanyes de vacunació. Un sector del món de la sanitat les assumeix com a imprescindibles, mentre altres metges expressen dubtes raonables. Ningú està en condicions d’assegurar que els efectes positius de la quarta dosi de la vacuna Covid a persones de més de vuitanta anys superaran els efectes negatius que des que es va iniciar la vacunació contra la Covid han anat quedant acreditats en les persones més grans. Metges que em mereixen tota la confiança parlen de riscos importants relacionats amb la vacuna Covid, especialment amb persones que pateixen malalties autoimmunes i determinades patologies cardíaques. I com que tinc alguns casos d’aquests molt propers, em resisteixo a no escoltar-los. Però els professionals que expressen dubtes són silenciats per la majoria dels mitjans de comunicació.

Com dèiem, s’ha anunciat una quarta dosi de la vacuna Covid, de moment per a les persones de més de vuitanta anys. Sorprèn, però, que els seus defensors que des de fa dos anys i mig acaparen les aparicions en els mitjans de comunicació, no hagin acceptat mai debats públics amb científics discrepants, i tampoc sobre possibles conflictes d'interessos. Qui paga les seves investigacions? Qui finança els centres on treballen? En definitiva, quina contribució fan els laboratoris farmacèutics que fabriquen les vacunes? Són tres preguntes que necessiten respostes clares, més enllà de la desqualificació personal de qui les fa en públic com hem vist fins ara.

Si es busca seriositat i credibilitat, i jo que no pertanyo al sector sanitari les necessito més que els meus parents i amics que professionalment estan en aquest sector, hi hauria d'haver una transparència absoluta, i totes aquestes dades no s'haurien de silenciar com passa des de fa dos anys. No sóc negacionista de l'efectivitat de les vacunes —de fet, estic vacunat contra la Covid—, però com a usuari de la sanitat que viu en un país democràtic tinc tot el dret a ser informat amb tots els ets i uts abans que se m'obligui a prendre una decisió, en el sentit que sigui.

Sovint un té la sensació que alguns polítics i investigadors ens volen fer creure que el nostre país és com la Xina, és a dir, un país on el ciutadà té l’obligació de creure a ulls clucs tot el que li diguin les autoritats, sense qüestionar res. Doncs no, sortosament Catalunya no és la Xina, aquí no necessitem governants amb mentalitat de dictador que ens imposin manu militari què hem de pensar, què hem de fer i què no ens hem de qüestionar. Abans de prendre les nostres decisions, els ciutadans tenim tot el dret a qüestionar-ho tot, i a escoltar els arguments tècnics d’uns i altres, sense censures ni desqualificacions prèvies.

dilluns, 19 de setembre de 2022

God Save The Queen!

Estic gairebé segur que si jo fos britànic, seria monàrquic. Això ho escriu una persona que es declara republicana per convicció democràtica, una persona que sempre ha tingut claríssim que la votació popular dels ciutadans és l’únic sistema raonable per decidir qui ha de ser el cap d'estat d'un país. Algú potser considerarà aquesta afirmació com una provocació, o com una contradicció. Bé, les opinions són lliures, però afirmant que si jo fos britànic segurament seria monàrquic, no estic proposant traslladar el sistema monàrquic a altres països del món sinó que només defenso una monarquia concreta, la britànica, com una mena d’excepció que confirma la regla.

Sempre que sóc a Londres, i hi he estat unes quantes vegades, he pogut constatar que la defensa de la seva monarquia és un sentiment majoritari entre els britànics. Molts es declaren monàrquics de la reina Elizabeth II ara desapareguda, potser perquè no n'han conegut cap altra. A Espanya i salvant totes les distàncies, que són moltes, és com aquells que es declaren republicans per convicció, però alhora diuen que es consideren juancarlistas. Al Regne Unit és monàrquic des de l'escombriaire negre que neteja el carrer i el porter que t'obre la porta de l'hotel i t'agafa la maleta, fins al banquer de la City i el professor universitari.

La meva defensa de la tradició britànica encara se'm reafirma més quan aquests dies observo com la majoria dels periodistes i tertulians que surten per TV3 fan befa contínuament de la monarquia britànica, de la reina que s'ha mort, del rei que l'ha substituït, dels familiars que estan de dol i, last but not least, de determinades tradicions del bon gust que al nostre país s'estan perdent, com la d'anar correctament vestit quan toca anar ben vestit. Que a casa nostra uns personatges, amb títol de periodista o sense, que es presenten a treballar amb bermudes, xancletes o samarretes amb missatge, ens vulguin donar lliçons del tipus que sigui, i que els responsables de l'empresa no només ho permetin sinó que d’un temps ençà sembla que ho esperonin, supera qualsevol límit.

Els missatges que porten incorporades les samarretes particularment s'han de respectar, però al plató d'una televisió pública estan fora de lloc. Unes samarretes que alguns homes gosen portar sense mànigues, el súmmum de la mala educació. Alguns confonen el plató de TV3 amb un pavelló de bàsquet. Sovint oblidem que aquests personatges del jijijaja que surten per TV3 són empleats nostres i, com a tals, ens deuen un respecte. Tinc al cap productes totalment prescindibles com Planta Baixa i Tot es mou. N'hi ha alguns que, intentant mantenir les formes, es posen una americana, però la combinen amb la junqueriana manera de portar la camisa per fora dels pantalons. I ja no parlem dels texans estripats, i de determinats estampats de les camises fosques que serien més adequats per anar a un concert d'Els Pets que a un programa de televisió. Posats a escollir, prefereixo la tradició britànica de la camisa blanca ben planxada, amb corbata o sense.

Que aquesta gent tan guai de TV3 pretengui donar lliçons a l'audiència sobre com s'haurien de fer les coses, a molts ens produeix un sentiment de rebuig. Algú em podrà dir que la solució és ben fàcil, apagar la tele; ja ho faig, ja, fins aquí encara hi arribo. El fet és, però, que som el país que som i tenim la gent que tenim. Amb personatges com els descrits anirem rodolant que fa baixada pel camí de buscar el gran objectiu de l'esquerra que ens governa i governa TV3: igualar per baix, sempre per sota, mai per sobre. Doncs bé, davant d’això, visca la monarquia britànica! Podria completar aquests comentaris amb una comparació entre TV3 i la BBC, però per no cansar al lector això ho deixaré per un altre dia.

God Save The King!

divendres, 16 de setembre de 2022

Més enllà d'unes eleccions municipals

(Article original publicat el 9/9/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2086, pàg. 2)

Els partits unionistes, des dels més tradicionals —socialistes, populars i comunistes, aquests últims amb noms canviants, per dissimular que ho són—, fins als nous partits que estan sorgint fruit de les divisions, lluites personals i el desmesurat afany de protagonisme d'alguns personatges, tots sense excepció reivindiquen el terme constitucionalista per definir-se políticament. Pretenen, així, diferenciar-se de la resta de l'oferta política. Però aquest intent de patrimonialitzar el terme constitucionalisme no deixa de ser una apropiació indeguda. L'entorn unionista tendeix a oblidar que de constitucionalistes ho som gairebé tots —anarquistes i cupaires juguen en una altra lliga—, amb una petita diferència: els unionistes ja tenen una constitució, l'espanyola de l'any 1978, mentre que el 52 % dels catalans encara no tenim una constitució catalana. Però la tindrem aviat.

Unes eleccions locals tenen òbviament com a primer objectiu els interessos municipals, però no només això. La gestió d'una alcaldia va bastant més enllà de la recollida d'escombraries, l'ordenament del trànsit i altres temes locals. Així, aspectes més polítics, més de país, no es poden excloure del debat municipal. Amb un exemple s'entendrà millor. En temps de la monarquia d'Alfonso XIII el meu besavi era l'alcalde d'Igualada. Doncs bé, en fer-se públics els resultats electorals de les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, va caure la monarquia espanyola, i el monarca espanyol va agafar el camí de l'exili. I no cal dir que el meu parent, l'alcalde Josep Lladó, també va haver d’abandonar el seu despatx del primer pis de l'ajuntament.

Amb aquests records, alhora familiars i polítics, vull posar sobre la taula que intentar limitar els efectes d'unes eleccions locals a la gestió tècnica del municipi és utòpic, com ho era pretendre que les eleccions de 1931 no anirien molt més enllà de la pura gestió municipal. Tan enllà que van fer caure la monarquia, un dels pilars del règim. En aquest context, no s'ha d'excloure que una possibilitat per afavorir el camí cap a la independència de Catalunya pugui venir per la via d'unes eleccions municipals, no les de l'any que ve, que no hi hauria temps per preparar-ho, però sí les de l'any 2027. Llavors farà noranta-sis anys d'aquelles eleccions municipals que van capgirar Espanya. Els polítics cal que siguin imaginatius, i enlloc està escrit que unes altres eleccions municipals no puguin acabar servint de palanca definitiva per assolir la independència de Catalunya.



dimecres, 14 de setembre de 2022

Una foto que ho diu tot

 

 

Dos dies després de la gran manifestació 11-S, i després de constatar el fracàs estrepitós de l'operació desmobilització liderada per Esquerra, aquest partit tenia la necessitat de fer alguna cosa de cara a la galeria, i la va fer ahir. Així, el MHP va convocar amb urgència una reunió a Palau amb els representants de l'Assemblea Nacional Catalana, l'Associació de Municipis per la Independència i Òmnium Cultural. Esquerra buscava, bàsicament, la foto reproduïda a dalt, amb la voluntat de traslladar a la ciutadania una unitat política que, amb foto o sense, tothom sap que no existeix. La cara de la presidenta de l’Assemblea és el millor resum. Però a banda de la foto, un altre objectiu no confessat que buscava el MHP era intentar transferir als seus convidats una part de la responsabilitat pel més que evident fracàs de l'operació desmobilització que buscava frenar que la gent participés en la gran manifestació. Tampoc se'n va sortir.

dimarts, 13 de setembre de 2022

11-S: Els meus motius

 

Foto: ANC

(Article original publicat el 12/9/2022 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià)

Resum del resum: un gran èxit dels convocants de la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona, combinat amb un fracàs estrepitós de l’operació desmobilització liderada per Esquerra.

Hi ha qui presumeix d'haver anat a totes les manifestacions de la Diada des dels anys setanta del segle passat, quan es manifestaven quatre gats. Doncs bé, començaré dient que aquest 11 de setembre no he sortit a manifestar-me. Per tal d'evitar interpretacions malintencionades, no sóc ni he sigut mai comunista, ni d'Esquerra, ni de cap partit polític o sindicat de classe, ni he seguit mai les seves consignes. Tinc amics, coneguts i saludats a tots els partits, però sempre vaig per lliure, i aquesta llibertat només m'ha comportat satisfaccions.

A la mort del dictador, a Catalunya, d'independentisme gairebé no se'n parlava; era una legítima aspiració política però molt minoritària. Sigui com sigui, com que per compromisos professionals l'11 de setembre gairebé sempre em trobava a l'estranger, encara que ho hagués volgut difícilment m'hagués pogut manifestar. Això sí, recordo un any que, a París, pels passadissos d'una fira internacional, un grupet d'expositors catalans amb poc sentit del ridícul va organitzar una passejada sonora per commemorar la Diada, amb estelada i tot. Amb tota franquesa, allò em va semblar esperpèntic.

Per altra banda, les aglomeracions no m'han agradat mai. Sóc molt reticent a sortir al carrer a protestar, és una activitat que em genera incomoditat. Quan ets al carrer envoltat de milers de persones, sempre es pot donar el cas que altres ho aprofitin en benefici propi i no t'agradi tot el que es crida. Considero més efectiu si concreto les meves queixes i reivindicacions amb la publicació dels meus articles, en paper i digital, que posant-me a cridar al mig del carrer, amb samarreta d'uniforme o sense.

Vaig participar, excepcionalment, a la manifestació de l'onze de setembre del 2012, i estic molt satisfet d'haver-hi anat. Allà va començar allò que alguns en diem l'etapa decisiva del procés de Catalunya cap a la independència. No he anat a més manifestacions patriòtiques, tot i que alguna vegada he aprofitat la Diada per dinar amb amics vinguts de fora, i després els he acompanyat fins a la concentració. La capacitat de mobilització dels catalans independentistes ja ha quedat repetidament acreditada, i entenc que no cal demostrar res més per la via d'ocupar els carrers.

En democràcia, fins i tot en democràcies imperfectes com la nostra, no es compten manifestants sinó vots. Per altra banda, les enquestes no me les he cregut mai, ja que gairebé totes diuen allò que vol que diguin qui les ha pagat. El dictador Franco també n'encarregava, d'enquestes, i organitzava manifestacions multitudinàries. Tinc molt presents les imatges de la Plaza de Oriente de Madrid, amb un milió de manifestants —això ens asseguraven— cridant "Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos", i altres imbecil·litats patriòtiques per l'estil.

Ara som en una altra etapa, que és la de votar bé, i que cadascú ho entengui com vulgui. Els últims resultats electorals acrediten que els catalans independentistes ja som més de la meitat. I encara que sigui una obvietat recordar-ho, qui no vota, no compta, ja que qui es queda a casa el dia de la jornada electoral ningú sap què pensa. Manifestacions, banderes, himnes i altres demostracions públiques de patriotisme pujat de to, ho deixo pels nostàlgics i els col·leccionistes de samarretes.

Si Espanya no empresona a tots els independentistes catalans, i per manca d'espai a les presons això no passarà, la meva previsió és que Catalunya serà independent abans d'acabar aquesta dècada. La independència s'assolirà per vies democràtiques i, n'estic convençut, sense violència. No hi ha cap governant del món endreçat, el món al qual Espanya encara pertany, que es pugui permetre el luxe de posar-se en contra de la voluntat majoritària dels seus ciutadans. Catalunya és una nació, i els seus ciutadans han demostrat repetidament que volen negociar directament amb Brussel·les prescindint dels actuals intermediaris.

dijous, 8 de setembre de 2022

Quan la fita és igualar per sota

No és cap secret que la majoria dels governants d'esquerres d'aquest país tenen com a fita de la seva gestió igualar per sota. Que els estudiants de l'ESO no han assolit els coneixements mínims exigits per passar de curs? Cap problema, els aprovem igualment i, sobretot, que no es frustrin. Que arriben al final del batxillerat amb assignatures suspeses? Títol per tothom i avall que fa baixada. I llavors ens trobem que els que van a la universitat es mostren sorpresos quan alguns professors no els aproven amb la facilitat i la irresponsabilitat amb les que passaven de curs a l'escola. I quan se'ls fa veure amb tota la delicadesa que calgui que fent faltes d'ortografia no poden tenir un títol universitari, no ho entenen i han d'anar al psicòleg, quan el que tocaria és que tornessin a l'escola a aprendre a escriure. Igualar per sota és prescindir de posar accents, i comes i tot el que calgui per acreditar un mínim coneixement del llenguatge i saber expressar-se.

Tot això ho lligo amb la realitat del nostre dia a dia. Tinc al cap un personatge, un tal Iceta, que no ha fet res més a la vida que anar grimpant en càrrecs del seu partit, un personatge que destaca per tenir habilitats de ballador, unes habilitats que demostra cada any als seus a la festa de la rosa. Però, alhora, un personatge gens aficionat a aprofitar la seva llarga estada a la universitat per treure's un títol universitari. I tot d'una el veiem aterrar al Ministerio de Cultura espanyol per cobrir la quota catalana de ministres. El cas de Montilla s'hi assembla força, i també va arribar a ministre d’Espanya. Això també és igualar per sota.

L'altre dia, tot fent una copa de vi a la plaça de Sarrià celebrant l'aniversari d'una veïna del barri, va sorgir el tema del sou de l'alcaldessa. Ja fa gairebé vuit anys que ocupa els despatxos de la plaça de Sant Jaume i a Sarrià encara continuem debatent sobre la carraca del sou de la senyora alcaldessa. Els meus interlocutors eren gairebé tots de la colla comunaire, i aviat em van recordar que, si no s'ha retallat el sou, no va ser per la seva voluntat sinó perquè el plenari de l'ajuntament va tombar la proposta populista de Colau. No cal dir que en el seu moment vaig aplaudir aquella decisió del plenari, i els que em coneixen saben que sóc poc d'aplaudir a la classe política.

Molta gent diu que és un escàndol cobrar cent mil euros l'any per fer d'alcaldessa, més altres ingressos en forma de salari en espècie que dubto que inclogui en la seva declaració d'IRPF. Amb tota franquesa, també ho penso, però per motius oposats. Als nostres gestors públics, i dic nostres perquè gestionen els nostres diners i no uns diners caiguts miraculosament del cel, han de fer bé la seva feina, i si volem que facin bé la feina hauríem d'escollir els millors. I per poder escollir els millors, primer de tot hauríem de veure quins són els honoraris del gestor d'una empresa privada amb un volum anual de negoci de tres mil milions d'euros. I, a partir d'aquí, fer una proposta econòmica competitiva que no freni a un bon gestor del món privat que vulgui dedicar uns anys de la seva vida a la gestió pública. Però això aquí no ho fem, i després passa el que passa, i tornem a constatar l'obsessió de la nostra classe política per igualar per sota.

dilluns, 5 de setembre de 2022

Bons i dolents

Patim les males herències del comunisme que alguns encara semblen enyorar. La Xina sempre ha castigat els pobles que volen ser independents, incloent-hi els que hi volen arribar o hi han arribat per vies democràtiques; Taiwan n'és un bon exemple. A Rússia passa el mateix, i la campanya criminal contra Ucraïna no és res més que un nou pas en aquest sentit. L'altre dia un assessor de Putin —lamento no recordar el seu nom— es va despenjar dient que el govern rus ni tan sols reconeix que Ucraïna sigui un país independent. Aquell personatge assegurava que els ucraïnesos en realitat són els russos de l'oest, de la mateixa manera que els habitants de Moscou són els russos de l'est, i tots pertanyen al mateix país, la gran Rússia, que inclou la regió d'Ucraïna. Adaptant la frase a entorns geogràfics més propers, és a dir, canviant Ucraïna i Rússia per Catalunya i Espanya, ja ho tindríem.

Des d'una certa estretor mental, hi ha qui en els conflictes de política internacional sempre considera que els americans han estat, són i seran els dolents de totes les pel·lícules. Em costa d’entendre com s’arriba a aquesta conclusió, ja que sempre que he anat als Estats Units he tingut molt clar que aquell país és una gran democràcia. Amb la invasió d'Ucraïna, els americans han optat per ajudar els ucraïnesos, i a partir de la teoria falsa que diu que els americans són els dolents, conclouen que, per exclusió, els russos serien els bons. A casa nostra, veiem polítics comunaires, cupaires i fins i tot alguns socialistes i d'Esquerra els quals, de moment amb la boca petita, s'apunten a aquesta tesi: els menys dolents serien els invasors d'Ucraïna; per tant, qui ajudi els ucraïnesos, està en el lloc equivocat. És una gran perversió de la realitat.

No ha de sorprendre que determinades ideologies sempre tinguin tendència a pactar tripartits d'esquerres, com aquell artefacte liderat primer per Pasqual Maragall i, un cop aquest va ser defenestrat ignominiosament pels seus, pel seu successor en el càrrec, un tal Montilla, el van enviar cap a casa sense ni tan sols agrair-li els serveis prestats. I tot això sempre en clau unionista, buscant, si cal, la complicitat dels unionistes de dretes. Un exemple va ser el pacte entre Manuel Valls i Ada Colau per tal d'evitar que un independentista accedís a l'alcaldia de Barcelona.

A la Xina, a Rússia i a Espanya, l'objectiu no confessat de l'unionisme és que l'actual majoria independentista es cansi i acabi llençant la tovallola. Però està passant exactament el contrari, i tot indica que l'actual cinquanta-dos per cent a favor d'una Catalunya independent anirà evolucionant a l'alça. En conseqüència, amb tripartit o sense, a Catalunya la suma de l'unionisme —de dretes i d'esquerres— continuarà inexorablement una davallada més que merescuda fins a la derrota definitiva.

divendres, 2 de setembre de 2022

Vi, cava, prosecco, champagne, corpinnat i TV3

(Article original publicat el 26/8/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2084, pàg. 2)

Els Telenotícies de TV3 ens informen cada mes sobre les grans audiències d'aquesta cadena, que sempre estan per sobre de les xifres de les cadenes de la competència, públiques i privades.

A moltes vinyes catalanes i no catalanes va començar la verema a finals de juliol, una mica avançada si la comparem amb les dates de fa uns anys. L'avançament de la verema es deu al canvi climàtic, que fa que el raïm maduri abans.

El lloc més austral de l'estat espanyol on es produeix raïm i s'elabora vi són les Illes Canàries. A Lanzarote, per exemple, el propietari de la vinya ha pagat als veremadors 10 €/hora per la feina i, un cop recollit el raïm, els pagesos el venen a 3 €/kg a la bodega que elaborarà el vi.

Si comparem sous i feines, a Sarrià una senyora de la neteja cobra 12 €/hora, més assegurança, però deixaré de banda les derivades impositives, ja que, a les Canàries, l'economia informal és més habitual que aquí. Per no tenir, les Canàries no tenen IVA, tot i que també formen part de la Unió Europea.

A Catalunya, els grans productors de cava paguen el raïm a menys de mig euro el quilo. Són dues empreses que recentment es van vendre a inversors estrangers; són grans en producció, però no necessàriament en qualitat. En ampolles venudes al mercat interior i a l'estranger, una d'aquestes empreses seria la TV3 del cava.

Al Priorat paguen el raïm a 1,20 €/kg, i si obrim més l'objectiu geogràfic i busquem preus d'altres països, tant a França com a Itàlia el preu del raïm encara és molt més car. Si ho centrem en els vins escumosos, a França, en general, produeixen un champagne de molta més qualitat que el cava, i els preus així ho reflecteixen. A Itàlia, en canvi, on el raïm també es paga força bé, l'equivalent del nostre cava, el prosecco, no val res. Dit això salvant totes les distàncies dels gustos particulars i del patriotisme vinicultor del consumidor.

Per tal de revalorar el producte, uns pocs productors de vins escumosos catalans van decidir que s'havien de desvincular de la dinàmica cavista dels grans productors que dèiem abans, delimitant també el territori d'actuació, i per diferenciar-se van crear la marca Corpinnat. Tot i que els resultats s'aniran veient en els pròxims anys, sembla una bona iniciativa.

La conclusió és que el preu del raïm té poc a veure amb la qualitat del producte final, com tampoc té relació la qualitat dels programes de TV3 amb la xifra declarada d'espectadors. En tots dos casos, dissortadament, tenim una clientela poc educada i, per tant, poc exigent.

dijous, 1 de setembre de 2022

Barcelona (i Igualada): es perfilen candidatures (3/3)

(ve d'aquí)

Parlant d'Esquerra, obrim ara un petit parèntesi, ja que el cas d'Igualada té alguna semblança amb Barcelona. Així, semblança és que, a la capital de l'Anoia, una diputada anomenada Alba Vergés també es va postular molt aviat per encapçalar la candidatura d'Esquerra, i l'actiu més rellevant que va aportar és el seu pas per la Conselleria de Salut de la Generalitat durant la pandèmia Covid-19. Però a parer de persones del ram que em mereixen la màxima credibilitat, en el cas de Vergés el fet d'haver estat consellera és més aviat un passiu. La seva gestió no va ser precisament exemplar. Per poca sensibilitat humana que tingui, que em consta que la té, el record de les moltes persones que van morir sense la companyia dels seus familiars a les residències de gent gran a causa de la nefasta gestió de la Generalitat, l'acompanyarà sempre. Una altra pista per anticipar el seu fracàs anunciat a l'alcaldia d'Igualada és que el suport rebut per Vergés per part de la militància igualadina d'Esquerra en les primàries va ser escàs, i els igualadins que coneixen el tema saben que sóc amable utilitzant aquest adjectiu. Tanquem el parèntesi igualadí.

A la franquícia catalana del PSOE, allò que alguns nostàlgics encara anomenen PSC, no està decidit qui serà el cap de llista per Barcelona. Diuen que podria ser Collboni, el qual s'ha anat convertint en l'alter ego de Colau, però el politburó del partit podria tenir amagada una sorpresa d'última hora. A cal comuns, aquella amalgama d'ideologia comunista que des de 2015 s'ha dedicat a destrossar una ciutat que costarà temps i diners reconstruir, Colau aspira a un tercer mandat, prescindint de la normativa interna del seu partit. Personalment, espero que no se’n surti; no s’ho mereix. La resta de partits podríem dir que constituiran allò que a l'oest en diuen la pedrea. I aquí tant incloc les escorrialles cupaires com les franquícies catalanes del PP i de Bocs, així com l'enèsim invent polític d'aquella advocada col·leccionista de carnets de partit la qual, amb els càrrecs institucionals que ha anat ocupant fins ara, se n'ha sortit prou bé. Però tot indica —enquestes diverses— que aquesta vegada la sort no l’acompanyarà.

dimecres, 31 d’agost de 2022

Barcelona: es perfilen candidatures (2/3)

(ve d’aquí)

De la candidatura barcelonina de Junts poca cosa podem dir. Fins ara només s'han llençat globus sonda amb uns quants noms coneguts. En primer lloc, el que molt possiblement seria una opció molt sòlida amb possibilitats de guanyar les eleccions, l'exalcalde Xavier Trias, un senyor de Barcelona que el 2015 va perdre l'alcaldia per unes informacions falses del deep state publicades pel diari El Mundo, i que Ada Colau, l'alcaldessa que el va succeir, es va cuidar d'amplificar irresponsablement durant la campanya electoral, sabent perfectament que es tractava d'una informació falsa. Només per això, aquesta senyora ens va demostrar que és tramposa i mala persona. Per cert, Colau encara no s'ha disculpat, i sempre que se li demana una disculpa pública fuig d’estudi amb excuses puerils. Això ens dóna una idea del tarannà del personatge, allò que a l'oest en diuen catadura moral. Tornant a Junts, també s'ha parlat del regidor Jordi Martí Galbis, un dels millors coneixedors del funcionament de la Casa Gran, així com del conseller de Salut Josep Maria Argimon i del president del Col·legi de Metges de Barcelona Jaume Padrós, aquests dos últims amb gran presència als mitjans de comunicació. I potser encara em descuido algun nom. Però els dirigents de Junts van dir que fins al setembre no decidiran res, potser pensant que mantenir aquesta ambigüitat els pot beneficiar. Ho seguirem de prop, setembre comença demà.

Però a Barcelona ja tenim algun alcaldable confirmat. Ernest Maragall va ser dels més matiners a manifestar el seu interès per repetir candidatura. El seu actiu més important és que les últimes eleccions ja les va guanyar, i aquest detall no és menor. Només un pacte contra natura entre l'alcaldessa Colau i aquell personatge vingut de París, de trista memòria, va impedir que Maragall accedís a l'alcaldia. El fet és que l'any que ve Maragall repetirà com a cap de llista d'Esquerra. Considerant-ho des dels interessos del seu partit, que no són els meus, no sembla pas una mala decisió. Dit això, no vull acabar sense deixar constància també del risc d’un nou tripartit d’esquerres a Barcelona que deixés aparcats els interessos independentistes del 52 per cent dels catalans. Seria legal, seria democràtic, però seria especialment molt decebedor per la part majoritària dels votants d’Esquerra que encara creu en una Catalunya independent.

(segueix aquí)

dimarts, 30 d’agost de 2022

Barcelona: es perfilen candidatures (1/3)

S'estan negociant i elaborant les llistes electorals de cara a les eleccions municipals de l'any que ve. Alguns partits ja han fet públic els noms dels seus alcaldables, altres encara s'ho estan rumiant. Hi ha també el cas invers, molt menys habitual, i és el de determinats personatges que es postulen públicament i s'ofereixen a encapçalar una llista electoral, sense especificar quina. Seria el cas de Sandro Rosell, un personatge contradictori, amb ombres i llums. Per una banda, va estar empresonat preventivament, i injustament, durant gairebé dos anys (del maig del 2017 fins a l'abril del 2019), i quan el van jutjar va ser absolt de tots els càrrecs que se li imputaven. Alguns consideren que aquest fet tan lamentable ja constitueix un actiu important per a un personatge que ara pretén ser alcalde de Barcelona. En aquest sentit, i només pel seu empresonament injust, Rosell té tota la meva simpatia i solidaritat. Ara bé, els experts diuen que la seva gestió al capdavant del Barça va ser dolenta, i les conseqüències d'aquella aventura, agreujades durant el mandat del seu successor, un tal Bartomeu de trista memòria, s'estan pagant ara. Però com que no sóc soci del Barça i les coses del futbol em rellisquen bastant, tampoc hi vull profunditzar. Dit això, per la part que em toca com a ciutadà, i considerant la valoració molt negativa de la seva gestió al capdavant del Barça, al meu entendre no seria una bona opció que aquest senyor esdevingués alcalde de Barcelona. Solidaritat per la presó injusta que va patir, tota, però simpatia per la seva candidatura, cap. Veurem si acaba sent candidat formal a l'alcaldia per part d’alguna candidatura, o es queda com a simple pre-candidat sense anar més enllà.

(segueix aquí)

dilluns, 29 d’agost de 2022

Treballar, un càstig?

Aquests dies m'estic trobant amb persones que es mostren tristes perquè se'ls acaben les vacances i aviat hauran de tornar a la feina, un fet que veuen com a molt negatiu. I a ningú se li escapa que si fas la feina a disgust, els resultats no seran mai els mateixos que si gaudissis amb la feina que fas. El nostre país no sortirà mai del pou de la baixa productivitat en el que es troba còmodament instal·lat mentre aquest pensament negatiu sobre el treball estigui tan estès entre la ciutadania. Si no t'agrada la teva feina, et pots queixar, és clar que sí, però la queixa no t'aportarà gran cosa. Si no t'agrada la feina que fas, l'opció intel·ligent és buscar una altra feina. O inventar-te una feina que t'agradi, a la teva mida, allò que alguns anomenen emprenedoria, una paraula de moda, però que no figura en el meu diccionari d'ús.

Tot i que a ulls d'algú que conegui la meva trajectòria professional potser se'm podria descriure com a emprenedor, no m'ha agradat mai utilitzar aquesta paraula per definir-me. L'emprenedoria és un terme que està desprestigiat, ja que d'uns anys ençà està monopolitzat pels polítics que no han emprès mai res pel seu compte ni tenen previst fer-ho en el futur. L'emprenedoria és un concepte que també fan servir molts alts funcionaris municipals, autonòmics i estatals, els quals es passen el dia impartint lliçons magistrals sobre com s'han de fer les coses, mentre ells gaudeixen d'una feina fixa i sou assegurats fins a la jubilació, és a dir, just el contrari del que implica l'emprenedoria. Aquests personatges, grans alliçonadors de la ciutadania que els paga el sou, no s'aplicaran mai el consell d'emprenedoria que tant prediquen als altres. Confonen ser emprenedors amb preparar i treure unes oposicions, per més difícils que siguin, i una cosa és als antípodes de l'altra.

És d'esperar que, més aviat que tard, una societat com la nostra que, en general, es mira el fet d'haver de treballar amb un alt grau de recança i escepticisme, evolucioni fins que el fet d'anar a treballar deixi de ser un càstig i esdevingui una activitat personalment enriquidora. Assolit l'objectiu, el conjunt de la societat en sortirà beneficiada.

divendres, 26 d’agost de 2022

Una abraçada (un abrazo)

D'uns anys ençà, la majoria de les entrevistes radiades o televisades s'acaben amb l'entrevistador acomiadant-se de la persona entrevistada amb la fórmula "una abraçada". Aquesta moda de les abraçades virtuals va començar a Madrid (Espanya), amb la fórmula "un abrazo", i fins i tot "un fuerte abrazo". De vegades la persona entrevistada contesta repetint la mateixa fórmula, però altres reaccionen com acostumo a fer jo, dient gràcies o bon dia, i deixem l'abraçada per quan tinguem l’interlocutor a una distància que ens permeti abraçar-lo físicament. Si et ve de gust, és clar, perquè no sempre et ve de gust abraçar-te amb segons qui. I tot això sense perdre de vista que si bé a Madrid es considera socialment acceptable que t'abracis amb la primera persona que et trobis, fins i tot amb qui ni tan sols coneixes personalment, viatjant pel món aprens de seguida que en altres llocs el contacte físic amb el teu interlocutor —abraçades i petons— és un signe de mala educació que s’ha d’evitar.

dimecres, 24 d’agost de 2022

Pits a l'aire

 

(Foto LV: El canceller alemany Scholz al costat de dues senyores que protesten)

Ara fa deu anys va sorgir el moviment "Free the nipple" (en català, "Allibera el mugró") com a forma de protesta i empoderament de les senyores. Amb aquesta original visualització de la protesta entenc que la van encertar de ple, ja que es tractava de fer-se veure, i sense cap mena de dubte ho van aconseguir. Però si parlem de l'empoderament, ja n'he dit alguna cosa en articles anteriors; empoderament és un mot que no figura en el meu diccionari d'ús i, per no repetir-me, ho deixo aquí.

En els gairebé dos mil cinc-cents articles publicats fins ara a El radar de Sarrià sempre he intentat no allunyar-me del bon gust, tot i que sóc conscient que, a parer d'alguns, ensenyar els pits (terminologia Upper) pel carrer potser trepitja alguna línia vermella. A mi, però, que unes senyores optin per aquesta forma de protesta no m'escandalitza. Una altra cosa seria ensenyar les mamelles (terminologia Esquerra) en una platja nudista, però llavors ja no es produiria el ressò públic que sempre es busca amb aquestes protestes. Per tant, no em posicionaré en contra d'aquesta manera de protestar, certament original, que practiquen algunes senyores. Crec que d'això no se n'hauria de fer cap drama però, si en voleu saber més, fa sis anys ja em vaig definir aquí.

Anant una mica més enllà dels pits i les mamelles, mostrar-se nu del tot en públic per protestar contra el maltractament animal, sense especificar res més, ho trobo totalment fora de lloc. Estic convençut que no totes les persones animalistes que protesten nues practiquen el veganisme. Intueixo que algunes, de tant en tant, es mengen unes costelletes de xai o un filet de vedella, encara que això estigui en contradicció amb el veganisme estricte. En definitiva, quan es protesta contra el maltractament animal, així, en general, sense especificar de quina mena de bèsties estem parlant, jo demanaria una mica més de concreció. Si allò que no t'agrada és la criança de visons de granja per fer abrics, no cal dir que és un rebuig que comparteixo. Però d'aquí a pretendre tallar-ho tot pel mateix patró, i condemnar a la desaparició aquelles costelletes de xai o el filet de vedella, això ja no ho compro.

dilluns, 22 d’agost de 2022

Invertir i jugar

Primer caldria fixar què entenem pel terme inversió, ja que de vegades hi ha qui pensa que està invertint i resulta que només està jugant. Un inversor, per diferenciar-lo, per exemple, de qui juga a la loteria o del soci d'una ONG a la qual fa aportacions monetàries més o menys regulars, és algú que espera fer un negoci pecuniari a partir d'una decisió econòmica que implica arriscar el seu patrimoni. Muntar una empresa és invertir, amb tot el que això comporta.

Hi ha persones, molt poques, que s'han fet milionàries jugant a la loteria. Ara bé, comprar un dècim de loteria no és fer una inversió, és jugar. I sóc conscient que quan arriben les festes de Nadal hi ha qui parla d'invertir en loteria, però això no és res més que una forma incorrecta d'expressar-se, segurament per desconeixement. Ras i curt, comprar loteria és un joc d'altíssim risc, amb moltes més possibilitats de perdre, gairebé totes, que de guanyar, gairebé cap.

D'uns anys ençà els mitjans de comunicació dediquen molt espai a les criptomonedes (cryptocurrencies en anglès), amb el bitcoin, que va aparèixer l'any 2009, com la més veterana. Al meu entendre, comprar bitcoins —em resisteixo a utilitzar el verb invertir— és un joc purament especulatiu i, com a tal, molt més arriscat que muntar una empresa o, simplement, mantenir els estalvis en euros. Hi ha gent, però, que equipara el fet de comprar bitcoins a fer una inversió, com qui compra un habitatge o un quadre de Miró.

Abans de posar diners en un negoci cal tenir unes idees bàsiques sobre com funciona aquest negoci. Admeto la meva ignorància, però encara no sóc capaç d'entendre el funcionament tècnic dels bitcoins i els riscos que comporta canviar euros per bitcoins, i qui diu euros diu dòlars o francs suïssos. Em pregunto quines seguretats afegides ofereix el bitcoin respecte a l'euro, i, amb tota franquesa, no en sé veure cap. I tot i que el bitcoin s'ha anat popularitzant, i en dos països, la República Centreafricana i El Salvador, ja s'ha convertit en moneda oficial, em pregunto si el fet d'invertir en aquests països em generaria una seguretat afegida. I la resposta és no, sense cap mena de dubte.

dijous, 18 d’agost de 2022

L'Afganistan i els silencis còmplices

(Article original publicat el 12/8/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2082, pàg. 2)

Amb l'assassinat del líder d'Al Qaeda a Kabul m'ha vingut a la memòria que ara fa un mes una entitat cívica del meu barri va programar una xerrada sobre la situació actual a l'Afganistan. Per motius professionals en els quals per manca d'espai no puc entrar, fa molts anys que segueixo de prop l'actualitat afganesa, però el dia d'aquella xerrada em trobava de viatge i no hi vaig poder assistir com m'hagués agradat. Abans d'aquell acte, i per si els meus comentaris podien ser d'utilitat en el debat que preparaven, vaig fer arribar als organitzadors unes reflexions que intentaré resumir en el paràgraf següent.

No podré ser a la xerrada, tot i que m'hagués agradat plantejar la sorpresa de molts ciutadans per la manca de crítiques públiques de l'esquerra a l'actuació criminal dels talibans que governen Afganistan. En tots aquests mesos gairebé no he trobat retrets contundents ni dels cupaires, ni dels comuns, ni de l'esquerra més esquerranosa en general. He plantejat aquest tema diverses vegades, en públic i en privat, també a les xarxes socials, i sempre he rebut un silenci molt cridaner com a resposta. De vegades em pregunto si tal vegada el Ministeri de Propagació de la Virtut i Prevenció del Vici de l'Afganistan té complicitats i simpaties amagades a casa nostra. Tinc ganes de publicar un article que vagi en la línia d'aquestes reflexions, i de com (no) reaccionen les esquerres veient l'actuació no ja antidemocràtica sinó clarament criminal perpetrada cada dia per les autoritats afganeses. Em dol especialment el tracte degradant que el nou règim té reservat a les dones afganeses, amb un únic objectiu: fer-les invisibles. I, mentrestant, tant la gent de l'esquerra caviar com la de l'esquerra de la birra continuen callant, com si sentissin ploure. Tot plegat, decebedor.

Crec que no cal afegir res més. Constato que les nostres esquerres més ideologitzades continuen reaccionant amb un silenci que a la majoria de la ciutadania ens produeix tristesa i indignació. Això sí, a partir de l'assassinat a Kabul d'Ayman al Zawahiri, l'ideòleg de l'11S, alguns polítics de l'esquerra silenciosa han aprofitat l'avinentesa per pontificar que els Estats Units són els dolents de la pel·lícula afganesa. Però continuen sense dir gairebé res sobre les senyores afganeses a les quals s'impedeix treballar i desenvolupar qualsevol activitat fora de l'àmbit familiar, i a les quals els talibans prohibeixen sortir de casa sense el burca i tot el que representen aquestes presons tèxtils ambulants.

dilluns, 15 d’agost de 2022

Núñez Feijóo l'encerta... a mitges

 

L'actual Conducător dels populares espanyols, Alberto Núñez Feijóo, tot i portar pocs mesos en el càrrec, ja comparteix la mateixa conclusió a la qual van arribar en el seu moment els seus predecessors: "Es muy difícil gobernar España si el PP no sube en Cataluña". Els líders del PP tenen tota la raó, però no sembla que s'hagin aturat massa a valorar els motius reals dels seus repetits fracassos electorals al territori que, als efectes pràctics, ells veuen com una colònia d'Espanya, i és que "al 52% dels catalans se'ns tracta com si fóssim empestats"; ho he posat entre cometes per respectar els drets d'autor d'aquesta piulada.

Em fa mandra i em sap greu repetir-me, però l'explicació és tan senzilla com que la quota unionista a Catalunya és clarament minoritària, tot i que el món unionista es resisteix a acceptar aquesta realitat. La suma total de l'unionisme és la que és, i elecció rere elecció continua anant a la baixa. Si, com tot indica, Ciudadanos s'acaba fonent com un terròs de sucre, amb tot mereixement, poden pujar les franquícies catalanes de Bocs, del PP i del PSOE, així com algun altre partit que no anomenaré per no fer posar vermella a la seva militància.

Un petit detall: si Catalunya ja fos un país independent —ho serà abans del 2030—, el PP tindria moltes més possibilitats de governar Espanya. El PSOE aquest problema aparentment no el té, ja que una bona part de la seva militància i dels seus votants mantenen la ficció que la marca diferenciada PSC encara és viva, quan difícilment es pot negar que, als efectes pràctics, el PSC va desaparèixer per decisió pròpia fa uns quants anys.

divendres, 12 d’agost de 2022

Danys col·laterals

Entre les mesures d'estalvi decidides unilateralment pel govern espanyol, s'ha decretat que l'aire condicionat s'ha d'augmentar a un mínim de 27°, amb unes poques excepcions. No discutiré la bondat d'aquestes mesures, tot i que al meu entendre són molt precipitades, poc rumiades i perjudiquen la gran majoria de la ciutadania. Dit això, sóc perfectament conscient que també hi ha ciutadans als quals l'aire condicionat els fa molta nosa, però tenen una solució molt fàcil al seu abast: portar sempre a sobre un mocador o un jersei per si tenen fred i necessiten abrigar-se.

No comentaré tampoc els avantatges de l'estalvi d'energia elèctrica, perquè per poc que s'estalviï això sempre és una bona notícia. I com que d'estalviar ja en parla tothom no cal ser reiteratiu. Ara bé, cal parlar també dels danys col·laterals que provocarà aquesta disminució del confort ambiental imposada pel govern. Per cert, una mesura que no ha estat consensuada prèviament amb el Govern de la Generalitat, que és qui ha de controlar que es compleixi, ja que aquestes competències van ser traspassades a Catalunya fa anys.

Per altra banda, no tothom té el mateix termòstat, i cadascú es coneix la seva temperatura de confort. Per tant, és inútil discutir sobre els 27° del govern o els 22/23° que necessito jo. Tant els particulars com els botiguers sabem perfectament quina temperatura és la més adequada per mantenir un mínim confort així com la viabilitat dels negocis. A casa nostra ho tenim clar: l'aparell de l'aire condicionat sempre el tenim regulat a 23°, que es tradueix en una temperatura ambient d'uns 25° combinada amb molta menys humitat, que és el gran problema d'indrets amb un altíssim grau d'humitat com Barcelona.

No estic disposat a simular que no fa tanta calor i tornar a les penúries del passat. No és que en faci tanta, de calor, és que en fa molta més. Som molts els que volem aprofitar els avantatges de la civilització i les noves tecnologies, i no estem d'acord amb el decreixement econòmic i l'empobriment de la societat que predica una minoria —vots canten— que pretén imposar la seva ideologia a tothom; el límit dels 27° no deixa de ser un peatge més d'aquesta ideologia. No es diu gaire que apujant l'aire condicionat a 27° la gent suarà més que abans. Per tant, ens haurem de dutxar més (consum d'aigua) i canviar-nos més sovint de roba (consum d'aigua per rentar-la) que quan el posàvem a 23°. Amb les noves mesures potser consumirem menys electricitat, però, en contrapartida, gastarem molta més aigua, que va molt escassa. Ignoro si una cosa compensarà l'altra.

dimarts, 9 d’agost de 2022

Tranquils, que no fan res

Llegint el títol, algú potser pensarà que avui l'article va dels gossos sense lligar que se t'acosten i et llepen sabates i pantalons, de vegades immediatament després d'haver-se acostat a ensumar el cul d'un altre gos. No ho puc evitar, poques coses em fan més fàstic i em generen més aversió que aquesta activitat canina.

Però no, avui no parlaré dels gossos sinó de determinats personatges, alguns també exercint de polítics que busquen vendre't el vot, i se t'acosten amb aquella cara de no haver trencat mai un plat, i intenten explicar-te les grans virtuts de la seva empresa o organització. A Barcelona, la vorera de la Diagonal que toca al carrer Numància, just al davant de l'Illa, és un dels llocs preferits per fer proselitisme de carrer de qualsevol idea, producte o servei.

Els que se m'adrecen dient-me "caballero", que diria que són majoria, de seguida saben que ja han perdut. I els que insisteixen a tenir la conversa en castellà, també. Un ja té una edat i tampoc pot estar aguantant segons quines actituds colonials. Segurament ningú els ha explicat que la primera regla de l'activitat comercial implica utilitzar la llengua del client. En fi, ja n'aprendran.

I tranquils, que no fan res. Només són pobres nois i noies al servei de les empreses que els contracten, tot i que algú potser en diria explotació laboral. Però, repeteixo, si insisteixen a buscar la comanda sense deixar de banda les seves actituds colonials, tranquils, que no fan res. Ni fan, ni faran. Per no fer, amb mi no faran cap comanda.

dilluns, 8 d’agost de 2022

Influencers, Youtubers, TikTokers

Hi ha gent jove, i també no tan jove, que sembla obsessionada a tenir molts seguidors a les xarxes socials més conegudes, unes xarxes de moda que avui són unes i demà seran unes altres. Són persones que associen el fet de tenir molts seguidors a triomfar en societat. Són persones amb una manera força estranya de veure el món. Viuen en un univers tan tancat que donen per fet que el conjunt de la societat que els envolta comparteix aquesta visió tan reduccionista. Agraeixen els copets a l'esquena per part dels seus admiradors, que avui ho són i demà poden canviar de registre i fer-se seguidors d'una tal Rosalia o de la Rigoberta Bandini. 

Segurament no els ha estat fàcil arribar on han arribat, però la cultura de l'esforç i la meritocràcia, tal com aquests conceptes s'entenen per part de la gent que toca més de peus a terra, no tenen massa interès per a ells. Prefereixen limitar-se a presumir de premis i reconeixements públics, i de comptes corrents milionaris, fins al punt que no resulta estrany que marxin a viure a un altre lloc que tingui una fiscalitat més amable que la vigent a casa nostra.

Associar el fet de triomfar a la vida amb tenir milions de seguidors a les xarxes, amb els afegits de disposar d'una Visa platí sense límit de despesa i d'un saldo de molts zeros al compte corrent, tenir un Maybach i un Aston Martin al garatge de casa, i un jet a l'aeroport preparat per volar allà on convingui no és el que a mi m'agradaria per a la gent del meu entorn més proper. Arriba un moment, però, que els influencers més espavilats veuen que els toca evolucionar, i miren de transformar les seves habilitats buscant monetaritzar-les amb un valor afegit més sòlid. La majoria, però, enlluernats per l'èxit fàcil i ràpid, de tenir-ho tot passen a no tenir res, i constaten amb sorpresa que el món real no té res a veure amb el que han viscut fins ara.

divendres, 5 d’agost de 2022

Burrocràcia, amb tres erres

(Article original publicat el 29/7/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2080, pàg. 2)

Dediquem moltes estones a comentar grans temes, i tot sovint ens oblidem dels assumptes petits que ens afecten cada dia. La burrocràcia, amb tres erres, de les administracions públiques se'ns menja. Se'ns imposen peatges burocràtics injustos i mancats de sentit comú, que serien fàcilment evitables. Polítics i funcionaris no semblen ser conscients que els seus capricis burocràtics perjudiquen la societat al servei de la qual estan, i no fan res per evitar-ho. Prenen decisions surrealistes que van clarament en contra de facilitar les gestions ciutadanes, i sovint un té la sensació que estem en mans de persones que no trepitgen mai el carrer, que semblen viure en un món estrany que no és el meu.

Amb un exemple s'entendrà millor. Necessitava presentar una instància a la Direcció Provincial de la Seguretat Social, i volia fer la gestió presencialment. Abans, però, et fan demanar cita. Si la demanes per telèfon —el número comença per 91— constates que a Madrid no sempre tenen el costum d'agafar el telèfon. Així que vaig demanar la cita per Internet, però veient que tres setmanes més tard encara no m’havien dit res, em vaig presentar a les oficines, sense cita prèvia. Només pretenia que un funcionari em posés un segell a la còpia de la meva instància. Ho vaig explicar al segurata de la porta que m'impedia entrar a les oficines. L'home em deia que s’havia de seguir el procediment, i que si no m'havien contestat, calia tenir paciència i esperar. Però tenint les vacances a tocar, seguir esperant ho considerava arriscat. L'alternativa que em va donar passava per enviar aquella instància des d'una oficina de correus, on ja tenen establert el procediment per fer-ho.

Vaig anar a una oficina de correus que, sortosament, es trobava molt a prop. A banda dels treballadors, allà no hi havia ningú més. Em va atendre una funcionària que em va dir que tot i ser l'únic client, havia d'agafar tanda. Més burrocràcia. Vaig agafar el tiquet, però aquella senyora ni se'l va mirar. I tot i les seves evidents dificultats lingüístiques, la funcionària va complir amb la seva obligació i es va esforçar a atendre'm en la llengua pròpia de Catalunya. Emplenats uns impresos, va ensobrar la documentació i, feta la feina, em va demanar sis euros i els hi vaig pagar. Mitja hora més tard vaig rebre dos emails, un amb el justificant de l'enviament, i l'altre era el rebut dels sis euros.

Tota aquesta burrocràcia inútil desapareixeria si destinessin un funcionari a rebre directament la documentació dels ciutadans.

dijous, 4 d’agost de 2022

Ens espien

 

Ja és una realitat, el gran germà ens vigila a totes hores i des de tot arreu, al meu entendre de manera il·legal. A la Xina ja fa molts anys que ho fan, i la gent més sensibilitzada en comença a estar tipa. Tot i els riscos que corren, a Hong Kong els ciutadans més valents i compromesos amb els drets humans i els valors democràtics, que el règim xinés els està negant, destrueixen les càmeres i els radars instal·lats a tot arreu pels actuals governants de la que fins fa vint-i-cinc anys va ser una modèlica colònia britànica. Però les autoritats les tornen a posar. El gran germà vol una societat mesella, obedient i, sobretot, amb una por reverencial cap als individus que ens governen. Cada vegada més els ciutadans estem governants per psicòpates. Hem de ser conscients que la nostra privacitat, que abans semblava tan fàcil de preservar, està deixant d'existir. Vas pel carrer i et filmen, i la majoria de les vegades tu ni te n'assabentes; ves a saber què en faran d'aquell arxiu, i quan l'utilitzaran —no cal dir-ho— en contra teu. No hi ha secret que no pugui ser descobert per qualsevol funcionari delinqüent al servei de l'estat, el Villarejo de torn, sigui mitjançant aquesta eina perversa anomenada Pegasus, o amb les sofisticades possibilitats tecnològiques que proporciona l'estació espacial internacional ISS (a la foto), o per qualsevol altre sistema. Poden escoltar les nostres converses i llegir la pantalla del nostre mòbil des de molta distància. Aquells que tenim secrets —parlo en primera persona del plural perquè jo, com tothom, tinc secrets que no m'agradaria que es fessin públics— hem de ser conscients que per més mesures de protecció que prenguem, sempre correm el risc de ser objecte d'espionatge, amb tot el que d'antidemocràtic i perillós comporten aquestes pràctiques criminals. Qui negui o minimitzi aquesta nova realitat està actuant, segurament sense ser-ne conscient, de còmplice necessari dels psicòpates que ens governen.

dimecres, 3 d’agost de 2022

Periodisme i militància política, llums i ombres

(Article original publicat l'1/8/2022 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià, i, en versió paper, el 6/9/2022, pàg. 16, núm. 87, 9/2022)

La setmana passada es va produir un incident a l'exterior del Parlament de Catalunya. He llegit tres versions diferents sobre aquests fets, totes tres explicades per persones que suposadament ho van viure presencialment. Però tot i coincidir aquests relats en l'aspecte principal de l'incident, discrepaven en algun detall. La coincidència és que unes persones van escridassar una diputada que sortia de l'edifici, amb crits racistes. Es tracta d'una reacció totalment rebutjable, sense matisos de cap mena. El racisme cal condemnar-lo sempre i a tot arreu, i amb tota la contundència que calgui.

Els tres relats discrepen, però, sobre si els racistes anaven per lliure, eren infiltrats enviats per ves a saber qui, o formaven part del grup organitzat de persones que es trobava a l'esplanada amb l'objectiu d'expressar el seu suport a la presidenta del Parlament. Posteriorment, alguns polítics, de forma matussera, han pretès centrar el debat en aquest aspecte, però em permetran que jo no entri en aquesta trampeta. Jo no hi era i, per tant, no em posicionaré. I no ho faré perquè per mi aquesta discrepància és del tot secundària. La gravetat recau, com he dit abans, en els insults racistes.

S'ha acusat una periodista, autora d'un dels relats, d'haver publicat el seu article des de la militància política en el partit de la diputada escridassada, i ella s'ha vist obligada a aclarir que la seva militància a les joventuts del partit es va produir fa molts anys, quan era menor d'edat i ni tan sols havia entrat a la facultat de periodisme. Per mi aquesta explicació és suficient, i tanca un episodi que només hauria hagut de ser notícia per l'escridassada racista a la diputada i no per la pretesa militància política de la periodista quan tenia setze anys.

El meu posicionament sobre els periodistes i la militància política és molt clar: només els professionals que treballin en els departaments de premsa o comunicació del partit poden portar a la butxaca el carnet del partit. Els periodistes que treballin per lliure o per mitjans que suposadament són políticament transversals, no haurien de ser militants de cap partit, tant per preservar la seva pròpia credibilitat com la del mitjà per al qual treballen.

dilluns, 1 d’agost de 2022

El perjudicat és l'usuari

 

(Foto: elpuntavui.cat)


No ens enganyem, l'objectiu dels taxistes grocs d'Elite, amb el senyor Tito al capdavant i la complicitat gens dissimulada de l'alcaldessa Ada Colau, posant tota mena de traves a la competència dels vehicles VTC (és d’esperar que els tribunals acabin tombant la mesura), no és cap altra que defensar el monopoli dels taxis grocs. Sí, sí, aquells que de tant en tant ens tallen la Granvia de Barcelona i col·lapsen el trànsit de la ciutat.

En una economia de mercat com la nostra, quan no hi ha competència tothom hauria de saber que els preus tendeixen a pujar. I a preus més cars, el perjudicat sempre és l'usuari, ja que no té cap alternativa de poder triar amb quina empresa li convé més contractar el servei.

divendres, 29 de juliol de 2022

Marta

Avui és Santa Marta. Sóc molt conscient que hi ha gent que això de celebrar el sant ho troben com antiquat, i es limiten a celebrar els aniversaris, si els celebren. També cal dir que alguns noms de pila que avui en dia es posen als nadons no tenen associada una data de celebració, i llavors una de dues: o te l'inventes si ets dels partidaris de celebrar el sant o, simplement, no el celebres. Tampoc passa res per no celebrar el sant; és una opció més, com la d'aquells que estan en contra dels aires condicionats, un dels grans invents de la humanitat gràcies al qual podem resistir millor les èpoques més caloroses de l'any. Però com diuen a Mallorca, per tot hi ha de tot.

La meva família és molt nombrosa, i comptant només els meus familiars més directes (fills, germans i nebots, i les seves parelles; i els nets i els renebots) som més de setanta persones, i ara mateix no m'atreviria a donar una xifra exacta perquè com que cada dos per tres aquesta va augmentant, em podria equivocar. Si optés per felicitar-los a tots pel sant i l'aniversari tindria uns cent cinquanta dies de l'any marcats a l'agenda, i tindria també tota la feinada de felicitar-los un a un. No ho faig, em limito a felicitar els familiars més directes i alguns amics, i encara alguna vegada me'n descuido algun.

L'altre dia hi havia un debat a Twitter sobre quina és la millor fórmula per felicitar el sant; hi ha qui opta pel "felicitats", però jo prefereixo la fórmula "per molts anys", que utilitzo també per felicitar els aniversaris. Els tuitaires s'anaven posicionant, i diria que va guanyar l’opció "per molts anys". Però això no té cap rigor més enllà de l'anècdota, ja que Twitter no representa el conjunt de la societat. És una xarxa social digital molt interessant per a persones amb poca feina, alhora que resulta imprescindible per a determinats perfils professionals com el periodisme, el món de la política i la comunicació en general. Jo a Twitter hi sóc des del principi.

Com deia abans, avui és santa Marta, i vull aprofitar l'ocasió per felicitar públicament a algunes de les Martas que conec. La Marta G, la meva oftalmòloga de l'Empordanet. La Marta Ll, pilot de globus aerostàtics. La Marta M, organitzadora de debats variats a la Casa Orlandai. La Marta M, la meva sòcia de l'Ateneuesfera, que són unes trobades que vam aparcar per la pandèmia (tinc una certa al·lèrgia a les trobades pantallars), i que potser hauríem d’intentar recuperar. La Marta R, de RMiP, que de publicitat, marques i altres moltes coses en sap un munt. La Marta S, que fa disset anys que viu a Portugal, però que no ha renunciat als seus orígens sarrianencs. I segur que hi ha alguna Marta més que ara mateix no em ve al cap. Per molts anys!

dijous, 28 de juliol de 2022

A deu mesos de les eleccions. Barcelona

D'aquí exactament deu mesos, el dia 28 de maig de l'any que ve, tenim eleccions municipals. Donant per fet que a Barcelona cap partit assolirà la majoria absoluta de vint-i-un regidors, els pactes pre i post electorals tornaran a ser imprescindibles. L'únic dubte que tenen els barcelonins és si l'alcaldessa Ada Colau, ignorant la normativa del seu partit (no més de vuit anys en el càrrec) assumirà un tercer mandat o, com espera la majoria —vots canten—, podrem donar per acabat el malson de vuit anys de colauisme ideològic forassenyat aplicat als soferts habitants d'una ciutat fantàstica que tardarà anys a recuperar-se de les ferides.

Però recordant el desenllaç sorprenent de l'any 2019, no s'ha d'excloure cap pacte estrany ni sorpresa d'última hora. Així, es podria donar el cas que les franquícies dels partits unionistes espanyols de dretes, PP i Bocs, que òbviament no guanyaran les eleccions, decidissin qui serà el futur alcalde de Barcelona, fent pinya amb els seus companys de les franquícies dels partits unionistes espanyols d'esquerres, PSOE i Comuns. No s'ha d'excloure una mena de cas Valls més elaborat però amb els mateixos efectes perversos.

Alerta, doncs, amb el que facin PP i Bocs, els quals tenen com a objectiu polític —no ho amaguen pas— evitar que un alcalde independentista s’instal·li als despatxos de la plaça de Sant Jaume. En definitiva, no s'ha d'excloure un pacte que acabi afavorint Colau, entre l'unionisme de dretes i l'unionisme d'esquerres, com va passar amb aquell regidor de trista memòria vingut temporalment de París a fer la feina bruta de l’unionisme. M'atreveixo a dir més: si sumen, ho faran, i l’alcaldessa n'és perfectament conscient. Per això està tan segura de poder repetir mandat.

dilluns, 25 de juliol de 2022

Trenta anys de la Vila Olímpica de Barcelona

De vegades, polítics, arquitectes i urbanistes tenen molt clara una idea, la posen en marxa, i els resultats obtinguts no són exactament els esperats. Ara fa trenta anys de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, i ja es poden treure algunes conclusions de l’operació urbanística de la Vila Olímpica, allà on van viure els atletes durant l'esdeveniment olímpic. Si només deixem que facin balanç els polítics i els professionals directament involucrats en la seva construcció, el balanç és molt positiu. Però si deixem opinar als actuals usuaris, els veïns, aquests s'ho miren amb uns altres ulls. La Vila Olímpica es va construir en uns terrenys on abans només hi havia petites indústries i magatzems, i molta degradació en mig d'un urbanisme caòtic. Tot aquell món va desaparèixer amb els Jocs Olímpics, i si l'objectiu era aquest, només per això ja va valdre la pena. Però allà no s'hi ha construït un barri, si més no tal com molts entenem que ha de ser un barri amb vida i personalitat pròpies. La Vila Olímpica és una zona de Barcelona sense personalitat, sense activitat comercial i, de portes enfora dels seus habitatges, gairebé sense vida. A moltes hores del dia no trobes gent pel carrer, i al vespre potser se'n veu més, però en bona part són usuaris de la zona de lleure del Port Olímpic. Els habitatges de la Vila Olímpica tenen preus molt elevats; alguns s'estan revenent per més d'un milió d'euros. Les dades de renda ens indiquen que a la Vila Olímpica hi viu gent benestant. Per tant, el motiu de l'aparent fracàs d'un nou barri de la ciutat que no ha assolit la seva condició de tal, no s'ha de buscar en la situació econòmica de les famílies que van decidir anar-hi a viure, ni en la qualitat del seu urbanisme. El barri fa goig i urbanísticament sembla ben resolt, tot i que, sempre que hi vaig, penso que falten arbres que facin ombra. Però la Vila Olímpica té una assignatura pendent: encara no és un barri més de Barcelona. I això que disposa d’un bon servei de transport públic (bus i metro), centre de salut i un gran hospital a tocar, escoles, biblioteca pública, església, etc. Potser es necessitarà una generació més per aconseguir que la Vila Olímpica sigui un barri més de la ciutat, tal com alguns entenem que ha de ser un barri amb vida i personalitat pròpies.

divendres, 22 de juliol de 2022

Pocs o molts, però mal avinguts

(Article original publicat el 15/7/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2078, pàg. 2)

En el món de la política no deixen de cridar l'atenció els episodis de desqualificació pública que es produeixen entre companys de partit, i entre les sofertes militàncies per una banda i els dirigents dels partits per l'altra. Però l'optimisme no té límits, i alguns benintencionats potser consideren que aquestes discrepàncies són matisos enriquidors de la diversitat. Sobre el paper tot són flors i violes, però de tant en tant hi ha qui esclata en públic, es digui Rufián o es digui com es digui. A continuació, de vegades, escoltem unes disculpes tan forçades com gens sentides.

Ara llegim —i deu ser veritat— que les dues famílies independentistes que comparteixen el govern de Catalunya i que tenen, si més no sobre el paper, un mateix objectiu nacional, resulta que gairebé ni es parlen. I que entre la militància d'Esquerra no tothom està d'acord amb les directrius imposades des de l'entorn junquerista, consistents a aplicar un gir estratègic gens dissimulat de servofrè independentista. A Junts passa més o menys el mateix, però potser en sentit contrari. I la gent de la CUP, com sempre, va a la seva; ells tenen altres finalitats. Sigui com sigui, aquests xicots no ens trauran mai de pobres.

Entre les colles unionistes les discrepàncies també surten a la llum, i aquí també hi incloc els de la franquícia catalana del PSOE, els quals reivindiquen ara el paper de l'unionisme simpàtic. Ara bé, algú amb dos dits de front pot creure que un partit polític pugui aspirar a ser simpàtic prohibint que els catalans, tots els catalans sense excepció, votin democràticament sobre el seu futur? La resposta només pot ser una. Mentrestant, els partits que pretenen recollir l'herència política de Ciudadanos —PP, PSOE i Bocs— vigilen de prop el moribund.

Passi el que passi, en política ningú és imprescindible. Què n'ha quedat de la UCD d'Adolfo Suárez, i el CDS que el va succeir? Algú recorda aquell artefacte anomenat UPyD, o la Convergència de Pujol, la Unió de Duran i aquella coalició guanyadora que durant molts anys tallava el bacallà a Catalunya? Algú recorda el PCE i el PSUC, tot i que, formalment, aquests partits encara existeixen? Tots coincideixen en dues coses. Van passar de tenir un gran protagonisme polític a quedar reduïts a un article de la Wikipedia. I, encara que d'això no se'n parli gaire, a mesura que han anat tancant han deixat un reguitzell de deutes que un ciutadà particular no es podria permetre no pagar. Què deuen pensar els creditors, els accionistes de laCaixa, per exemple?

dimecres, 20 de juliol de 2022

Jo no he de fer bondat

El director i propietari del diari El Punt Avui va dedicar el seu voraviu d’ahir al repartiment d'unes subvencions públiques de la Generalitat a uns mitjans de comunicació privats, per un total de 4.657.000 euros. Va titular el seu comentari "Avui he de fer bondat", i admetia obertament que no deia tot el que pensava, que es guardava algunes coses al tinter. Jo, en canvi, no tinc cap necessitat ni voluntat de fer bondat, i m'agradaria anar una mica més enllà de l'article del senyor Vall Clara. Tot i que comparteixo les seves reflexions, per allò de voler fer bondat al meu entendre potser s'han quedat una mica curtes.

Ho diré un cop més, sóc contrari a les subvencions públiques en general, i especialment aquelles que es concedeixen als mitjans de comunicació privats. N'he parlat sovint en els meus articles, i no m'agradaria repetir-me. Qui les rep sempre pot pensar que no està prou ben tractat per l'administració, i sobre qui les concedeix no puc evitar la sospita més que raonable que alguns governs intenten comprar voluntats, del tipus "vagi amb compte senyor subvencionat, jo el subvenciono, però vostè faci bondat i no ens faci quedar malament".

Sobre el repartiment de les subvencions, partint de la base que es tracta d'una decisió discrecional i no basada en dades i fets objectius, el resultat final produeix una mica de vergonya. Se'ls veu d'una hora lluny el llautó de les simpaties i antipaties polítiques, i potser també personals. Si la Generalitat de Catalunya fos una empresa privada, segurament els (ir)responsables d'aquest repartiment ja estarien buscant feina. Sembla sobrer recordar-ho, però els diners públics no són propietat dels polítics que els gestionen.

dimarts, 19 de juliol de 2022

Extremadura (Espanya) crema; Catalunya també

Els boscos que no es netegen a l'hivern, cremen a l'estiu. Els helicòpters apagafocs que no es contracten a l'hivern, es troben molt a faltar a l'estiu (dites populars).

De camí en cotxe cap a Lisboa, fa uns anys vam dedicar una setmana a visitar Extremadura (Espanya). De les moltes vegades que he anat a Portugal, tant per feina com per altres motius, aquella va ser l'única vegada que hi vaig anar per carretera. Des de Barcelona fins a la frontera hispano-portuguesa de Badajoz són 1.050 km d'autopista, i des d'allà, on vam fer nit, 250 km més d'autopista fins a Lisboa. A Extremadura, entre molts altres indrets, vam visitar el parc natural de Monfragüe. Sobre aquell viatge en vaig publicar alguns articles, aquest per exemple. És una visita sorprenent i del tot recomanable. Pel que podem veure aquests dies als noticiaris, aquelles muntanyes cremen ara de manera incontrolada. El Valle del Jerte, relativament a prop, també està cremant. Alguns experts diuen que allà es produeixen les millors cireres de la península Ibèrica, però no farem ara un debat cirerer.

Extremadura crema, i com sempre que es produeixen aquests grans incendis, les autoritats es queixen de la manca de mitjans. Tenint en compte les dificultats d'accés a la zona que crema, a Monfragüe el mètode més efectiu per lluitar contra el foc és des de l'aire, amb avions i helicòpters. Les autoritats es lamenten que no tenen suficients aparells ni pilots. Però diguem-ho tot, no tenen mitjans perquè les autoritats extremenyes han tingut altres prioritats d'inversió i despesa. D'aparells n'hi ha, i de pilots disposats a treballar també, però aquesta disponibilitat l'has de preveure, planificar i contractar durant l'hivern, no amb la muntanya ja cremant. Però les administracions públiques, gairebé totes, van decidir estalviar en mitjans aeris. La Generalitat de Catalunya, també. Ara crema la comarca del Bages i la zona d’Àger, i encara que el paisatge no té gaire a veure amb l'extremeny, la situació s'hi assembla: manca de mitjans suficients per lluitar contra el foc.

A Catalunya, i suposo que també a Extremadura, abans de quedar-se sense treballar els pilots especialitzats en extinció d'incendis s'han hagut de buscar la vida anant a treballar molt més lluny. A Amèrica, per exemple. O a les Illes Salomon, a l'altra banda del globus terraqüi. No m'ho estic inventant, estic parlant de casos molt concrets viscuts en el meu àmbit familiar. Estic parlant de pilots que han d'anar molt lluny per poder treballar. Els pilots han de volar, tant sí com no. Si es passen un any sense volar el mínim d'hores que toquen, la llicència de vol d'un pilot té data de caducitat. Si no voles, perds la llicència, cosa que no passa amb altres professions com el personal sanitari. Si les autoritats permeten que els bons professionals marxin, siguin pilots d’helicòpter o personal sanitari, després no tenim dret a queixar-nos de la manca de professionals. Els teníem aquí, els vam formar aquí i els obliguem a marxar. En comptes de lamentar-se tant, els polítics haurien d’entonar el mea culpa. Però no ho faran.

dilluns, 18 de juliol de 2022

El nom de les coses

(Article original publicat el 4/7/2022 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià, núm. 86/7-2022, pàg. 16)

Massa sovint els governants introdueixen debats artificials i innecessaris a la societat. Hi ha polítics que potser pensen que mentre es discuteix sobre assumptes menors, la ciutadania no es fixarà en la part de la seva gestió que pot generar més polèmica. L'Aeroport de Barcelona es diu en realitat Aeroport Josep Tarradellas Barcelona-El Prat, una infraestructura que, per cert, es gestiona des de Madrid, com tots els aeroports de l'estat. Aquesta anormalitat, la gestió estatal centralitzada dels aeroports, sembla que només es dóna en dos països de la Unió Europea: Espanya i Romania. Si una companyia aèria xinesa, per exemple, pretén volar a Barcelona, ha de demanar permís a Madrid, i allà decidiran en funció dels interessos espanyols, al marge de quins siguin els interessos catalans.

Amb la denominació oficial de l'aeroport de Barcelona, decidida, com no podria ser d’altra manera, a Madrid, ens trobem, d'entrada, amb un nom excessivament llarg, amb 46 caràcters amb espais. Revisem-ho. Aeroport hi ha de ser, per motius obvis, i Barcelona, també; i El Prat per la seva ubicació física, a petició expressa de l'ajuntament del mateix nom que buscava la seva quota provinciana de protagonisme. El nom afegit del polític unionista Josep Tarradellas es justifica perquè en un moment políticament complicat de les relacions entre Catalunya i Espanya, després del referèndum de l'1 d'octubre del 2017, el govern presidit per Pedro Sánchez va voler fer un gest amable per intentar suavitzar les relacions amb els catalans, i no van tenir millor idea que afegir a la denominació oficial el nom de l'expresident de la Generalitat. Simpaties o antipaties polítiques al marge, durant la guerra incivil Tarradellas va expropiar algun negoci de la meva família, així que, per la part que em toca, de simpatia pel personatge més aviat poca. Es miri com es miri, però, un nom tan llarg és, comercialment, una nosa.

Fa temps es va obrir un debat a Sarrià sobre el nom que portarà una infraestructura pública, la biblioteca de Sarrià, que després de molts anys de reivindicacions veïnals s'està construint a la plaça del mateix nom. Aquí hi ha també un debat ideològic esperonat per les esquerres que governen la ciutat, pertanyents a una opció política amb poca clientela al barri. A la plaça de Sant Jaume volen que la biblioteca porti un nom de dona. No cal dir que tenen tota la legitimitat per tirar endavant aquesta opció. Alguns potser recordaran un Consell Plenari del Districte on es va produir una vergonyosa picabaralla pública entre el regidor del districte, partidari de posar el nom del poeta sarrianenc J.V.Foix a la biblioteca, una opció plena de sensatesa i sentit comú, i els dos consellers dels comuns, que òbviament defensaven les posicions de l'alcaldessa Colau. Aquell espectacle tan poc edificant es va saldar amb la dimissió dels dos consellers.

Entre el veïnat, hi ha qui demana un procés participatiu, que és una via populista molt del gust del govern actual, però que queda desacreditada si després s'incompleix la voluntat majoritària de la ciutadania. A Sarrià tenim memòria, i recordem bé com va acabar el primer procés participatiu que es va portar a terme, el de la Porta de Sarrià, allà on hi ha la llosa que cobreix la Via Augusta. Al veïnat se’ns va convocar a diverses reunions, amb els tradicionals gomets de colorets que tant agraden als comuns. Aquella gran presa de pèl va acabar amb moltes propostes del veïnat però cap inversió municipal. Tenint el nom de J.V.Foix, una opció que gairebé tothom acceptaria com la menys conflictiva, fer ara un procés participatiu em semblaria una altra pèrdua de temps que, a més, generaria un altre conflicte innecessari al barri.

divendres, 15 de juliol de 2022

Quan el saló de plens de Sarrià no és un refugi climàtic

Abans-d'ahir parlàvem dels refugis climàtics que tant promociona l'ajuntament. Els ideòlegs climàtics municipals que decideixen com han de suportar els soferts ciutadans aquests dies de calor tropical repeteixen dia sí i dia també que la millor recepta seria estar-se a l'ombra, encara que la temperatura ambient superi els 30/35° i la humitat sigui molt elevada. L'aire condicionat, una opció que si més no sobre el paper tampoc rebutgen, es veu que contamina massa. Ahir mateix, al vespre, uns quants soferts veïns i els polítics del districte —els consellers, uns quants regidors, el secretari i alguns funcionaris— ho van poder comprovar.

Se celebrava un Consell Plenari del Districte, i aquella sala era el més semblant a una sauna. L'aire condicionat estava apagat, i el finestral que dóna al carrer Negrevernís estava obert per deixar entrar a la sala un sol de justícia i molta humitat, cosa que encara feia més tortuós estar-se allà. Algú de la casa em va comentar que hi havia persones amb COVID (???), i es veu que en comptes de quedar-se a casa i seguir la sessió per via pantallar com indicaria el sentit comú, van optar irresponsablement per assistir presencialment a la sessió. Així m'ho van explicar i així ho explico aquí.

A la poca estona de començar el Plenari la presidenta va aturar la sessió i es va queixar a qui correspongués, amb tota la raó, per aquella situació esperpèntica. Fins i tot va prometre les seves oracions de la nit pel funcionari que resolgués el problema. Però allà es discutia més d'apagar alguns focus de la sala que de posar l'aire condicionat, una opció que semblava proscrita. La sessió va quedar enregistrada al canal municipal.

Una estona després, miraculosament, l'aire condicionat va començar a funcionar —estic segur que les oracions de la presidenta hi van influir—, però jo ja havia decidit que després de l'informe del regidor marxaria d'aquella sauna, com així vaig fer. Per cert, la megafonia del saló de plens segueix sense funcionar amb una mínima dignitat; això no obstant, fa tants anys que ho denunciem que no cal insistir-hi. Els responsables no donen per més. Tothom sap que si es tractés d'una empresa privada aquestes persones ja serien al carrer, però l'ajuntament és tota una altra cosa.

dijous, 14 de juliol de 2022

Què és la llibertat?

Entre moltes altres coses, la llibertat és que et reconeguis a tu mateix, íntimament, com a persona lliure, al marge del que pensin, facin o diguin els altres. Que estiguis satisfet de la majoria de coses que fas i has fet, encara que algú te les critiqui. Que puguis marxar de cap de setmana de dimarts a divendres, evitant així els embussos de trànsit i les aglomeracions de cap de setmana; en aquest sentit, anar la setmana passada a la ciutat de Girona va ser una molt bona opció. Que sempre que et vingui de gust i tinguis temps, puguis compartir un cafè, un àpat o una estona amb una persona que t'interessi, al marge de quina sigui la seva ideologia i sense haver de demanar permís a ningú. Que cada vegada que et posis la mà a la butxaca hi trobis un bitllet de vint euros. Que puguis publicar reflexions com aquesta al marge del que opinin els demés.