.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 21 d’agost del 2020

Qui mana al Parlament?

(Article original publicat el 14/8/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1978, pàg. 2)

Diuen que Espanya és formalment una democràcia, però també diuen que té moltes mancances democràtiques. A Catalunya va perdent vigència la separació de poders. Dels tres poders de l’estat, el poder judicial s’ha imposat repetidament als altres dos poders, l’executiu i el legislatiu. Així, el desembre del 2017 els catalans vam anar a votar per decidir la composició del Parlament de Catalunya, però el poder judicial espanyol va impedir que governés la persona que tenia més suports parlamentaris. A Espanya els jutges fan política a favor d’uns interessos antidemocràtics que pretenen impedir que Catalunya sigui presidida i governada per un determinat perfil independentista.

Tenim ara al capdavant del govern al MHP Quim Torra, un diputat que mai s’havia plantejat ocupar aquest càrrec, i el qual ha manifestat que no té intenció de repetir mandat. A principis d’any semblava que les pròximes eleccions s’anticiparien —ell mateix ho va insinuar públicament— però a causa de la crisi de la COVID potser no podrà ser. Amb la crisi sanitària i les conseqüències econòmiques i socials derivades d’aquesta, costaria d’entendre que els catalans fossin convocats anticipadament a les urnes. Cal recordar que legalment el termini per celebrar aquestes eleccions acaba el desembre del 2021, és a dir, quatre anys després de les anteriors.

En aquest context, el MHP Torra va convocar la setmana passada un plenari al Parlament per debatre i votar determinades resolucions sobre la monarquia i sobre l’excursió sense destí conegut, amb aires d’exili, de l’anterior titular de la institució i pare del titular actual. Sempre és bo recordar que aquest personatge va ser nomenat pel dictador Franco, un detall que alguns dels seus defensors tendeixen a oblidar. Les monarquies, i l’espanyola no és una excepció, no es voten.

Al marge de l’oportunitat de celebrar el plenari, el fet és que van ser aprovades diverses resolucions. La sorpresa va sorgir quan, un cop votades, no totes van ser publicades al Diari Oficial del Parlament, ja que els lletrats de la cambra es van negar a fer-ho amb excuses polítiques de difícil digestió. Pel que sembla, no existeix una autoritat per fer obeir aquests funcionaris i, arribats a aquest punt, ens podem preguntar qui mana al Parlament. Els 135 diputats que representen la voluntat popular sembla que no, ja que la seves decisions no sempre són respectades. Les interferències polítiques dels alts funcionaris del Parlament s’afegeixen ara a les dels poders executiu i judicial espanyols.

divendres, 7 d’agost del 2020

Junqueras i Puigdemont

(Article original publicat el 31/7/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1976, pàg. 2)

El director de la televisió pública catalana va entrevistar la setmana passada els dos líders dels partits polítics que promouen una Catalunya independent. El primer entrevistat va ser Junqueras, i tres dies després va entrevistar Puigdemont. Podem prescindir perfectament de valorar aquestes entrevistes perquè la diferència va ser tan aclaparadorament favorable a un d’ells que no tindria cap sentit engegar ara un debat al respecte. Només la militància més creient i entusiasta pot negar una evidència que els espectadors van poder constatar comparant les dues entrevistes.

La ciutadania que opta per una Catalunya independent va i anirà creixent. Com més maltractin des de Madrid el món independentista, més independentistes sorgiran. Agradi més o menys, les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya aniran, com les anteriors, sobre independència sí o independència no. I, a Catalunya, de partits genuïnament independentistes amb possibilitats de protagonisme polític només n’hi ha dos, els liderats per Puigdemont i Junqueras. Es presentin o no com a caps de llista, un dels dos guanyarà. La resta de partits treballen, cadascú amb els seus matisos, per una Espanya unida i, si el meu nas no em falla, tornaran a perdre estrepitosament les eleccions.

No m’oblido de la CUP, que teòricament també és un partit independentista, però últimament estan més entretinguts en altres temes que a Catalunya ens queden una mica lluny. Què ens ha d’importar als catalans independentistes si a Madrid (Espanya) tenen un rei o un president de la república? Entre poc i res. Els espanyols faran allò que més els convingui, i si volen mantenir el sistema franquista actual, ja s’ho faran. Franquista, sí, perquè la monarquia la va decretar el dictador Franco l’any 1969, i mai s’ha sotmès a votació de la ciutadania. Però, sigui com sigui, nosaltres, els veïns de l’est, haurem de ser respectuosos amb la voluntat dels espanyols.

Després tenim les enquestes, però no me les he cregut mai. Les empreses que fan enquestes sempre treballen a favor de qui les paga, i en qualsevol cas només són útils per veure tendències al llarg del temps. I si les enquestes de dretes i d’esquerres coincideixen, potser es pot fer la mitjana, però sense anar més enllà. Ja per acabar, encara no sé què votaré. I si ho sabés, trobaria de mal gust dir-ho en públic; no ho he fet mai. Sí que sé del cert què no votaré: ni partits que van donar suport al 155, ni partits unionistes, ni partits que prenen les seves decisions lluny de Catalunya.