No som delinqüents

(Article original publicat el XX/4/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 105/04-2024, pàg.XX)

Rubèn Wagensberg és un diputat d'Esquerra que viu temporalment a Suïssa. No sé si és sarrianenc, però l'he trobat sovint pel barri de Sarrià, i alguna vegada he parlat amb ell. El seu advocat és Andreu Van den Eynde, que també defensa altres polítics relacionats amb el procés independentista de Catalunya. A la vista dels disbarats legals que la cúpula judicial espanyola està perpetrant contra el moviment independentista català, aquest advocat ha reaccionat amb una afirmació sorprenent: "ser independentista és delicte". Vull pensar que l'advocat això no ho pensa, i només ha utilitzat una forma provocadora d’expressar-se. Ha fet aquesta afirmació a la vista dels abusos legals que alguns vigilants de les essències pàtries espanyoles sotmeten des de fa anys als independentistes catalans. Des dels alts poders estatals es busca, bàsicament, l'escarment i fer por, potser pensant que com més maltractin els independentistes menys persones faran el pas de treballar a favor de la independència. Però a Espanya van molt equivocats.

L'any que ve farà mig segle que Franco va morir, però encara hi ha algunes persones amb molt poder —polítics, fiscals, jutges i policies— que amb les seves actuacions forassenyades sembla que trobin a faltar el dictador. Fan tot el que poden amb l'objectiu que els catalans independentistes canviem d'opinió. Parlem de funcionaris públics com jutges i fiscals, uns ciutadans privilegiats que gaudeixen d'un sou més que raonable que es complementa amb altres avantatges econòmics i socials que porta incorporats la professió. I no cal dir que sempre es mouen amb cotxe i conductor a càrrec del contribuent; en aquest país, el cotxe oficial encara és per a algunes persones la visualització màxima del poder.

Qualsevol persona amb dos dits de front i una mínima sensibilitat democràtica sap que declarar-se o sentir-se independentista no pot ser mai un delicte. El pensament no és delicte. Ara bé, des de la cúpula judicial espanyola les aspiracions dels catalans es valoren d'una manera molt restrictiva. Alguns catalans som independentistes des de fa dècades, des de quan declarar-se'n era considerat una excentricitat política, i el món unionista, llavors majoritari, et mirava malament. Però, tal com s'estan desenvolupant els esdeveniments, es rebreguen tant les lleis que potser només pel fet de declarar-nos independentistes acabarem sent titllats de delinqüents, jutjats, condemnats i tancats a la presó. L'únic camí per evitar-ho passa per declarar unilateralment la independència, partint de la base que els vots ja els tenim. I parlant d'unilateralitat, algú seria capaç de dir quants països han accedit a la seva independència d'una manera que no sigui unilateral?

El dia de la veritat

Després d'una campanya electoral farcida de discursos de retòrica barata i promeses electorals la majoria de les quals tothom sap que no es compliran, ha arribat el dia de la veritat. Així, oblidades les enquestes —algunes pagades amb diner públic han sigut tan estúpidament manipulades que produeixen molta vergonya— i ja amb els resultats electorals a la vista de tothom, podem repassar, de manera molt esquemàtica, els objectius que s'havien fixat els partits que a partir d’ara tindran representació parlamentària, i el seu grau d'assoliment (per ordre alfabètic):

Aliança Catalana * Tenien l'objectiu d'entrar al Parlament partint de zero i gairebé sense mitjans, i l'han assolit. A partir d'ara disposaran de més recursos públics i altaveus mediàtics, i el seu moment estel·lar seran les següents eleccions, quan puguin competir electoralment en les mateixes condicions que la resta de partits. Èxit rotund que ha de fer rumiar a la resta dels partits independentistes, els quals han menystingut aquesta opció titllant-la de feixista, quan no ho és.

Bocs * L'objectiu era continuar sent el quart partit del Parlament, i no ho han aconseguit. Ara són cinquens. Fracàs petit.

Comuns i cupaires * Ja només són comparses d'altres partits d'esquerres; pinten poc, cada dia menys.

Esquerra * Són els grans perdedors de les eleccions, al meu entendre amb tot mereixement. Si Esquerra fos una empresa privada avui tota la cúpula dirigent del partit, amb el senyor Junqueras al capdavant, demanaria disculpes a la militància i marxaria discretament cap a casa. Es miri com es miri, és un fracàs absolut.

Partido Popular * L'objectiu era passar de ser l'últim partit del Parlament a ser el quart, fent el sorpasso als d'Abascal i Garriga. Se n'han sortit. Èxit petit, ja que a Catalunya continuarà sent un partit sense influència política.

PSOE * Pretenien ser els clars guanyadors de les eleccions i ho han aconseguit. Èxit total, del candidat, del partit i de l'unionisme espanyolista en general.

Puigdemont+Junts * Tot i que el seu candidat s’ha vist obligat a fer la campanya des de l'exili forçat al nord dels Pirineus, amb tot el que això comporta, aspiraven a guanyar aquestes eleccions i no ho han aconseguit. El creixement que han obtingut no ha estat suficient per transformar-se en èxit electoral.

Ara comencen les converses discretes als despatxos i als reservats dels restaurants, sense testimonis. És el moment dels noms i del ¿qué hay de lo mío? S'haurà de negociar qui governa, amb qui ho fa i en quines condicions. I com que qui mana, mana, alguns partits hauran d'esperar les instruccions de Madrid (Espanya). Tot està obert i tot és possible, sense excloure una repetició de les eleccions.

Com a resum del resum i des d'una lectura dels resultats en clau plebiscitària, el món independentista català ha perdut la majoria del 52%; ara el suport electoral a l'independentisme és només del 43,6%. A partir d’ara té menys pes que l'unionisme espanyol. El moviment independentista haurà de picar molta pedra per explicar millor el projecte i intentar recuperar els votants independentistes que aquesta vegada, decebuts, s’han quedat a casa. Però no tot està perdut, al contrari, cada dia que passa en falta un de menys per, quan s’assoleixi l'objectiu, poder deixar de ser independentistes. Però, mentrestant, toca picar molta pedra.

Esperant el 12 de maig

(Article original publicat el 3/5/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2172, pàg. 2)

Vull començar deixant constància d’una obvietat, i és que encara que hi ha qui pensa el contrari, els electors, en l'acte de votar, no s'equivoquen mai. Per tant, seria més que raonable demostrar el nostre compromís amb la democràcia respectant sempre els resultats electorals, encara que no ens acabin de fer el pes. Tot i això, veiem com alguns dirigents polítics es resisteixen a acceptar els resultats electorals, exposant així en públic el seu poc respecte per la democràcia.

Una altra obvietat és que els polítics tenen uns interessos que no sempre coincideixen necessàriament amb les expectatives que tenen els ciutadans. Per acabar de completar el drama, en campanya electoral els candidats ens fan promeses que massa sovint no s'acaben complint. En conseqüència, quan votem ens hem de fixar primer en la feina feta pel govern durant el mandat que s'acaba, i també per l'oposició, i només després en les promeses electorals que ens fan els candidats. Les eleccions serveixen per premiar a qui ho ha fet bé i castigar electoralment a qui no ha fet bé la seva feina.

El 12 de maig serà el moment de passar comptes amb els polítics que ens han ajudat, i també amb els que ens han perjudicat. Quines promeses figuraven en els programes electorals del 2021? Quines s'han complert? I, per sobre de tot, quines promeses s'han incomplert, és a dir, de quina manera ens han enredat els polítics? En el negoci de la política, passar comptes implica utilitzar el nostre vot per premiar o castigar els partits polítics. Només ho podem fer d'aquesta manera.

El 12 de maig cap partit tindrà majoria absoluta, ni s'hi acostarà, i això comportarà haver de fer pactes per poder governar. Un cop coneguts els resultats electorals i fets els càlculs corresponents, començaran les negociacions discretes entre els partits. També caldrà tenir ben present una lectura dels resultats en clau plebiscitària. Resulta convenient no oblidar que en les últimes eleccions el resultat va ser 52% independència i 48% unionisme.

Abans d'arribar al 12 de maig se'ns presenten enquestes de tota mena, la majoria pagades pels partits i les institucions públiques que en depenen i, per tant, són projeccions de vots i escons tan interessades com poc fiables. Especular sobre què passarà demà resulta molt fàcil, i l'error gairebé sempre surt de franc. Però quan els resultats definitius es vagin fent públics, les especulacions de les enquestes desapareixeran per la claveguera. Alguns s'hi hauran guanyat la vida. Forma part del joc.

Poden acabar perdent els que volen que perdi Puigdemont

Segons els experts en eleccions, enquestes electorals i tot el negoci polític que hi ha al darrere, les eleccions de diumenge només tenen dos possibles guanyadors, tant en vots com en escons: la llista del PSOE encapçalada per Salvador Illa, i la llista diguem-ne convergent encapçalada per Carles Puigdemont.

Parlo del PSOE perquè tot i que alguns encara l'anomenen PSC, tots sabem que als efectes pràctics el PSC va deixar d'existir fa molts anys, i ara, a Catalunya, el partit socialista és una franquícia territorial més del PSOE. I parlo dels convergents perquè així ens entenem tots i, de passada, reivindico una denominació que no hauria d'haver desaparegut mai, tal com en el seu dia ja vaig explicar i per no fer-me pesat no repetiré ara.

Quines diferències separen les dues ofertes guanyadores? Són moltes, tantes que no hi cabrien en aquest article. En destacaré només una, la que fa referència al suport que reben de la societat civil organitzada. Així, la llista d'Illa és ben vista per la majoria de la societat civil, per gairebé tota la premsa, tant la de paper com la digital, per les ràdios i teles públiques i la majoria de les privades, per les empreses de l'Ibex-35 i també per les altres grans societats que no en formen part, pel poc negoci bancari que encara ens queda a Catalunya, per la majoria de les organitzacions patronals així com els dos grans sindicats, etc.

A Puigdemont, en canvi, fora d'alguns suports personals, gairebé cap entitat li dona suport en públic.

En altres paraules, sembla que no es vulgui que Puigdemont torni a ser el president de Catalunya, mentre es transmet el missatge que a Illa, pels interessos unionistes espanyols que representa, l'estima tothom.

Però, de vegades, fent aquestes anàlisis, ens oblidem dels votants els quals, mitjançant el vot secret, posen els polítics al lloc que els correspon al marge de les simpaties publicades durant la campanya electoral i abans.

Si ho mirem des del punt de vista nacional, Puigdemont és el màxim representant de l'independentisme, i Illa el senyor encarregat de l'unionisme. Dit això, si ens basem en els resultats de les últimes eleccions catalanes, les de l'any 2021, resulta que un 52% de l'electorat va donar suport a les llistes independentistes.

Acabaré mullant-me. Diumenge el meu objectiu electoral exigeix mantenir o, encara millor, incrementar el suport popular a l'independentisme. Només depèn dels votants.

Ayuso a Sarrià

Ahir la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso tenia anunciada la seva homilia política a 2/4 de 6 a la plaça Artós, però no es va presentar fins una hora més tard. Per cert, no es va escoltar cap disculpa pel retard. Hi havia un públic molt entusiasmat esperant-la, persones de totes les edats però amb una mitjana més aviat alta, però també molts alumnes del Santa Isabel, que és allà mateix i era l’hora de sortida de l’escola. Moltes banderes espanyoles i alguna de catalana que se'ls devia escapar, o potser en van repartir algunes perquè no fos dit. En tota l'estona que vaig estar allà només vaig sentir parlar en català a les persones que vaig saludar. Amb els polítics de Sarrià només parlo en català i els meus interlocutors, com que fa anys que ens coneixem i ho saben, tenen la deferència d'utilitzar amb mi la llengua pròpia de Catalunya.

Ayuso venia del Bar Tomàs, on s'havia reunit amb algú. En la seva baixada per Major de Sarrià semblava que vingués qui sap qui, i de vegades s'oblida que només és la presidenta d'una petita comunitat autònoma del centre d'Espanya. Va arribar a la plaça Artós envoltada pel seu equip, bastants periodistes i alguns policies de paisà, i també persones que la fotografiaven amb el mòbil i altres que la saludaven i l'aplaudien amb gran devoció. Al petit escenari de la plaça la van precedir dos teloners que van parlar una mica de Catalunya, més d'Espanya i gens de Sarrià. I tot en castellà, faltaria més, que aquell era un acte del PP.

Va ser un acte simpàtic, amb un orador, Alejandro Fernández, que és el diputat que millor parla del Parlament de Catalunya. Quan li va tocar el torn a la senyora madrilenya va dir que estava encantada de ser a Barcelona, com sempre que hi ve, i quan va començar a parlar de lo seu vaig decidir tornar cap a casa. Totes les enquestes diuen que diumenge el PP creixerà molt, però venint com venen d'una realitat tan minsa com la que tenen ara —tres diputats de 135—, tampoc és massa difícil millorar els resultats.

Un banc menys sempre és una mala notícia

El banc BBVA es vol menjar el Banc Sabadell. Els màxims dirigents del BBVA són Carlos Torres i Onur Genç, president i conseller delegat de l'entitat, respectivament. Tenen la manera de fer freda pròpia de l'empresa nord-americana McKinsey, on tots dos havien treballat abans. És allò que els italians en diuen manca finezza. Ara pretenen comprar un banc bastant més petit que el que ells gestionen. El Sabadell és un banc que és una mica meu, ja que en sóc accionista des de fa molts anys, des que feien les juntes al Teatre la Faràndula de Sabadell.

Josep Oliu i Creus, president del Sabadell, és un minnesoto, tal com es coneixen els que s’han doctorat en economia a la Universitat de Minnesota, USA. Té una manera de fer no massa allunyada dels potencials compradors del banc que encara presideix, i només cal haver assistit a les juntes d'accionistes del Sabadell per constatar-ho. Personalment no m'acaba d'agradar, i parlo amb coneixement de causa perquè he assistit a la majoria d'aquestes reunions. El món dels negocis és fred, ja ho sabem, però les formes amables i respectuoses amb els accionistes, si més no per a alguns, també són importants. Però tot sovint els gestors ho obliden i actuen amb una prepotència que no toca.

De vegades alguns dirigents empresarials obliden que els propietaris de l'empresa no són ells sinó els accionistes, i que ells només en són gestors. Quan l'any 2017 Oliu va decidir treure de Catalunya el domicili social del Banc Sabadell ni tan sols va tenir la delicadesa de consultar una decisió tan important com aquella als propietaris del banc, els seus accionistes. A alguns accionistes allò no ens va agradar, i així li vam fer saber. El Sabadell sempre havia tingut la seu a la ciutat de Sabadell, i fins a l'any 2017 mai es va modificar el domicili social, i això que des de la seva fundació l'any 1881 aquest país ha vist de tot, revolucions, guerres, dictadures, etc. L'economia és freda, sí, però les coses sempre es poden fer d'una manera més amable i respectuosa.

Ignoro com acabarà aquesta anunciada intenció de compra, però m'ensumo que no acabarà bé, bé des del punt de vista dels interessos generals dels catalans, al marge dels interessos particulars dels accionistes. Un banc menys sempre és una mala notícia. Significa un competidor menys, i sempre que es redueix la competència s'apugen els preus i s'endureixen les condicions per accedir al crèdit. Si per mi fos el Sabadell no es vendria, ja que és una important eina de país que es trobarà a faltar el dia que Catalunya esdevingui un país independent, un escenari democràticament inevitable encara que al senyor Oliu i al 48% dels catalans els produeixi urticària.

Hamàs no és Palestina

Els propagandistes de Hamàs sembla que tinguin una bena als ulls, i si no la tenen encara seria pitjor. Hamàs, junt amb uns quants països de la zona que són els seus aliats militars, és una organització criminal que té un objectiu molt clar: la destrucció de l'estat d'Israel. Hamàs no té gens d'interès a defensar els palestins, sinó que només els utilitzen com a carn de canó per justificar la seva obsessió d'eliminar Israel del mapa. Però els propagandistes de Hamàs —als mitjans públics catalans, dissortadament, en tenim uns quants—, per tal de no admetre que defensen Hamàs, que quedaria molt lleig, diuen que defensen els palestins. Els palestins no es defensen defensant Hamàs. De tant en tant convé recordar-ho.