Allò que l’eclipsi no pot tapar

(Article original publicat el 21/8/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2292, pàg. 2)
 
Un dels actes polítics més ridículs que s’ha pogut observar darrerament va ser la “inauguració de l’eclipsi”, aquella festeta en la qual van participar com a xaiets obedients membres del govern de la Generalitat, mentre feien costat al MHP Illa quan amb cara de gran satisfacció va prémer un polsador i va començar a sortir confeti de tot arreu. I tothom aplaudint, i quan dic tothom vull dir les persones que eren al lloc dels fets, és a dir, aquells que d’una manera o altra viuen del pressupost públic de l’anomenat “govern de tothom”. Com a ciutadà que en contra de la seva voluntat es veu obligat a pagar una part d’aquella festeta em sembla estrany que ningú amb dos dits de front no els avisés abans que els polítics no poden anar pels llocs fent el ridícul d’aquesta manera. Per més bones que fossin les intencions dels organitzadors d’aquella xarlotada, en el món de la política el sentit del ridícul hauria d’estar sempre molt present.

L’objectiu dels nostres governants semblava clar: adreçant-se a una societat creixentment infantilitzada van intentar vendre les virtuts de l’eclipsi durant uns quants dies (abans, durant i després del dia del cara al sol), potser per intentar tapar les moltes mancances i errors d’aquest govern. Devien pensar que mentre la gent parlés de l’eclipsi potser s’oblidarien de les coses importants, i, com diu la dita, qui dia passa any empeny. Però la feixuga realitat ens diu que el mateix dia de l’eclipsi ja no van funcionar els trens, i l’explicació oficial és que no en tenien més. Literal. Es veu que amb tanta propaganda sobre l’eclipsi i tanta recomanació d’utilitzar el transport públic per desplaçar-se cap al sud, els manaires no van tenir en compte un efecte crida fàcilment previsible, ni les conseqüències negatives que tindria. La gent va passar hores a les estacions, i alguns tota la nit, i altres van fer grans cues a l’autopista.

La incompetència dels polítics no s’ha tapat amb la propaganda infantiloide d’un eclipsi, ans al contrari, n’ha sortit agreujada. Les recomanacions dels nostres governants era que els catalans que es desplacessin cap al sud tornessin a casa “d’una manera esglaonada”, però, als efectes pràctics, algú sap quin abast concret té aquesta expressió? És el típic consell de qui no té punyetera idea de com ha de fer la seva feina, oblidant que de vegades el silenci és la millor opció. Ni la inauguració oficial de l’eclipsi ni el cara al sol generalitzat han ajudat a millorar la situació d’un país que ens cau a trossos.

Veritats incòmodes

(Article original publicat el 7/8/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2290, pàg. 2)
 
Per més que alguns ho vagin repetint com a lloros, AC no és un partit d’extrema dreta. Ningú amb dos dits de front pot negar que sempre diuen les coses pel seu nom, sense maquillar-les. Una bona part de l’electorat, de dretes i d’esquerres, agraeix aquesta claredat en el discurs, i tot indica que es traduirà en un suport electoral important. Això sí, està per veure si AC sabrà gestionar el seu èxit.

A Catalunya l’únic partit d’extrema dreta amb representació parlamentària és Bocs, i sempre ho escric així per no fer-los propaganda. El màxim responsable de l’èxit de l’extrema dreta és el PP, ja que fins que es van fer grans els tenia allotjats a casa seva.

El PSC no existeix des de fa anys; ara és una franquícia espanyolista més del PSOE, tot i els intents d’alguns per conservar la marca antiga.

ERC ha esdevingut una segona marca del PSOE, amb tot el que de negatiu per a Catalunya això comporta. Ja han perdut la C, i van pel camí de perdre la R. Tenen tot el dret a canviar d’objectius, però cal que l’electorat ho sàpiga.

Per cert, els partits d’esquerres, i també alguns de dretes, amb la burocràcia excessiva i forassenyada de les administracions públiques que governen, són també responsables de l’augment del suport electoral a l’extrema dreta. Però a ells no els agrada que es digui. 

Junts no surt gens ben parat en les enquestes, i els seus dirigents en són els grans responsables. Tot va començar amb aquell error pueril del canvi de nom, amb l’enterrament de la marca Convergència, una decisió que només van entendre quatre il·luminats. Ara alguns dirigents ho comencen a reconèixer, però després de deu anys potser és un pèl tard. La travessia del desert que els espera, ben merescuda, no serà curta.

De la franquícia catalana del PP se’n pot dir ben poca cosa positiva, i escoltant el discurs de la seva direcció podem dir que a Catalunya el PP no aspira a ser un partit de govern. Potser tampoc ho busquen. Això sí, el PP sempre ajudarà els partits espanyolistes per evitar que partits catalans governin a Catalunya; és la gran obsessió de l’espanyolisme. N’és un bon exemple l’alcalde actual de Barcelona, del PSOE, que ho és gràcies al PP. 

I l’extrema esquerra? Els cupaires políticament han fracassat, i és un fracàs merescut. Dels comuns poca cosa bona en podem dir, però els comunistes sempre acaben ressorgint de les seves cendres. Ara hauran de buscar un altre nom i altres líders, i sant tornem-hi. I, com ja és habitual, els deutes que deixin aniran a càrrec de la Caixa.