Veritats incòmodes

(Article original publicat el 7/8/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2290, pàg. 2)
 
Per més que alguns ho vagin repetint com a lloros, AC no és un partit d’extrema dreta. Ningú amb dos dits de front pot negar que sempre diuen les coses pel seu nom, sense maquillar-les. Una bona part de l’electorat, de dretes i d’esquerres, agraeix aquesta claredat en el discurs, i tot indica que es traduirà en un suport electoral important. Això sí, està per veure si AC sabrà gestionar el seu èxit.

A Catalunya l’únic partit d’extrema dreta amb representació parlamentària és Bocs, i sempre ho escric així per no fer-los propaganda. El màxim responsable de l’èxit de l’extrema dreta és el PP, ja que fins que es van fer grans els tenia allotjats a casa seva.

El PSC no existeix des de fa anys; ara és una franquícia espanyolista més del PSOE, tot i els intents d’alguns per conservar la marca antiga.

ERC ha esdevingut una segona marca del PSOE, amb tot el que de negatiu per a Catalunya això comporta. Ja han perdut la C, i van pel camí de perdre la R. Tenen tot el dret a canviar d’objectius, però cal que l’electorat ho sàpiga.

Per cert, els partits d’esquerres, i també alguns de dretes, amb la burocràcia excessiva i forassenyada de les administracions públiques que governen, són també responsables de l’augment del suport electoral a l’extrema dreta. Però a ells no els agrada que es digui. 

Junts no surt gens ben parat en les enquestes, i els seus dirigents en són els grans responsables. Tot va començar amb aquell error pueril del canvi de nom, amb l’enterrament de la marca Convergència, una decisió que només van entendre quatre il·luminats. Ara alguns dirigents ho comencen a reconèixer, però després de deu anys potser és un pèl tard. La travessia del desert que els espera, ben merescuda, no serà curta.

De la franquícia catalana del PP se’n pot dir ben poca cosa positiva, i escoltant el discurs de la seva direcció podem dir que a Catalunya el PP no aspira a ser un partit de govern. Potser tampoc ho busquen. Això sí, el PP sempre ajudarà els partits espanyolistes per evitar que partits catalans governin a Catalunya; és la gran obsessió de l’espanyolisme. N’és un bon exemple l’alcalde actual de Barcelona, del PSOE, que ho és gràcies al PP. 

I l’extrema esquerra? Els cupaires políticament han fracassat, i és un fracàs merescut. Dels comuns poca cosa bona en podem dir, però els comunistes sempre acaben ressorgint de les seves cendres. Ara hauran de buscar un altre nom i altres líders, i sant tornem-hi. I, com ja és habitual, els deutes que deixin aniran a càrrec de la Caixa.