Peatges sí

(Article original publicat el 10/7/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2286, pàg. 2)
 
La llei de l’oferta i la demanda es podria aplicar també a l’ús que fem de les nostres autopistes i el cost que comporta utilitzar-les. Ara sembla que t’hi deixin passar de franc, però tots sabem que no és ben bé així, ja que ara paga tothom via IRPF. Abans només pagaven el manteniment de l’autopista els que la feien servir, però ara també el paguen els que ni tan sols tenen cotxe. No és just, a banda d’altres problemes derivats de les “autopistes gratuïtes”. Els contraris als peatges asseguren que al nord dels Pirineus tampoc es paga peatge, però aquesta afirmació està allunyada de la realitat. Proveu-ho amb la AP-7. A Catalunya no us faran parar per pagar el peatge però, quan travesses la frontera, els francesos t’aturen i et cobren. Els governants francesos gestionen el cost del manteniment de les autopistes amb més sentit comú que els nostres.

Manifestar-se a favor dels peatges de les autopistes —ho faig des del minut zero— no és gaire popular, i sóc molt conscient que estic en minoria. Però els peatges no només són útils sinó que són imprescindibles. Som pocs els que sempre ens hem posicionat en contra de la retirada dels peatges de les autopistes catalanes, i molt especialment els de l’autopista AP-7. Però no era tan difícil de preveure què ens portaria una autopista que ja funcionava als límits de la seva capacitat quan hi hagués un accés lliure i gratuït per a tothom. És el que està passant actualment. Van acabar guanyant els partidaris de suprimir els peatges, amb aquelles campanyes ridícules de “no volem pagar”, “peatges fora”, etc.

Amb tota aquella demagògia populista i un suport mediàtic difícil d’entendre, els peatges van ser suprimits per uns polítics irresponsables els quals, darrerament, a la vista del desgavell actual, es comencen a posicionar a favor de reintroduir el pagament per circular-hi. Amb la supressió dels peatges van començar els problemes creixents que patim ara. Els polítics d’esquerres saben que es van equivocar. Avui en dia utilitzar la AP-7 és una operació de risc, no només pel trànsit excessiu sinó també per una més que evident manca de manteniment, amb un clar augment dels accidents. Aquesta tasca ara depèn de l’administració pública, que té altres prioritats. Quan l’empresa concessionària cobrava per fer aquesta feina les autopistes estaven en molt bon estat.

Si la supressió dels peatges va ser un error dels polítics cal rectificar, demanar disculpes i recuperar el pagament per ús, però no només a Catalunya sinó en el conjunt de l’estat.

El cas Zapatero

(Article original publicat el 26/6/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2284, pàg. 2)
 
Des que va prometre solemnement als catalans que respectaria el text de l’Estatut de Catalunya que s’aprovés al Parlament i després fes allò tan poc seriós de “si te he visto, no me acuerdo”, Zapatero no és sant de la meva devoció. Ara ha sortit el tema d’unes joies que diuen que tenia a la seva caixa forta, però com que a l’hora d’escriure aquest article Zapatero no ha donat la seva versió dels fets ni se’ns han facilitat més detalls, de moment és millor no entrar-hi. Però, tot i això, cal dir també que encara que alguns jutges sempre els donen per bons, els informes de les forces policials espanyoles no necessàriament són de fiar. Tenim exemples sobrats per qüestionar aquesta mena d’informes, però per a qui opti per donar credibilitat a la versió policial, s’ha de reconèixer que aquest assumpte no pinta bé.

Des del segrest de Maduro per part dels Estats Units la dictadura de Veneçuela ha alliberat uns quants presos polítics, dels molts centenars que tenen tancats. Diuen que Zapatero ha tingut un paper rellevant en aquests alliberaments, tot i que sobre les seves gestions diplomàtiques ell sempre s’ha mostrat discret. Una persona alliberada va explicar que Zapatero es passejava per una presó de Caracas aconsellant silenci als empresonats, és a dir, els deia que no critiquessin el règim polític veneçolà. Sigui com sigui, persones alliberades també han optat per no fer declaracions públiques en aquest sentit, potser perquè intueixen que posarien en perill altres persones empresonades. I és que encara que Maduro ja no hi governi, Veneçuela continua sent un país molt allunyat de la democràcia, tal com l’entenem nosaltres. S’imposa, per tant, la discreció.

Episodis estranys al voltant de Zapatero s’han començat a judicialitzar, i entre judicis i recursos tardarem anys a saber com acabarà tot plegat, però no hem de perdre de vista que l’objectiu de les dretes no és ara perseguir delictes sinó carregar-se Pedro Sánchez. Podem aprofitar el cas Zapatero per fer una reflexió sobre com alguns jutges i fiscals s’estan equivocant de feina, ja que amb les seves decisions interfereixen cada dia més en la vida política d’aquest país. La separació de poders està cada dia més qüestionada, i alguns jutges, fiscals i polítics es neguen a admetre que en una democràcia com cal les eleccions només es guanyen amb els vots dels ciutadans. Podem acabar dient que en aquest país la selecció de les persones que es dediquen a la política és molt millorable, i això val per a tots els partits.