Són d'esquerres els ciclistes?

Quan estiuejava a Vallvidrera anava molt en bici, i també vaig anar molts anys en moto, però mai m'ha passat pel cap que ser usuari de vehicles de dues rodes pugui portar aparellada una determinada ideologia. No m'he definit mai com una persona d'esquerres, ni tampoc de dretes. Políticament, em considero liberal, sense adjectius, i això vol dir que de vegades coincideixo amb uns, de vegades amb uns altres, i tot sovint amb ningú.

Vaig llegir no recordo on que la majoria dels ciclistes urbans es declaren d'esquerres, però ignoro si aquesta catalogació ideològica entre les dues rodes i l'esquerra té sentit més enllà de la propaganda. Tampoc sé com es va fer l'enquesta, suposant que se'n fes alguna. Sovint es treuen conclusions interessades sense cap base al darrere, i els defensors de la mobilitat ciutadana amb dues rodes no queden pas exclosos d'aquestes pràctiques.

Ara bé, deixant de banda els usuaris de les bicis —per cert, en conec uns quants que no són d'esquerres—, vull destacar una particularitat d'alguns vehicles de dues rodes; si no t'hi fixes, acostuma a passar desapercebuda. Em refereixo, concretament, a les motos. Així, gairebé totes les motos —estiguin equipades amb motor de gasolina o elèctric— quan estan aparcades sempre miren cap a l'esquerra. Aquesta unanimitat sempre m'ha cridat l'atenció. També són d'esquerres els fabricants de motos?

El cas Assange

(Article original publicat el 19/4/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2170, pàg. 2)

Hi ha persones que fan de periodistes sense cap intenció d'exercir la professió tal com molts entenem que hauria de ser la seva tasca, sinó que opten per la sortida fàcil de limitar-se a fer de propagandistes i d'altaveus al servei causes i organitzacions de tota mena. No ens enganyem, una cosa és la propaganda i una altra el periodisme lliure. Si el periodisme no és lliure, deixa de ser periodisme. El periodisme lliure, quan cal, ha de molestar al govern. I encara podem anar més enllà i afegir-hi una altra obvietat: un país sense periodisme lliure no pot ser una democràcia.

La notícia ha de ser allò que ens expliquen i no la persona que ens l'explica. Així, quan el protagonista de la notícia és el periodista ens hem de posar en guàrdia, ja que moltes vegades ho és per perverses derivades externes en l'exercici de la seva professió. Els governs tenen en els periodistes lliures els seus adversaris, i fan el que sigui per silenciar-los.

El cas del periodista australià Julian Assange, empresonat des de fa anys al Regne Unit i pendent de ser extradit als Estats Units, és un dels assumptes més lletjos del món democràtic. Recordarem que a partir de les seves fonts d'informació privilegiades, Assange feia un gran servei a la societat, i va ser acusat i detingut pel simple fet d'exercir la seva professió, amb el que es demostra una vegada més que la de periodista és una professió de risc, no només a les dictadures sinó també en algunes democràcies.

Assange i altres periodistes perseguits com ell expliquen els crims oficials comesos pels governs en contra d'alguns ciutadans, en contra dels principis democràtics i a favor de ves a saber què. Són persones valentes que expliquen amb tota mena de detalls les malifetes oficials que fan els governs, i fan públics documents classificats (secrets) que confirmen les pràctiques delictives dels governants. Encara que a primera vista no ho sembli fan un gran servei a la societat i a la democràcia.

Els interessos dels governs que persegueixen periodistes són variats, però coincideixen a no tenir cap intenció que els seus delictes siguin objecte de debat públic. Si acabés extradit als Estats Units, Assange seria home mort o desaparegut per sempre. No només a Rússia passen tot sovint episodis lamentables d'aquesta naturalesa, també els patim en el món teòricament lliure. El cas d'Assange i el cas recent de l'assassinat de Navalni a Rússia —tot i que aquest no era periodista— són molt similars, i és d'esperar que Assange no tingui un final similar.

Cotxes xinesos fets a Catalunya?

A Catalunya tindrem eleccions d'aquí a pocs dies, i quan s'acosten eleccions sembla que els polítics tinguin butlla per fer promeses electorals que tot sovint, sent generosos, podríem qualificar d'excessivament optimistes. Aquesta vegada ens han presentat un projecte industrial molt atractiu, però, com que no ens l'han explicat en detall, correm el risc de quedar decebuts per la realitat que ben aviat s'acabarà imposant. Així, semblaria que la Generalitat ha convençut uns industrials xinesos perquè vinguin a Catalunya a fabricar cotxes elèctrics aprofitant unes instal·lacions i uns treballadors que estan a l'atur, provinents d'una altra fàbrica de cotxes que va tancar fa uns anys.

Qualsevol persona que conegui una mica com funcionen les empreses xineses pot intuir les dificultats que es trobaran per entrar en un nou mercat com l'europeu, molt competit i partint de zero. Si es compleixen els acords anunciats, els xinesos hi posarien una part del negoci que certament és molt important: la marca i la tecnologia. Es tracta d'una marca del sector de l'automòbil xinès, molt coneguda a la Xina però encara desconeguda a Europa. De diners els xinesos de moment n'hi posarien pocs, ja que els recursos financers provindrien majoritàriament dels governs espanyol i català, és a dir, de les nostres butxaques. D'això se n'ha parlat poc.

Sobre el model de negoci, de moment s'importarien els cotxes fabricats a la Xina i aquí només s'haurien d'acoblar. Els treballadors necessaris per fer aquesta tasca serien ben pocs; s'ha fet pública la xifra de cent cinquanta persones. A la resta de treballadors, fins als mil i escaig, que actualment es troben a l'atur i estan molt il·lusionats per incorporar-se a la nova empresa, de moment els tocaria continuar esperant.

Com que a Catalunya, en el sector de l'automòbil, no és la primera vegada que se'ns anuncia una inversió xinesa (em sembla recordar que és la quarta o la cinquena), i les promeses anteriors van acabar en no res, caldria ser molt prudents en les mostres d'alegria. Tant de bo la totalitat d'aquesta inversió s'acabés confirmant, però, mentrestant, faríem molt bé de no alimentar falses expectatives. Si encara queden dubtes sobre l'escepticisme raonable que transmet aquest comentari, tampoc genera gaire confiança el conseller de la Generalitat que ha anat a la Xina a negociar i suposadament tancar el negoci.

Euskadi: quina enveja!

Tot sovint els números freds diuen molt més que tot un tractat teòric de ciència política. Després de les eleccions d'ahir a Euskadi, EAJ-PNV i Bildu ja sumen dos terços del parlament basc. Un suport tan majoritari a l'independentisme no s'havia vist mai. Els dos partits independentistes bascos han empatat a 27 diputats, que sumats fan 54 escons nacionalistes-independentistes en un parlament de 75. Això representa un 72%. Són xifres tan contundents que poc més es pot afegir. Vista la matemàtica electoral basca, des de Catalunya només se m'acut dir: quina enveja!

Euskadi, Espanya i ETA

 

No és sobrer recordar que han passat més de deu anys des de l'últim assassinat. En política això és una eternitat. Però a l'Espanya política hi ha qui no pot evitar fer un debat sense treure l'espantall d'ETA. A Euskadi, en canvi, la gran majoria dels bascos van decidir fa molt temps passar pàgina d'aquest trist episodi de la seva història i mirar amb il·lusió cap al futur.

Però aquesta setmana, veient com anaven les enquestes, amb Bildu i el PNB clarament destacats de la resta dels partits, el món unionista no se n'ha pogut estar d'incorporar el terrorisme al debat electoral. Ha estat com un últim intent fallit d'aturar la realitat política actual d'Euskadi.

Els quatre anys governats per López (PSOE) com a Lehendakari, van ser un miratge, ja que aquell govern només va ser possible mitjançant una trampa antidemocràtica, amb la prohibició que un partit es presentés a les eleccions. L'unionisme espanyol no té ara ni ha tingut abans prou suport popular per governar Euskadi. Ja ens agradaria a molts que això passés també a Catalunya.

D’aquí un parell d’hores obriran els col·legis electorals, i els bascos votaran que, un cop més, un partit basc es faci càrrec del govern. I els partits unionistes espanyols s'hauran d'estar quatre anys més a l'oposició. En unes eleccions uns guanyen i uns altres perden. Se'n diu democràcia.

De pressa i corrents

S'ha especulat molt sobre el tema de la manca d'aigua. Fa molt temps que gairebé no plou, i les reserves d'aigua s'han reduït fins a uns nivells molt perillosos que posen en risc el subministrament a la població i a les empreses. En aquests mesos s'ha parlat de decretar restriccions de consum, de portar aigua en vaixells des de llocs on en sobra cap a llocs on en falta, de fer alguns transvasaments, i altres mesures. Però tot eren globus sonda. Finalment, després de mesos d'especular i amb l'estiu com qui diu a sobre, ahir es va decidir que la solució per a la manca d'aigua potable implica fabricar-ne.

Així, ahir es va anunciar que la Generalitat instal·larà plantes dessaladores a diversos indrets del litoral català. De pressa i corrents. I un es pregunta per què s'improvisa tant, si més no aquesta és la sensació que en tenim molts. I ens podem preguntar també per què una mesura com aquesta no es va decidir quan tocava, molt abans, diguem fa un any quan ja es podia preveure la magnitud del problema.

L’aigua no cau del cel és el lema d’una campanya de la Generalitat, al meu entendre poc meditada, tot i que, segurament, és ben intencionada. Ara mateix tenim el govern dels lemes i les consignes. L’aigua ha caigut sempre del cel, i negar-ho ara des del govern amb un eslògan com aquest no porta enlloc. D’aigua a Catalunya no en falta, simplement no es troba on se’n necessita; als pantans, per exemple.

Tenim un govern que improvisa massa, no només amb l'aigua sinó en molts altres assumptes. Un govern que, per altra banda, ja està de sortida, un govern que si ens creiem les enquestes, difícilment tindrà continuïtat. Per tant, les decisions que s'estan prenent ara de pressa i corrents les haurà d'implementar l'equip que es faci càrrec del govern després de les eleccions del 12 de maig, i ja veurem quines mesures mantenen i quines s'obliden. Com això de la utilització de les piscines privades, que ja es veu que han anat improvisant dia sí i dia també, i que quedarà en gairebé res, o sense el gairebé.

El PP de Catalunya

Fa uns dies el diari espanyol El País destacava en portada: "Feijóo designa candidato al líder del PP catalán pese a los recelos". Fixeu-vos en el detall: Feijóo designa. Designa.

El PP de Catalunya és el millor exemple d'una simple sucursal política, una franquícia política. No és un partit clàssic com alguns entenem que ha de ser un partit, és a dir, amb autonomia de funcionament i sense dependència forana. A cal PP tot es decideix a Madrid (Espanya), incloent-hi, òbviament, qui ha de fer d'encarregat de la sucursal catalana. La franquícia del PP a Catalunya no té cap mena d'autonomia, només és una delegació més d'un partit forà.

A Catalunya el PP sempre ha sigut bastant irrellevant, i ara mateix la seva presència al Parlament és gairebé testimonial, amb tres diputats de 135. La majoria dels votants catalans que el 12 de maig optin per la papereta del PP, tindran clar que estan donant el vot a Núñez (Feijóo), el director de la casa central. De la mateixa manera que qui voti Illa estarà pensant en Sánchez, el director del PSOE a Espanya. A Catalunya, PP i PSOE no són partits, són simples delegacions de les seves cases centrals.

Però, tot i això, hi ha persones que se senten satisfetes votant aquesta mena de franquícies polítiques. Són els que quan voten pensen, bàsicament, en els interessos superiors espanyols. Els interessos catalans sempre queden en segon lloc, i així ens va. Hi ha gent per tot.

(Aquest article vindria a complementar el que vaig publicar el desembre de l'any passat, aquí.)

Catalunya: tres presidents

Qualsevol persona que conegui mínimament com funciona aquest país sap que a Catalunya hi ha tres presidents que destaquen sobre la resta. Aquests són, per ordre d'importància i influència en la societat, el president de laCaixa, el president del Barça i el president de la Generalitat. Encara que pel que fa al protocol institucional segurament hauríem de col·locar l'últim en el primer lloc del rànquing, una cosa és el protocol oficial i una altra la percepció real que tenen els ciutadans sobre la importància social d'aquests càrrecs.

Ecopostureig

(Article original publicat el 5/4/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2168, pàg. 2)

No ho puc evitar. Se'n fa un ús tan exagerat i fora de lloc que quan escolto o veig escrites les paraules sostenible i sostenibilitat ja em poso en guàrdia. Una evident manca de rigor barrejada amb una determinada ideologia política porta alguns analistes a treure conclusions que a parer de molts no són les adequades.

Amb l'excusa de la sostenibilitat alguns intenten anar bastant més enllà de l'estricte àmbit ecològic, i utilitzen el mot sostenible per intentar justificar polítiques públiques que poc tenen a veure amb l'ecologia i sí amb la nefasta ideologia decreixentista que predica una part molt petita —vots canten— però força cridanera de la nostra societat.

D'un temps ençà s'ha posat de moda la recepta del decreixement pel decreixement, una recepta amb molts aspectes negatius per a les persones que busquen feina i no en troben. Algunes opten per marxar a països més amables i amb més possibilitats laborals que el nostre, països que estan governats pensant més en les persones que en les granotes; ja ens entenem.

El sentit comú ens diu que com més s'imposi el decreixement, menys empreses i menys llocs de treball es crearan, i altres desapareixeran. Resultat: la taxa d'atur augmentarà, i en això crec que seran poques les discrepàncies. La política del decreixement va en contra dels interessos de la majoria. Va en contra també de les persones que tenen la il·lusió, la voluntat, els mitjans i les idees necessàries per iniciar una empresa arriscant el seu patrimoni, però que a causa de la inseguretat jurídica finalment desisteixen i busquen altres escenaris més atractius per tirar endavant el seus projectes.

No és casualitat que moltes persones que defensen aferrissadament la teoria del decreixement visquin del pressupost públic. Molts són jubilats, polítics, col·lectius subvencionats i funcionaris de les moltes administracions que ens governen. Com que aquests col·lectius no s'hi juguen el lloc de treball, es poden permetre el luxe d'experimentar irresponsablement amb les coses de menjar. Amb les coses de menjar, sí, perquè sense un lloc de treball adequat no pots bufar cullera quan vols.

Preguntat per la teoria del decreixement (La Contra de La Vanguardia, 28/3/2024), Gustavo Lins Ribeiro, president del World Council of Anthropological Associations, va respondre: "És un altre error de l'ecologisme: no podem il·lusionar la gent oferint retrocés, sinó progrés (...). És la nostra utopia, i si no lluitem per ella viurem perquè uns pocs realitzin la seva, que és la distopia de tots".

Si jo fos basc

A Euskadi només una vegada ha liderat el govern un partit polític espanyol, el PSOE. Aquesta anormalitat va ser possible per mitjà d'una tramposa jugada prèvia perpetrada per uns jutges espanyols els quals, amb la complicitat d'alguns polítics, van impedir que un partit polític basc, d'esquerres, es pogués presentar a aquelles eleccions. La mala jugada va facilitar que Patxi López accedís a ser el lehendakari, i que ocupés el càrrec durant gairebé quatre anys. Va ser una experiència que no s'ha tornat a repetir.

Si jo fos basc, a les eleccions del 21 d'abril decidiria el meu vot amb un objectiu prioritari, i és que no pogués tornar a governar un partit polític forà, és a dir, un d'aquells partits que prenen les seves decisions a Madrid (Espanya), lluny del territori que pretenen governar. De fet, aquesta és la mateixa recepta que alguns recomanem sempre per a les eleccions catalanes. En política, és un error perdre de vista la perspectiva territorial. Qui perd els orígens, perd la identitat.

Sant Jordi 2024

D'aquí a quinze dies torna a ser Sant Jordi, el dia del llibre. Destacaré tres coses sobre els meus hàbits de lectura:

1/ No llegeixo novel·la. Mai. Diuen que n'hi ha de bones, i no ho dubto. Però el meu dia només té 24 hores, i descomptant les dedicades a altres activitats incompatibles amb la lectura, em queda poc temps per llegir. I sempre opto per l'assaig. Així de simple.

2/ No tinc l'hàbit de comprar llibres per Sant Jordi. No ho faig mai, prefereixo anar a comprar llibres la resta de dies de l'any, sense aglomeracions ni empentes. Les llibreries també agrairien que no hi anés tothom el mateix dia, però per motius obvis no ho poden dir. Així de senzill.

3/ Tot i això, i per seguir la tradició, aquest any recomanaré tres llibres d’assaig, ben diferents l'un de l'altre:

"Crònica d'una societat intoxicada", de Joan-Ramon Laporte. Editorial Columna. El recomano tot i que encara no l'he llegit, però he llegit unes quantes entrevistes amb l'autor i sé que m'agradarà. És una crítica argumentada del consum abusiu de medicaments i de la indústria que controla la nostra sanitat pública. L'autor està mal vist i és criticat per una part important dels seus col·legues, però això és, per a mi, un plus afegit per llegir les seves reflexions.

"Malaguanyada Barcelona. Alta densitat demogràfica, pulsió immobiliària i caos", de Joan de Canyamars (signatura col·lectiva). Editorial Miradorllibres. Aquest llibre va sortir fa un any, però m'havia passat per alt i l'he llegit ara. Tracta sobre la degradació de la ciutat, i està escrit, en part, amb una interessant perspectiva sarrianenca que, en el meu cas, el fa doblement atractiu. M'ha agradat força.

"La teranyina blaugrana. El poder a Can Barça 1899-2024", de Roger Vinton. Editorial Columna. A partir d’aquesta setmana el podreu trobar a les llibreries. Encara no l'he llegit, però no fa gaire, tot fent un cafè amb l'autor —Vinton també va escriure "La gran teranyina"— em va assegurar que tot i no ser jo gens futboler, m'agradarà. Explica el vessant empresarial de l'entitat, un aspecte que m'interessa molt més que l'historial esportiu del Barça. Vinton analitza amb tot detall els cent vint-i-cinc anys d'història del FC Barcelona des del punt de vista dels diversos grups de poder que han controlat el club fins avui dia.

L’equip unionista

 

Carrizosa (Ciudadanos), Fernández (PP) i Garriga (Bocs) han estat algunes de les veus anticatalanes més sorolloses de l’unionisme al Parlament. Aquí hi hauríem d’afegir Illa (PSOE) i Albiach (comunistes, amb el nom que toqui), els quals intenten ser una mica més moderats en les formes, però són igualment contundents en el fons, i ja tindríem l’equip unionista de Catalunya al complet. Tots plegats, però, a les últimes eleccions al Parlament no van arribar al 50% del suport popular, i pel bé del país és d’esperar que el 12 de maig tampoc assoleixin aquesta fita. Si superessin el 50%, el pacte entre ells el podem donar per dat i beneït, ja que per l’unionisme el front nacional és absolutament prioritari sobre el front social, que quedaria en segon terme. I en això, ves per on!, coincidim, tot i que amb objectius oposats. (La foto és de Vilaweb).

L'anàlisi fàcil

L'anàlisi fàcil, però absent d'un mínim rigor, equipara Bocs amb Aliança Catalana (AC), considerant que tots dos són partits feixistes. És un error, i molts analistes ho saben, però no tots poden escriure-ho i reconèixer-ho en públic; no tots els periodistes i opinadors tenen la llibertat d'escriure el què vulguin.

AC, un partit petit liderat per la senyora Sílvia Orriols —alcaldessa de Ripoll per mèrits propis combinats amb errors flagrants de la resta dels partits— fa nosa a tothom. Als partits més ideologitzats d'esquerres els fa nosa per motius obvis, i a la resta de partits perquè són competència directa, ja que es disputen el mateix electorat.

En canvi, amb un partit netament feixista com Bocs, d'àmbit estatal, no veiem aquesta unanimitat en la crítica, i als fets em remeto. Bocs governa ajuntaments i comunitats autònomes de l'estat amb el PP, i no sembla que aquesta col·laboració els provoqui incomoditat. De fet, fora d'uns pocs temes molt concrets, PP i Bocs defensen el mateix, i no ho dissimulen; la majoria dels candidats de Bocs provenen del PP.

AC és un càstig ben merescut a la resta de partits, els quals tenen determinats peatges ideològics i socials que els impedeixen parlar clar i dir les coses pel seu nom. AC parla clar, i els seus votants potencials —que segons es veurà el 12 de maig són bastants més dels que diuen les enquestes— ho agraeixen.