.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 24 de juliol del 2020

Infantilitzar la societat

(Article original publicat el 17/7/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1974, pàg. 2)

Provocar actituds o comportaments infantils és la definició que ens dóna el diccionari del verb infantilitzar. No és pas cap secret que molts dirigents polítics tenen una tendència malaltissa a infantilitzar la societat. És aquella mena de polítics que estan convençuts que ells estan molt per sobre del nivell dels seus administrats, als quals consideren poc preparats per entendre determinades mesures impopulars que es prenen. Aquesta és una realitat que critico sovint, i per això em sorprèn molt que hi hagi gent adulta que accepti sense objeccions ser tractada com un nen per les autoritats.

Aquesta mena de polítics deuen pensar que amb un tracte infantil cap a l’administrat, la ciutadania els farà més cas i/o no els objectaran determinades mesures impopulars que tot sovint s’han de prendre. Al meu entendre, els polítics que actuen amb aquest menyspreu cap als seus administrats estan completament equivocats. Quan els polítics intenten aplicar a la societat mesures que no tenen justificació, el més lògic seria que la gent amb una mínima actitud crítica i una mica de sentit comú es preguntessin pels motius, i demanessin explicacions. Però per un malentès respecte a l’autoritat, pocs ho fan.

Amb aquesta pandèmia que més o menys se sap quan va començar però ningú sap quan s’acabarà, hem pogut comprovar com molts dirigents polítics han intentat, una vegada més, infantilitzar la societat fins a uns extrems que a mi m’han semblat insultants. Han intentat justificar algunes de les mesures que s’han pres com si s’estiguessin dirigint a la canalla d’un parvulari. La crua realitat és que en els darrers mesos se’ns han retallat importants drets i llibertats democràtiques, però ens ho han presentat de tal manera que molta gent ha reaccionat dient que era pel nostre bé, i ni s’han preguntat pels motius que han portat els dirigents polítics a prendre determinades mesures.

D’exemples en sobren, i amb un s’entendrà millor. Al principi de l’estat d’alerta semblava que els gossos tinguessin més drets que la mainada i la gent adulta en general. No és que ho semblés, és que aquesta era la forassenyada conseqüència d’imposar unes normes que no tenien cap lògica. Tu podies sortir a passejar el gos el temps que convingués, però no podies sortir a passejar els nens. Eren pocs els que ho objectaven, però ningú els feia cas. La gent estava tan preocupada amb la pandèmia i tan manipulada pel tracte infantil que rebien dels polítics que l’únic plantejament que molts es feien és que tot era pel nostre bé.

dijous, 16 de juliol del 2020

Orgull gai?

El diccionari que tinc més a mà defineix el mot orgull com “1/ Excés d'estima de si mateix, dels propis mèrits, que fa que hom es cregui superior als altres. 2/ Sentiment legítim de la pròpia dignitat o de les pròpies obres. 3/ Cosa que és causa d'un legítim orgull.”

Fa pocs dies el col·lectiu LGBTI va celebrar la seva diada anual, i són molts els que defineixen aquesta celebració com el dia de l’orgull gai o LGBTI. Gairebé cada any em pregunto què hi té a veure l’orgull amb el fet de declarar-se com a part d’aquest col·lectiu.

Per sentir-se orgullós d’una cosa, ser gai per exemple, entenc que un ha hagut de fer algun mèrit. Pots estar orgullós dels teus estudis, o d’haver guanyat una competició, per exemple. Però sentir-te orgullós de ser gai? Quins mèrits has fet?

divendres, 10 de juliol del 2020

Conseqüències econòmiques

(Article original publicat el 3/7/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1972, pàg. 2)

La situació sanitària de la pandèmia està bastant controlada, i com que el problema sanitari va minvant, ara les autoritats s’estan centrant a intentar apaivagar les conseqüències econòmiques negatives de la pandèmia, les quals, a dia d’avui, es fa difícil concretar quin abast concret podran tenir. Mentrestant, però, des de l’administració es destaca també que la gestió pública ha estat exemplar, fins al punt que ja es parla de concedir reconeixements públics als funcionaris que han tingut més visibilitat pública en la gestió de la pandèmia. Però de medalles no se’n pot concedir cap administració. Aquí tothom ha comés errors, i totes les administracions tenen la seva part de responsabilitat d’una gestió manifestament millorable. I a ningú se li escapa que, en alguns casos, serà la justícia qui haurà de dir l’última paraula. És el cas, per exemple, de la gestió i supervisió pública de les residències de gent gran, públiques i privades. Considerant les moltes persones mortes que en aquests establiments no han tingut l’assistència sanitària a la qual tenien dret, seria molt estrany que cap responsable polític acabés pagant conseqüències penals per una gestió tan poc edificant.

Sobre les conseqüències econòmiques de la pandèmia, semblaria que encara no som prou conscients del desastre que ens està caient al damunt. Fa pocs dies l’FMI va empitjorar dràsticament les seves previsions per a l’estat espanyol, estimant una caiguda del PIB del 12,8 per cent per a aquest any. Si aquesta dada s’acaba confirmant, és per posar-se a tremolar. Per altra banda, la gestió dels ERTOS no ha funcionat correctament, i la culpa és en bona part de l’administració que està gestionant aquesta eina pensada per ajudar treballadors i empreses. De fet, però, un ERTO no deixa de ser una manera d’amagar una situació real d’atur que més tard acabarà aflorant. El fet és que transcorreguts més de tres mesos des que la figura dels ERTOS es va posar en marxa, alguns treballadors no han cobrat ni cinc. És d’esperar que es vagin resolent aquests problemes que estan deixant milers de famílies sense ingressos.

La prova del cotó per comprovar les conseqüències econòmiques està a l’abast de tothom. Només cal sortir al carrer i observar la quantitat de locals comercials que fins al mes de març tenien una activitat més o menys normal i ara es troben tancats amb el cartell d’“es lloga”. La gent que treballava en aquests negocis s’ha quedat sense feina, i no els serà fàcil que en trobin una altra. Tot plegat no pinta bé.