.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 30 de setembre de 2022

Quan el deute esdevé un simple apunt comptable

(Article original publicat el 23/9/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2088, pàg. 2)

Amb l’estructura actual del club, el deute del Barça és impagable. Encara que a partir d’ara el Barça guanyés tres Champions seguides, les Lligues corresponents i altres competicions, amb tots els ingressos extra que això comportaria, el deute continuaria sent impagable. Des que es van anar confirmant les famoses “palanques”, que no són res més que venda de patrimoni del club en forma de drets televisius i altres actius de l’entitat, el Barça ha configurat un equip molt car. Una gestió més conservadora de l’entitat hauria aconsellat reservar una part dels ingressos per anar pagant el deute, però no s’ha fet.

Un dia pot aparèixer un inversor que, a canvi de pagar als creditors, aconsegueixi la majoria dels actius del club fins a acabar forçant la transformació de l’entitat en una societat anònima esportiva. Per als socis, propietaris de l’entitat, perdre’n el control seria una pèssima notícia, però si es posés a votació la transformació en societat anònima explicant que és l’única alternativa a haver de liquidar el club, que aquest és el risc que hi ha, guanyaria per golejada la transformació. Cal recordar que a can Barça no tots els socis tenen dret a vot sinó només els compromissaris.

Amb un altre exemple potser s’entendrà millor. Posem el cas d’Espanya, el Regne d’Espanya, que també té un deute impagable. Així, encara que estiguéssim un any i mig dedicant el cent per cent del PIB a pagar el deute, això no seria suficient. I arribats al punt d’assumir la impossibilitat de tornar els préstecs, els creditors sempre acaben sent realistes, i passen de considerar el deute com una obligació de pagament a transformar-lo en un simple apunt comptable. En el millor dels casos s’aniran liquidant els interessos, tots o una part, però deutors i creditors assumeixen que el capital no es podrà tornar mai.

La Xina, oficialment un país comunista, quan li convé actua com la societat més capitalista del món, i sempre intenta aprofitar en benefici propi les situacions de precarietat. Els xinesos s’estan convertint en els amos de molts països pobres, africans en bona part, oferint inversions multimilionàries en infraestructures... sabent que els “països agraciats” no les podran pagar. Però els xinesos no busquen recuperar aquestes inversions, ja que l’objectiu és aprofitar-se dels recursos naturals dels països pobres. “No em pots pagar aquell pont que t’he construït? Cedeix-me a canvi l’explotació d’aquella mina com a compensació”. Allò que no es paga amb diners, es paga amb dinades.

dimecres, 28 de setembre de 2022

Les cues de la gana

A banda dels jubilats amb una pensió misèrrima, els estudiants sense ingressos, els aturats que ja han esgotat les prestacions d’atur, els immigrants sense recursos ni possibilitats de trobar una feina per manca de papers, i altres casos equiparables, ja hi ha persones que tot i tenir papers i una feina més o menys fixa, també han d’aparcar l'orgull i anar a fer cua a Càritas o a altres entitats, privades i públiques, per demanar menjar. Les cues de la gana. Les cues als llocs on es reparteix gratuïtament menjar a la gent necessitada, que molts valoren com una alternativa raonable a la difícil situació actual, no deixen de ser la prova del cotó d'un gran fracàs de la nostra societat. Així, la valoració d'un governant no l’hem de mesurar per les facilitats que ofereix a les persones necessitades que es veuen obligades a demanar ajuts socials per menjar, sinó per evitar que aquests ajuts hagin d'existir. Les cues de la gana, més que ser una solució a problemes greus de la nostra societat, no deixen de ser la trista evidència d'un gran fracàs col·lectiu i, molt especialment, el fracàs estrepitós dels governants com a mals gestors dels impostos que paguem els ciutadans.

diumenge, 25 de setembre de 2022

L’escàndol de la cúpula judicial

Si hi ha una institució pública espanyola que s'ha anat degradant fins a uns extrems que ningú es podia arribar a imaginar, aquesta és la cúpula judicial, amb el CGPJ, l'AN, el TS i el TC, com els seus organismes més representatius. Hi podríem afegir el Tribunal de Cuentas, ja que, encara que els seus membres no necessàriament són jutges, fan de jutges i dicten sentències molt dures d'obligat compliment, i molt especialment quan es tracta de castigar catalans.

El descrèdit de la cúpula del poder judicial és degut a errors propis, però no només. Estem parlant d'uns alts funcionaris que en teoria tenen l'obligació d'oferir al ciutadà un servei que resulta imprescindible: una justícia imparcial, ràpida i, sobretot, justa. Això ara no passa. Estem parlant d'uns personatges que tenen un sou més que decent, cotxe i conductor que paguem entre tots sempre al seu servei, i altres regalies que ara no detallaré, ja que tampoc es tracta de fer posar vermell a ningú. Em ve al cap que quan els jutges van als toros s'acostumen a posar a la barrera, i entenc, per tant, que d'entrada no en paguen. Ho declaren com a cobrament de salari en espècies?

El gran desgavell del poder judicial espanyol té uns quants responsables: el Congreso de los Diputados per no fer les lleis que toquen, unes lleis que haurien de contemplar sancions exemplars als jutges que es passen de la ratlla; la cúpula judicial que dèiem abans, per aferrar-se il·legalment a la poltrona de manera escandalosa amb el mandat caducat, sabent que no els passarà res; i el PP i el PSOE, per ser els partits que des de fa més de quatre dècades es van alternant en el govern d'Espanya. Tots són còmplices.

No cal dir que qui pateix les conseqüències de tot això és el ciutadà, ja que mentre ells discuteixen de les seves coses, aquest no rep el tracte ni el servei que es mereix. Sent la justícia imparcial, ràpida i justa un dels pilars de la democràcia, un país com Espanya —i Catalunya de retruc— amb una justícia low cost combinada amb tot un catàleg d'escandaloses irregularitats judicials, trampes i il·legalitats manifestes, no es mereix la consideració de país democràtic.

divendres, 23 de setembre de 2022

Si Junts deixés el Govern

El risc que Junts deixi el Govern, una possibilitat que vista des de la lògica del sentit comú no s’ha d’excloure, és que l'endemà es reeditaria un tripartit d'esquerres, i els nous governants posarien per sobre de tot un catàleg atractiu de prioritats socials... que tothom sap que s'incompliria per manca de recursos. I no cal dir que les expectatives nacionals de la majoria de catalans que opta per la independència quedarien temporalment arxivades.

Encara que de vegades costa —als que no som creients del junquerisme, Junqueras ens ho posa cada dia més difícil—, estic convençut que Esquerra continua sent un partit independentista, si més no ho són la majoria dels seus votants. Sigui com sigui, no hem de perdre de vista que un tripartit d'esquerres com a alternativa del govern actual estaria presidit pel cap de llista del partit que va guanyar les eleccions, el PSOE, i Illa d'independentista en té tant com jo de cirurgià cardíac. (Obro parèntesis. No insistiu a anomenar-lo PSC. Aquell partit, de facto, va passar a millor vida fa bastants anys. Ara els socialistes catalans són del PSOE, mitjançant una franquícia catalana que només intenta preservar l’aparença, les sigles. Tanco parèntesis).

Sabem del cert que ni el PSOE ni els comunistes són ni seran mai independentistes, aquests últims amb el nom que toqui, sempre dissimulant que ho són, tot i que a hores d'ara ja no se'ls creu gairebé ningú. Tenen tot el dret a considerar que Espanya és el seu país, amb qualsevol de les fórmules derivades del concepte ampli que anomenem federalisme, però ha d’incloure necessàriament l'encaix de Catalunya a Espanya. Ara bé, no tenen més dret que el 52% dels catalans que consideren que el seu país és Catalunya. Se'n diu democràcia.

Si Junts deixés el Govern, aquest partit hauria d'afrontar un altre repte, i són els centenars o milers de polítics i càrrecs de confiança que es quedarien sense feina. Però aquest és un problema que haurien de resoldre ells i, francament, com a ciutadà això no em preocupa. I si alguna de les persones que es quedés sense feina no fos capaç de guanyar-se la vida fora de l'aixopluc públic, potser és que tampoc era la més adequada per gestionar correctament i amb eficiència els recursos públics, els nostres recursos.

dimecres, 21 de setembre de 2022

Vacunes i conflictes d’interessos

S'anuncien més campanyes de vacunació. Un sector del món de la sanitat les assumeix com a imprescindibles, mentre altres metges expressen dubtes raonables. Ningú està en condicions d’assegurar que els efectes positius de la quarta dosi de la vacuna Covid a persones de més de vuitanta anys superaran els efectes negatius que des que es va iniciar la vacunació contra la Covid han anat quedant acreditats en les persones més grans. Metges que em mereixen tota la confiança parlen de riscos importants relacionats amb la vacuna Covid, especialment amb persones que pateixen malalties autoimmunes i determinades patologies cardíaques. I com que tinc alguns casos d’aquests molt propers, em resisteixo a no escoltar-los. Però els professionals que expressen dubtes són silenciats per la majoria dels mitjans de comunicació.

Com dèiem, s’ha anunciat una quarta dosi de la vacuna Covid, de moment per a les persones de més de vuitanta anys. Sorprèn, però, que els seus defensors que des de fa dos anys i mig acaparen les aparicions en els mitjans de comunicació, no hagin acceptat mai debats públics amb científics discrepants, i tampoc sobre possibles conflictes d'interessos. Qui paga les seves investigacions? Qui finança els centres on treballen? En definitiva, quina contribució fan els laboratoris farmacèutics que fabriquen les vacunes? Són tres preguntes que necessiten respostes clares, més enllà de la desqualificació personal de qui les fa en públic com hem vist fins ara.

Si es busca seriositat i credibilitat, i jo que no pertanyo al sector sanitari les necessito més que els meus parents i amics que professionalment estan en aquest sector, hi hauria d'haver una transparència absoluta, i totes aquestes dades no s'haurien de silenciar com passa des de fa dos anys. No sóc negacionista de l'efectivitat de les vacunes —de fet, estic vacunat contra la Covid—, però com a usuari de la sanitat que viu en un país democràtic tinc tot el dret a ser informat amb tots els ets i uts abans que se m'obligui a prendre una decisió, en el sentit que sigui.

Sovint un té la sensació que alguns polítics i investigadors ens volen fer creure que el nostre país és com la Xina, és a dir, un país on el ciutadà té l’obligació de creure a ulls clucs tot el que li diguin les autoritats, sense qüestionar res. Doncs no, sortosament Catalunya no és la Xina, aquí no necessitem governants amb mentalitat de dictador que ens imposin manu militari què hem de pensar, què hem de fer i què no ens hem de qüestionar. Abans de prendre les nostres decisions, els ciutadans tenim tot el dret a qüestionar-ho tot, i a escoltar els arguments tècnics d’uns i altres, sense censures ni desqualificacions prèvies.

dilluns, 19 de setembre de 2022

God Save The Queen!

Estic gairebé segur que si jo fos britànic, seria monàrquic. Això ho escriu una persona que es declara republicana per convicció democràtica, una persona que sempre ha tingut claríssim que la votació popular dels ciutadans és l’únic sistema raonable per decidir qui ha de ser el cap d'estat d'un país. Algú potser considerarà aquesta afirmació com una provocació, o com una contradicció. Bé, les opinions són lliures, però afirmant que si jo fos britànic segurament seria monàrquic, no estic proposant traslladar el sistema monàrquic a altres països del món sinó que només defenso una monarquia concreta, la britànica, com una mena d’excepció que confirma la regla.

Sempre que sóc a Londres, i hi he estat unes quantes vegades, he pogut constatar que la defensa de la seva monarquia és un sentiment majoritari entre els britànics. Molts es declaren monàrquics de la reina Elizabeth II ara desapareguda, potser perquè no n'han conegut cap altra. A Espanya i salvant totes les distàncies, que són moltes, és com aquells que es declaren republicans per convicció, però alhora diuen que es consideren juancarlistas. Al Regne Unit és monàrquic des de l'escombriaire negre que neteja el carrer i el porter que t'obre la porta de l'hotel i t'agafa la maleta, fins al banquer de la City i el professor universitari.

La meva defensa de la tradició britànica encara se'm reafirma més quan aquests dies observo com la majoria dels periodistes i tertulians que surten per TV3 fan befa contínuament de la monarquia britànica, de la reina que s'ha mort, del rei que l'ha substituït, dels familiars que estan de dol i, last but not least, de determinades tradicions del bon gust que al nostre país s'estan perdent, com la d'anar correctament vestit quan toca anar ben vestit. Que a casa nostra uns personatges, amb títol de periodista o sense, que es presenten a treballar amb bermudes, xancletes o samarretes amb missatge, ens vulguin donar lliçons del tipus que sigui, i que els responsables de l'empresa no només ho permetin sinó que d’un temps ençà sembla que ho esperonin, supera qualsevol límit.

Els missatges que porten incorporades les samarretes particularment s'han de respectar, però al plató d'una televisió pública estan fora de lloc. Unes samarretes que alguns homes gosen portar sense mànigues, el súmmum de la mala educació. Alguns confonen el plató de TV3 amb un pavelló de bàsquet. Sovint oblidem que aquests personatges del jijijaja que surten per TV3 són empleats nostres i, com a tals, ens deuen un respecte. Tinc al cap productes totalment prescindibles com Planta Baixa i Tot es mou. N'hi ha alguns que, intentant mantenir les formes, es posen una americana, però la combinen amb la junqueriana manera de portar la camisa per fora dels pantalons. I ja no parlem dels texans estripats, i de determinats estampats de les camises fosques que serien més adequats per anar a un concert d'Els Pets que a un programa de televisió. Posats a escollir, prefereixo la tradició britànica de la camisa blanca ben planxada, amb corbata o sense.

Que aquesta gent tan guai de TV3 pretengui donar lliçons a l'audiència sobre com s'haurien de fer les coses, a molts ens produeix un sentiment de rebuig. Algú em podrà dir que la solució és ben fàcil, apagar la tele; ja ho faig, ja, fins aquí encara hi arribo. El fet és, però, que som el país que som i tenim la gent que tenim. Amb personatges com els descrits anirem rodolant que fa baixada pel camí de buscar el gran objectiu de l'esquerra que ens governa i governa TV3: igualar per baix, sempre per sota, mai per sobre. Doncs bé, davant d’això, visca la monarquia britànica! Podria completar aquests comentaris amb una comparació entre TV3 i la BBC, però per no cansar al lector això ho deixaré per un altre dia.

God Save The King!

divendres, 16 de setembre de 2022

Més enllà d'unes eleccions municipals

(Article original publicat el 9/9/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2086, pàg. 2)

Els partits unionistes, des dels més tradicionals —socialistes, populars i comunistes, aquests últims amb noms canviants, per dissimular que ho són—, fins als nous partits que estan sorgint fruit de les divisions, lluites personals i el desmesurat afany de protagonisme d'alguns personatges, tots sense excepció reivindiquen el terme constitucionalista per definir-se políticament. Pretenen, així, diferenciar-se de la resta de l'oferta política. Però aquest intent de patrimonialitzar el terme constitucionalisme no deixa de ser una apropiació indeguda. L'entorn unionista tendeix a oblidar que de constitucionalistes ho som gairebé tots —anarquistes i cupaires juguen en una altra lliga—, amb una petita diferència: els unionistes ja tenen una constitució, l'espanyola de l'any 1978, mentre que el 52 % dels catalans encara no tenim una constitució catalana. Però la tindrem aviat.

Unes eleccions locals tenen òbviament com a primer objectiu els interessos municipals, però no només això. La gestió d'una alcaldia va bastant més enllà de la recollida d'escombraries, l'ordenament del trànsit i altres temes locals. Així, aspectes més polítics, més de país, no es poden excloure del debat municipal. Amb un exemple s'entendrà millor. En temps de la monarquia d'Alfonso XIII el meu besavi era l'alcalde d'Igualada. Doncs bé, en fer-se públics els resultats electorals de les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, va caure la monarquia espanyola, i el monarca espanyol va agafar el camí de l'exili. I no cal dir que el meu parent, l'alcalde Josep Lladó, també va haver d’abandonar el seu despatx del primer pis de l'ajuntament.

Amb aquests records, alhora familiars i polítics, vull posar sobre la taula que intentar limitar els efectes d'unes eleccions locals a la gestió tècnica del municipi és utòpic, com ho era pretendre que les eleccions de 1931 no anirien molt més enllà de la pura gestió municipal. Tan enllà que van fer caure la monarquia, un dels pilars del règim. En aquest context, no s'ha d'excloure que una possibilitat per afavorir el camí cap a la independència de Catalunya pugui venir per la via d'unes eleccions municipals, no les de l'any que ve, que no hi hauria temps per preparar-ho, però sí les de l'any 2027. Llavors farà noranta-sis anys d'aquelles eleccions municipals que van capgirar Espanya. Els polítics cal que siguin imaginatius, i enlloc està escrit que unes altres eleccions municipals no puguin acabar servint de palanca definitiva per assolir la independència de Catalunya.



dimecres, 14 de setembre de 2022

Una foto que ho diu tot

 

 

Dos dies després de la gran manifestació 11-S, i després de constatar el fracàs estrepitós de l'operació desmobilització liderada per Esquerra, aquest partit tenia la necessitat de fer alguna cosa de cara a la galeria, i la va fer ahir. Així, el MHP va convocar amb urgència una reunió a Palau amb els representants de l'Assemblea Nacional Catalana, l'Associació de Municipis per la Independència i Òmnium Cultural. Esquerra buscava, bàsicament, la foto reproduïda a dalt, amb la voluntat de traslladar a la ciutadania una unitat política que, amb foto o sense, tothom sap que no existeix. La cara de la presidenta de l’Assemblea és el millor resum. Però a banda de la foto, un altre objectiu no confessat que buscava el MHP era intentar transferir als seus convidats una part de la responsabilitat pel més que evident fracàs de l'operació desmobilització que buscava frenar que la gent participés en la gran manifestació. Tampoc se'n va sortir.

dimarts, 13 de setembre de 2022

11-S: Els meus motius

 

Foto: ANC

(Article original publicat el 12/9/2022 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià)

Resum del resum: un gran èxit dels convocants de la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona, combinat amb un fracàs estrepitós de l’operació desmobilització liderada per Esquerra.

Hi ha qui presumeix d'haver anat a totes les manifestacions de la Diada des dels anys setanta del segle passat, quan es manifestaven quatre gats. Doncs bé, començaré dient que aquest 11 de setembre no he sortit a manifestar-me. Per tal d'evitar interpretacions malintencionades, no sóc ni he sigut mai comunista, ni d'Esquerra, ni de cap partit polític o sindicat de classe, ni he seguit mai les seves consignes. Tinc amics, coneguts i saludats a tots els partits, però sempre vaig per lliure, i aquesta llibertat només m'ha comportat satisfaccions.

A la mort del dictador, a Catalunya, d'independentisme gairebé no se'n parlava; era una legítima aspiració política però molt minoritària. Sigui com sigui, com que per compromisos professionals l'11 de setembre gairebé sempre em trobava a l'estranger, encara que ho hagués volgut difícilment m'hagués pogut manifestar. Això sí, recordo un any que, a París, pels passadissos d'una fira internacional, un grupet d'expositors catalans amb poc sentit del ridícul va organitzar una passejada sonora per commemorar la Diada, amb estelada i tot. Amb tota franquesa, allò em va semblar esperpèntic.

Per altra banda, les aglomeracions no m'han agradat mai. Sóc molt reticent a sortir al carrer a protestar, és una activitat que em genera incomoditat. Quan ets al carrer envoltat de milers de persones, sempre es pot donar el cas que altres ho aprofitin en benefici propi i no t'agradi tot el que es crida. Considero més efectiu si concreto les meves queixes i reivindicacions amb la publicació dels meus articles, en paper i digital, que posant-me a cridar al mig del carrer, amb samarreta d'uniforme o sense.

Vaig participar, excepcionalment, a la manifestació de l'onze de setembre del 2012, i estic molt satisfet d'haver-hi anat. Allà va començar allò que alguns en diem l'etapa decisiva del procés de Catalunya cap a la independència. No he anat a més manifestacions patriòtiques, tot i que alguna vegada he aprofitat la Diada per dinar amb amics vinguts de fora, i després els he acompanyat fins a la concentració. La capacitat de mobilització dels catalans independentistes ja ha quedat repetidament acreditada, i entenc que no cal demostrar res més per la via d'ocupar els carrers.

En democràcia, fins i tot en democràcies imperfectes com la nostra, no es compten manifestants sinó vots. Per altra banda, les enquestes no me les he cregut mai, ja que gairebé totes diuen allò que vol que diguin qui les ha pagat. El dictador Franco també n'encarregava, d'enquestes, i organitzava manifestacions multitudinàries. Tinc molt presents les imatges de la Plaza de Oriente de Madrid, amb un milió de manifestants —això ens asseguraven— cridant "Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos", i altres imbecil·litats patriòtiques per l'estil.

Ara som en una altra etapa, que és la de votar bé, i que cadascú ho entengui com vulgui. Els últims resultats electorals acrediten que els catalans independentistes ja som més de la meitat. I encara que sigui una obvietat recordar-ho, qui no vota, no compta, ja que qui es queda a casa el dia de la jornada electoral ningú sap què pensa. Manifestacions, banderes, himnes i altres demostracions públiques de patriotisme pujat de to, ho deixo pels nostàlgics i els col·leccionistes de samarretes.

Si Espanya no empresona a tots els independentistes catalans, i per manca d'espai a les presons això no passarà, la meva previsió és que Catalunya serà independent abans d'acabar aquesta dècada. La independència s'assolirà per vies democràtiques i, n'estic convençut, sense violència. No hi ha cap governant del món endreçat, el món al qual Espanya encara pertany, que es pugui permetre el luxe de posar-se en contra de la voluntat majoritària dels seus ciutadans. Catalunya és una nació, i els seus ciutadans han demostrat repetidament que volen negociar directament amb Brussel·les prescindint dels actuals intermediaris.

dijous, 8 de setembre de 2022

Quan la fita és igualar per sota

No és cap secret que la majoria dels governants d'esquerres d'aquest país tenen com a fita de la seva gestió igualar per sota. Que els estudiants de l'ESO no han assolit els coneixements mínims exigits per passar de curs? Cap problema, els aprovem igualment i, sobretot, que no es frustrin. Que arriben al final del batxillerat amb assignatures suspeses? Títol per tothom i avall que fa baixada. I llavors ens trobem que els que van a la universitat es mostren sorpresos quan alguns professors no els aproven amb la facilitat i la irresponsabilitat amb les que passaven de curs a l'escola. I quan se'ls fa veure amb tota la delicadesa que calgui que fent faltes d'ortografia no poden tenir un títol universitari, no ho entenen i han d'anar al psicòleg, quan el que tocaria és que tornessin a l'escola a aprendre a escriure. Igualar per sota és prescindir de posar accents, i comes i tot el que calgui per acreditar un mínim coneixement del llenguatge i saber expressar-se.

Tot això ho lligo amb la realitat del nostre dia a dia. Tinc al cap un personatge, un tal Iceta, que no ha fet res més a la vida que anar grimpant en càrrecs del seu partit, un personatge que destaca per tenir habilitats de ballador, unes habilitats que demostra cada any als seus a la festa de la rosa. Però, alhora, un personatge gens aficionat a aprofitar la seva llarga estada a la universitat per treure's un títol universitari. I tot d'una el veiem aterrar al Ministerio de Cultura espanyol per cobrir la quota catalana de ministres. El cas de Montilla s'hi assembla força, i també va arribar a ministre d’Espanya. Això també és igualar per sota.

L'altre dia, tot fent una copa de vi a la plaça de Sarrià celebrant l'aniversari d'una veïna del barri, va sorgir el tema del sou de l'alcaldessa. Ja fa gairebé vuit anys que ocupa els despatxos de la plaça de Sant Jaume i a Sarrià encara continuem debatent sobre la carraca del sou de la senyora alcaldessa. Els meus interlocutors eren gairebé tots de la colla comunaire, i aviat em van recordar que, si no s'ha retallat el sou, no va ser per la seva voluntat sinó perquè el plenari de l'ajuntament va tombar la proposta populista de Colau. No cal dir que en el seu moment vaig aplaudir aquella decisió del plenari, i els que em coneixen saben que sóc poc d'aplaudir a la classe política.

Molta gent diu que és un escàndol cobrar cent mil euros l'any per fer d'alcaldessa, més altres ingressos en forma de salari en espècie que dubto que inclogui en la seva declaració d'IRPF. Amb tota franquesa, també ho penso, però per motius oposats. Als nostres gestors públics, i dic nostres perquè gestionen els nostres diners i no uns diners caiguts miraculosament del cel, han de fer bé la seva feina, i si volem que facin bé la feina hauríem d'escollir els millors. I per poder escollir els millors, primer de tot hauríem de veure quins són els honoraris del gestor d'una empresa privada amb un volum anual de negoci de tres mil milions d'euros. I, a partir d'aquí, fer una proposta econòmica competitiva que no freni a un bon gestor del món privat que vulgui dedicar uns anys de la seva vida a la gestió pública. Però això aquí no ho fem, i després passa el que passa, i tornem a constatar l'obsessió de la nostra classe política per igualar per sota.

dilluns, 5 de setembre de 2022

Bons i dolents

Patim les males herències del comunisme que alguns encara semblen enyorar. La Xina sempre ha castigat els pobles que volen ser independents, incloent-hi els que hi volen arribar o hi han arribat per vies democràtiques; Taiwan n'és un bon exemple. A Rússia passa el mateix, i la campanya criminal contra Ucraïna no és res més que un nou pas en aquest sentit. L'altre dia un assessor de Putin —lamento no recordar el seu nom— es va despenjar dient que el govern rus ni tan sols reconeix que Ucraïna sigui un país independent. Aquell personatge assegurava que els ucraïnesos en realitat són els russos de l'oest, de la mateixa manera que els habitants de Moscou són els russos de l'est, i tots pertanyen al mateix país, la gran Rússia, que inclou la regió d'Ucraïna. Adaptant la frase a entorns geogràfics més propers, és a dir, canviant Ucraïna i Rússia per Catalunya i Espanya, ja ho tindríem.

Des d'una certa estretor mental, hi ha qui en els conflictes de política internacional sempre considera que els americans han estat, són i seran els dolents de totes les pel·lícules. Em costa d’entendre com s’arriba a aquesta conclusió, ja que sempre que he anat als Estats Units he tingut molt clar que aquell país és una gran democràcia. Amb la invasió d'Ucraïna, els americans han optat per ajudar els ucraïnesos, i a partir de la teoria falsa que diu que els americans són els dolents, conclouen que, per exclusió, els russos serien els bons. A casa nostra, veiem polítics comunaires, cupaires i fins i tot alguns socialistes i d'Esquerra els quals, de moment amb la boca petita, s'apunten a aquesta tesi: els menys dolents serien els invasors d'Ucraïna; per tant, qui ajudi els ucraïnesos, està en el lloc equivocat. És una gran perversió de la realitat.

No ha de sorprendre que determinades ideologies sempre tinguin tendència a pactar tripartits d'esquerres, com aquell artefacte liderat primer per Pasqual Maragall i, un cop aquest va ser defenestrat ignominiosament pels seus, pel seu successor en el càrrec, un tal Montilla, el van enviar cap a casa sense ni tan sols agrair-li els serveis prestats. I tot això sempre en clau unionista, buscant, si cal, la complicitat dels unionistes de dretes. Un exemple va ser el pacte entre Manuel Valls i Ada Colau per tal d'evitar que un independentista accedís a l'alcaldia de Barcelona.

A la Xina, a Rússia i a Espanya, l'objectiu no confessat de l'unionisme és que l'actual majoria independentista es cansi i acabi llençant la tovallola. Però està passant exactament el contrari, i tot indica que l'actual cinquanta-dos per cent a favor d'una Catalunya independent anirà evolucionant a l'alça. En conseqüència, amb tripartit o sense, a Catalunya la suma de l'unionisme —de dretes i d'esquerres— continuarà inexorablement una davallada més que merescuda fins a la derrota definitiva.

divendres, 2 de setembre de 2022

Vi, cava, prosecco, champagne, corpinnat i TV3

(Article original publicat el 26/8/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2084, pàg. 2)

Els Telenotícies de TV3 ens informen cada mes sobre les grans audiències d'aquesta cadena, que sempre estan per sobre de les xifres de les cadenes de la competència, públiques i privades.

A moltes vinyes catalanes i no catalanes va començar la verema a finals de juliol, una mica avançada si la comparem amb les dates de fa uns anys. L'avançament de la verema es deu al canvi climàtic, que fa que el raïm maduri abans.

El lloc més austral de l'estat espanyol on es produeix raïm i s'elabora vi són les Illes Canàries. A Lanzarote, per exemple, el propietari de la vinya ha pagat als veremadors 10 €/hora per la feina i, un cop recollit el raïm, els pagesos el venen a 3 €/kg a la bodega que elaborarà el vi.

Si comparem sous i feines, a Sarrià una senyora de la neteja cobra 12 €/hora, més assegurança, però deixaré de banda les derivades impositives, ja que, a les Canàries, l'economia informal és més habitual que aquí. Per no tenir, les Canàries no tenen IVA, tot i que també formen part de la Unió Europea.

A Catalunya, els grans productors de cava paguen el raïm a menys de mig euro el quilo. Són dues empreses que recentment es van vendre a inversors estrangers; són grans en producció, però no necessàriament en qualitat. En ampolles venudes al mercat interior i a l'estranger, una d'aquestes empreses seria la TV3 del cava.

Al Priorat paguen el raïm a 1,20 €/kg, i si obrim més l'objectiu geogràfic i busquem preus d'altres països, tant a França com a Itàlia el preu del raïm encara és molt més car. Si ho centrem en els vins escumosos, a França, en general, produeixen un champagne de molta més qualitat que el cava, i els preus així ho reflecteixen. A Itàlia, en canvi, on el raïm també es paga força bé, l'equivalent del nostre cava, el prosecco, no val res. Dit això salvant totes les distàncies dels gustos particulars i del patriotisme vinicultor del consumidor.

Per tal de revalorar el producte, uns pocs productors de vins escumosos catalans van decidir que s'havien de desvincular de la dinàmica cavista dels grans productors que dèiem abans, delimitant també el territori d'actuació, i per diferenciar-se van crear la marca Corpinnat. Tot i que els resultats s'aniran veient en els pròxims anys, sembla una bona iniciativa.

La conclusió és que el preu del raïm té poc a veure amb la qualitat del producte final, com tampoc té relació la qualitat dels programes de TV3 amb la xifra declarada d'espectadors. En tots dos casos, dissortadament, tenim una clientela poc educada i, per tant, poc exigent.

dijous, 1 de setembre de 2022

Barcelona (i Igualada): es perfilen candidatures (3/3)

(ve d'aquí)

Parlant d'Esquerra, obrim ara un petit parèntesi, ja que el cas d'Igualada té alguna semblança amb Barcelona. Així, semblança és que, a la capital de l'Anoia, una diputada anomenada Alba Vergés també es va postular molt aviat per encapçalar la candidatura d'Esquerra, i l'actiu més rellevant que va aportar és el seu pas per la Conselleria de Salut de la Generalitat durant la pandèmia Covid-19. Però a parer de persones del ram que em mereixen la màxima credibilitat, en el cas de Vergés el fet d'haver estat consellera és més aviat un passiu. La seva gestió no va ser precisament exemplar. Per poca sensibilitat humana que tingui, que em consta que la té, el record de les moltes persones que van morir sense la companyia dels seus familiars a les residències de gent gran a causa de la nefasta gestió de la Generalitat, l'acompanyarà sempre. Una altra pista per anticipar el seu fracàs anunciat a l'alcaldia d'Igualada és que el suport rebut per Vergés per part de la militància igualadina d'Esquerra en les primàries va ser escàs, i els igualadins que coneixen el tema saben que sóc amable utilitzant aquest adjectiu. Tanquem el parèntesi igualadí.

A la franquícia catalana del PSOE, allò que alguns nostàlgics encara anomenen PSC, no està decidit qui serà el cap de llista per Barcelona. Diuen que podria ser Collboni, el qual s'ha anat convertint en l'alter ego de Colau, però el politburó del partit podria tenir amagada una sorpresa d'última hora. A cal comuns, aquella amalgama d'ideologia comunista que des de 2015 s'ha dedicat a destrossar una ciutat que costarà temps i diners reconstruir, Colau aspira a un tercer mandat, prescindint de la normativa interna del seu partit. Personalment, espero que no se’n surti; no s’ho mereix. La resta de partits podríem dir que constituiran allò que a l'oest en diuen la pedrea. I aquí tant incloc les escorrialles cupaires com les franquícies catalanes del PP i de Bocs, així com l'enèsim invent polític d'aquella advocada col·leccionista de carnets de partit la qual, amb els càrrecs institucionals que ha anat ocupant fins ara, se n'ha sortit prou bé. Però tot indica —enquestes diverses— que aquesta vegada la sort no l’acompanyarà.