(ve d’aquí)
De la candidatura barcelonina de Junts poca cosa podem dir. Fins ara només s'han llençat globus sonda amb uns quants noms coneguts. En primer lloc, el que molt possiblement seria una opció molt sòlida amb possibilitats de guanyar les eleccions, l'exalcalde Xavier Trias, un senyor de Barcelona que el 2015 va perdre l'alcaldia per unes informacions falses del deep state publicades pel diari El Mundo, i que Ada Colau, l'alcaldessa que el va succeir, es va cuidar d'amplificar irresponsablement durant la campanya electoral, sabent perfectament que es tractava d'una informació falsa. Només per això, aquesta senyora ens va demostrar que és tramposa i mala persona. Per cert, Colau encara no s'ha disculpat, i sempre que se li demana una disculpa pública fuig d’estudi amb excuses puerils. Això ens dóna una idea del tarannà del personatge, allò que a l'oest en diuen catadura moral. Tornant a Junts, també s'ha parlat del regidor Jordi Martí Galbis, un dels millors coneixedors del funcionament de la Casa Gran, així com del conseller de Salut Josep Maria Argimon i del president del Col·legi de Metges de Barcelona Jaume Padrós, aquests dos últims amb gran presència als mitjans de comunicació. I potser encara em descuido algun nom. Però els dirigents de Junts van dir que fins al setembre no decidiran res, potser pensant que mantenir aquesta ambigüitat els pot beneficiar. Ho seguirem de prop, setembre comença demà.
Però a Barcelona ja tenim algun alcaldable confirmat. Ernest Maragall va ser dels més matiners a manifestar el seu interès per repetir candidatura. El seu actiu més important és que les últimes eleccions ja les va guanyar, i aquest detall no és menor. Només un pacte contra natura entre l'alcaldessa Colau i aquell personatge vingut de París, de trista memòria, va impedir que Maragall accedís a l'alcaldia. El fet és que l'any que ve Maragall repetirà com a cap de llista d'Esquerra. Considerant-ho des dels interessos del seu partit, que no són els meus, no sembla pas una mala decisió. Dit això, no vull acabar sense deixar constància també del risc d’un nou tripartit d’esquerres a Barcelona que deixés aparcats els interessos independentistes del 52 per cent dels catalans. Seria legal, seria democràtic, però seria especialment molt decebedor per la part majoritària dels votants d’Esquerra que encara creu en una Catalunya independent.
(segueix aquí)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada