Per què marxen?

(Article original publicat el 2/10/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2298, pàg. 2)
 
El prestigi d’un país també es pot mesurar per si la seva gent s’hi vol quedar o en vol marxar. Quan el jovent del Marroc té la clara voluntat de marxar de casa seva per intentar instal·lar-se en un altre país, queda clar que el prestigi del primer país no és com per tirar coets. Fa molt temps que la joventut marroquina està desconnectant, i ni tan sols s’inscriu per votar quan toca. Aquest descontentament dels joves no es pot compensar amb trens d’alta velocitat ni amb infraestructures portuàries fantàstiques —el Marroc en té— ni amb estadis de futbol i altres grans inversions de país. El Marroc té grans fàbriques, ports i trens, però els joves han perdut la confiança en el seu país, i volen marxar.

Tot això les autoritats marroquines no ho ignoren, però no volen o no poden aturar la fugida d’una part de la població la qual, per cert, pateix una taxa d’atur que supera el 40%. El resultat és que els joves marroquins no veuen cap futur en el seu país, i aspiren a marxar del Marroc com sigui, ni que sigui nadant, amb els riscos que això comporta. Busquen fora millors oportunitats laborals i, en definitiva, una millor qualitat de vida en tots sentits. És la cosa més natural del món, i aquestes ganes de millorar s’han de respectar. Dit això, si jo fos un governant marroquí tindria molta vergonya veient aquesta diàspora tan generalitzada, pel fracàs de país que representa.

Observat el problema des de Ceuta —primera etapa de la fugida del jovent marroquí—, evidentment la cosa es veu de manera diferent. Allà hi viuen unes vuitanta mil persones i no poden encabir més gent, tenint en compte que a Ceuta no hi ha indústries ni possibilitats de crear llocs de treball per a tanta gent. Per tant, és evident que allà no s’hi poden quedar, i d’alternatives només n’hi ha dues: o fer-los tornar al Marroc, o permetre que es traslladin a la península o més al nord, i transformar una fugida de caràcter local en un problema europeu.

Quan el governant veu que una bona part dels seus nacionals volen marxar del país, pot fer dues coses. Amagar el cap sota l’ala i fer veure que no ho veu, o mirar d’aturar la fugida promovent mesures eficients que la desincentivin. Al Marroc, però, sembla que ja els està bé que la gent jove vagi marxant del país, i tot sembla indicar que la invasió de Ceuta no només no ha estat frenada sinó que ha estat esperonada per les autoritats marroquines, que deuen menysvalorar el desprestigi internacional del seu país. El Marroc té un problema greu, però nosaltres també.