Xavier Trias, finalment, ha confirmat que es presentarà com a cap d'una llista electoral, al meu entendre guanyadora, a l'alcaldia de Barcelona. Ell mateix ha explicat, 1/ que la seva serà una candidatura en clau molt personal, destacant més el seu nom que el del partit (si el seu partit ho permet no hi veig res a objectar, encara que als partits de la competència no els agrada gens que el candidat tingui tanta llibertat); 2/ que les persones que l'acompanyin a la llista les escollirà ell, sense interferències (veurem si és veritat); 3/ que si Maragall (ERC) o Collboni (PSOE) guanyessin les eleccions, ell els donarà suport; 4/ que a Colau ni aigua (encara no s’ha disculpat pel seu joc brut del 2019, fent costat a les fake news de les clavegueres estatals); i 5/ que si al maig no guanyés, deixarà el seu escó de regidor per tal que el seu partit pugui preparar amb total llibertat les eleccions municipals del 2027.
El mèrit de Trias és que tot això ho està explicant obertament abans de les eleccions i, per tant, no hi haurà sorpreses; cap dels seus votants es podrà sentir enganyat. El cas de Trias, però, es limita estrictament a les pròximes eleccions municipals. No busca cap protagonisme en el seu partit el qual, d'un temps ençà, ha passat per episodis molt lamentables, des d'aquell canvi de nom que molts no van entendre i alguns vam criticar en públic. Si la marca Convergència era un dels millors actius del partit, que ho era, per què els dirigents del partit se la van carregar? Si el PSOE va mantenir les sigles amb greus casos de corrupció i torturats i morts a les seves espatlles, si el PP va fer el mateix després dels episodis criminals que els afecten, per què van decidir practicar l’eutanàsia al nom de Convergència? En fi, les respostes a aquestes preguntes queden pels historiadors. Dit això, la candidatura de Trias a l’alcaldia de Barcelona ha sacsejat la política municipal barcelonina, i si també serveix per fer fora els comuns, millor.
Generalitzant una mica, en un règim democràtic els partits polítics massa centrats al voltant d'una sola persona, no en unes eleccions municipals sinó a la cúpula del politburó del partit, acostumen a tenir un futur poc brillant. Avui en dia ningú sap on és aquella tastaolletes de la política anomenada Rosa Díez, que va passar de ser consellera del Govern Basc, amb tot el que un càrrec com aquest comporta —aquell eslògan turístic tan celebrat, Ven y cuéntalo, el va introduir ella—, a fer política centralista d'extrema dreta mitjançant un artefacte anomenat UPyD i la participació en tertúlies tòxiques.
A Barcelona tenim un cas de personalisme encara més exagerat, una senyora col·leccionista de càrrecs que, políticament, ha passat per tot arreu, des de l'Unió del senyor Duran fins a votar la senyora Colau com a alcaldessa. Ara es vol tornar a presentar amb unes noves sigles i sap que no traurà ni un regidor, però no s'ha d'excloure que abans de les eleccions pacti amb un partit amb possibilitats d’assolir escó.
Dos exemples de personalismes a la política estatal: a Ciudadanos, Rivera primer i Arrimadas ara; i a Podemos i les seves confluències, Pablo Iglesias primer i Yolanda Díaz ara. Són polítics potents d’uns partits que estan a punt de desaparèixer del mapa polític.
(La segona part d'aquest article es publicarà el dilluns 19 de desembre)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada