Cinc senyores que ens enreden

Yolanda Díaz, vicepresidenta de la quota podemita del govern espanyol —tot i que no queda clar si encara milita a Podemos—, ha fet trampa amb l'estadística dels aturats. Ha presumit d'una xifra, que el seu departament ha fet pública, que no s'avé amb la realitat, ja que s'han deixat d'incloure 90.000 persones en la xifra d'aturats. Dit en altres paraules, donya Yolanda s’ha posat una medalla que no toca.

Esborrar paraules del diari de sessions d'un parlament també és fer trampa, i la diputada socialista catalana Meritxell Batet, com a presidenta del parlament espanyol i responsable que el diari de sessions reflecteixi la realitat, ha fet trampa. Quan en un parlament els diputats no són lliures per dir el que vulguin, la democràcia fa aigües. Eliminar paraules del diari de sessions és molt lleig, ja que, si aquest ha estat censurat, el relat oficial no reflecteix la realitat. I si l'excusa és que un reglament intern permet la censura parlamentària per part de la presidència, la conclusió és que aquest reglament de democràtic en té més aviat poc.

La ministra espanyola de Podemos Irene Montero també ha fet trampa, donant la culpa als jutges de les mancances més que evidents d'una llei del seu departament, popularment coneguda com la llei del "només sí és sí". La llei està mal feta o, com a mínim, és incompleta. Una ministra incompetent no pot traspassar la culpa de la seva incompetència a la judicatura. Des que la nova llei és vigent fins al moment d'escriure aquest comentari, gairebé mig centenar de persones acusades/condemnades per delictes de violació s'han vist beneficiades per la nova llei. La culpa no és dels jutges, la culpa és de la ministra tramposa.

Ada Colau, alcaldessa de Barcelona gràcies, especialment, al vot de monsieur Valls, un polític que té la història política que té, ens ha enredat tantes vegades des que va accedir a l’alcaldia que em resulta impossible destacar només un episodi. El dia que abandoni el seu despatx de Sant Jaume molt pocs barcelonins la trobaran a faltar, però tots la recordarem durant molts anys com l’alcaldessa destroyer d’una ciutat que abans ens agradava molt més que ara.

I què podem dir de Laura Vilagrà, consellera de presidència de la Generalitat? Des que va deixar de ser monitora de natació per dedicar-se a la política les ha dit de l’alçada d’un campanar, i cada vegada que treu el tema de la taula de diàleg ens fa envermellir.

PS: Aviat sortirà publicat un altre article amb el mateix títol, però substituint “senyores” per “senyors”. I començarem per dalt de tot, és clar.