Més enllà del futbol

(Article original publicat el 16/12/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2100, pàg. 4)

En temps de Franco, qui tenia aspiracions democràtiques es lamentava que els governants aprofitessin el futbol com a eina política per tenir a la gent entretinguda. El futbol era la droga simpàtica del règim. De fet, a molts països el futbol fa una tasca social que potser no sempre és prou reconeguda. Una tasca que consisteix a unir persones d'ideologies i nivells de renda molt diversos, mitjançant un himne, una bandera i una pilota que pot entrar o no a la porteria contrària. Si acaba entrant, entusiasme general i una festassa, i si no entra, o entra a la porteria pròpia, una desgràcia patriòtica, i molt soroll al carrer gairebé sempre està garantit.

Ara governen els descendents dels crítics amb el franquisme, aquells que es lamentaven que s'utilitzés el futbol per mantenir la ciutadania anestesiada, tant políticament com socialment. Però els polítics d'ara, siguin de dretes o d'esquerres, siguin al govern o a l'oposició, continuen promovent el patriotisme futbolístic amb el mateix entusiasme. Aviat van aprendre que, al marge del vessant estrictament esportiu, el futbol era una eina molt útil per tenir la ciutadania ben distreta. Van passant els anys i a tot arreu el futbol continua sent, també, una droga social.

Fa anys, coincidint amb un campionat mundial de futbol que se celebrava a Europa —o potser eren uns jocs olímpics, no ho recordo bé—, em trobava visitant indústries de diverses ciutats del sud del Brasil. Gairebé cada dia havia d'agafar un avió. Quan em tocava volar, si l'hora del vol coincidia amb un partit de la selecció brasilera, o d'una altra selecció que fos d'interès pels aficionats del Brasil, l'avió no sortia fins que el partit s'acabava. Recordo que a les sales d'espera dels aeroports posaven grans pantalles de televisió perquè pilots, hostesses, empleats de l'aeroport i viatgers poguéssim seguir les evolucions de la pilota. Mai vaig veure ningú queixant-se pels retards dels vols, i això que estem parlant de la zona més seriosa i endreçada del Brasil.

El futbolista està intel·lectualment sobrevalorat, i sovint es tendeix a oblidar que la majoria de futbolistes només llegeix premsa esportiva. No els paguen per fer altres coses, tan sols se'ls exigeix que juguin bé. Però hi ha futbolistes de cultura limitada, la majoria, que no són conscients de la seva ignorància, i cauen en la temptació d'opinar en públic sobre temes que desconeixen, aliens al futbol. Hi ha qui valora positivament aquestes opinions. A mi, en canvi, em produeixen més aviat vergonya.