El superengany de les superilles

La realitat d'una superilla, o carrer verd, o com s'hagi d'anomenar un carrer de l'Eixample de Barcelona on es pretén suprimir els cotxes, posem per cas el carrer Consell de Cent, ens porta com a primera conseqüència que els carrers del voltant del carrer castigat —o, dit en llenguatge dels comuns, beneficiat—, tindran un augment de trànsit i de soroll, ja que hauran d'encabir també els cotxes que abans circulaven per Consell de Cent. Parlem de Diputació i Granvia per sota, i Aragó i València per sobre. Aquesta conclusió és de primer de sentit comú.

Impedir el trànsit de cotxes per un carrer no pressuposa que aquells cotxes deixin de circular per la zona. No només ho diu una entitat especialista com és el RACC, la bèstia negra dels manaires amb despatx a la banda mar de Sant Jaume, sinó que també ho diu el sentit comú. En cas de dubte, cal fixar-se amb el que està passant a la superilla del Poble Nou la qual, al marge de la propaganda oficial, no deixa de ser un fracàs estrepitós en gairebé tots sentits. No nego que en el carrer agraciat la contaminació i el soroll hagin disminuït, ni tampoc negaré, com diuen alguns, que en aquests carrers el preu dels pisos més silenciosos potser augmentarà. En presumia recentment un devot comunaire de Sarrià, utilitzant-ho com a argument a favor de la superilla; un colauista que considera positiu que els pisos de Barcelona siguin encara més cars? Doncs sí, i no calen més comentaris. Però al marge del valor dels pisos, tampoc podem negar que soroll i contaminació augmentaran als carrers del voltant.

Cal reduir la contaminació, en això tots coincidim. I s'ha de fer per tres motius: perquè volem, perquè ens convé i perquè així ens ho manen des de Brussel·les. Però s'ha de fer amb mesures molt rumiades, lògiques i coherents, i cal actuar posant el sentit comú per davant de tot, i sense molestar més del compte a la ciutadania. La recepta present i futura de la mobilitat a Barcelona passa, necessàriament, per busos elèctrics de petita, mitjana i gran capacitat, així com furgonetes, taxis i vehicles privats també elèctrics. I la recepta passa òbviament per caminar més, i per oblidar-se de la carraca del tramvia, que és un caprici massa car i poc útil.

Des que l'any 2015 va accedir a l'alcaldia de Barcelona, he vist dues vegades a l'alcaldessa Colau al barri de Sarrià, i totes dues hi va arribar en el cotxe que els barcelonins posem a la seva disposició. Mentre l’excel·lentíssima senyora no hagi de deixar el despatx de la plaça de Sant Jaume que ocupa gràcies, entre d'altres, al vot del senyor Valls i altres regidors de la seva corda (uns vots que l'any que ve ja no els tindrà), té tot el dret a continuar contaminant amb el cotxe oficial. Però seria d'agrair que no anés donant lliçons sobre com ens hem de moure la resta de ciutadans. I quan dic l'alcaldessa dic també la seva tinenta l'alcaldia, una senyora que, després del tancament de la Nissan, seria encara més feliç si la Seat també tanqués. Dels milers de persones que hi treballen i que quedarien a l'atur, la senyora ni n'ha parlat, és clar. Sentit comú, senyores, sentit comú, menys ideologia del decreixement antisocial, i més pensar en el benestar dels barcelonins.