La llibertat d'expressió del ciutadà

El problema d'una gran part dels dirigents polítics d'aquest país és que com que venim d'on venim i tenim uns antecedents històrics antidemocràtics relativament recents, els costa d'entendre que la democràcia té uns peatges que necessàriament han de pagar. Un d'aquests peatges és la llibertat d'expressió del ciutadà, i la possibilitat que els governants puguin ser criticats pels seus administrats amb total llibertat i sense censures ni limitacions de cap mena. La majoria dels governants, però, són al·lèrgics a la crítica, i pretenen fer la seva feina saltant-se aquest peatge.

Raúl del Pozo, un periodista que des de fa més de tres dècades té columna fixa a El Mundo, un diari espanyol de capital italià i molt anticatalà —no hi ha dia que no porti en portada una notícia negativa referida a Catalunya—, alguna vegada l'encerta i s'expressa amb sensatesa. No fa gaire va escriure que la libertad de expresión no nació para proteger a los gobiernos, sinó para vigilarlos. És una afirmació que, òbviament, comparteixo, i es pot aplicar a qualsevol govern del món.

La majoria dels governants porten incrustada la censura en el seu ADN; només els més intel·ligents no cauen en aquest error. Així, tal com insinua l'articulista del Pozo, massa sovint els nostres governants tenen una certa tendència a rebregar les lleis que ells mateixos han promogut per aprofitar-se'n en benefici propi, per tal d'intentar tapar les seves mancances i misèries. Però no volen que es digui, i menys en públic. I no cal dir que, protegint els seus interessos particulars per sobre de tot, deixen desprotegits els interessos generals dels ciutadans, als quals només ens queda l'opció de l'exercici de la crítica. I si aquesta és pública encara millor, tot i que vermells tampoc s'hi posen.