.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 19 de desembre de 2022

Personalismes a la política (2/2)

(Ve d'aquí)

Ciudadanos haurà durat disset anys, en dues etapes, la catalana del principi, i l'espanyola de després, però sempre amb un ull posat a Catalunya i l'obsessió malaltissa d'aquest partit amb la llengua pròpia del nostre país. En el cas de Podemos, fa una mica d’angúnia veure el vodevil entre Pablo Iglesias primer, i ara Yolanda Díaz, amb el politburó del partit. Uns i altres no s’entenen i ja no dissimulen, i tot sembla indicar que aquesta formació també està a punt d’entrar en fase d'autodestrucció. Podemos haurà durat deu anys menys que Ciudadanos, any més o any menys, però molt ben aprofitats en termes de càrrecs al gobierno. Això és molt o és poc? Depèn des d'on t'ho miris.

Des de la seva fundació, Ciudadanos ha portat a terme una tasca molt negativa a Catalunya, i convé anar-ho repetint per tal que no s’oblidi i no es repeteixi mai més. Alguns dels seus dirigents ja en comencen a ser conscients, i constatant com se'ls enfonsa l’eina política anticatalana ara ho lamenten. Algun dirigent m'ho ha reconegut privadament, i s’ha disculpat. És d’agrair. Altres, en canvi, consideren que promoure el trencament de la convivència lingüística catalana era i continua sent, en clau espanyola, una obligació patriòtica. El problema d'aquesta gent és que no volen reconèixer que el país on viuen és com és, i no com a ells els agradaria que fos.

Tant un partit com l'altre es troben en hores molt baixes. Ciudadanos, ja en estat de sedació, i Podemos a punt d'entrar a l'UVI. Aquests partits relativament joves també tenen equips, però són artefactes polítics molt centrats en els seus líders màxims i, quan falla el dirigent, normalment s'enfonsa tot. La confluència dels Comuns/Colau va per un camí semblant, i no cal dir que la gran majoria de barcelonins —vots canten— celebraran la seva desaparició política amb una copa de cava; no és el meu cas, ja que no tinc costum de consumir begudes amb bombolles. El colauisme destructor haurà estat com un malson que haurà durat vuit anys, però estic convençut que ens recuperarem.

He deixat pel final els dos grans partits de l’estat. Del PP hem vist tres líders en relativament poc temps (Rajoy, Casado i Feijóo), tot i que en el que fa referència a Catalunya el discurs no ha variat ni un mil·límetre. Però aquí no hi veig tant personalisme, i si Feijóo no fa la farina plana, el tornaran a Galícia i n’hi posaran un altre. I sobre el PSOE cal destacar la rapidesa amb la qual el seu líder, Pedro Sánchez, ha aconseguit el control total del partit, on ara no es mou ni una fulla sense que ell hi doni abans el vistiplau. S’han equivocat aquells que deien que Sánchez, com a cap del PSOE, duraria menys que un caramel a la porta d’una escola. De moment no té ningú que li faci ombra.