.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 30 d’abril del 2021

La monarquia britànica i altres monarquies

(Article original publicat el 23/4/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2014, pàg. 2)

S’ha mort el Duc d’Edimburg, marit de la Reina d’Anglaterra. Arran d’aquest esdeveniment, aquí s’ha reobert el debat polític sobre la monarquia. No sóc partidari de les monarquies, tot i que si jo fos britànic, potser faria una excepció amb la monarquia britànica. Sempre m’ha sorprès la devoció que tenen els britànics per la seva monarquia. És una institució no qüestionada pel poble, i quan veus que la majoria dels ciutadans defensen el sistema, entenc que s’ha de respectar. Es tracta d’un sentiment socialment molt transversal, i s’hi apunten des de la classe benestant fins a les classes més desfavorides. I tot i que em costa d’entendre, no sóc jo qui ho ha d’entendre sinó els britànics.

El dictador Franco va demostrar ser defensor del sistema monàrquic, fins al punt de reintroduir-lo a Espanya per aplicar-lo a partir de la seva mort. Ben mirat, té un sentit que els dictadors defensin aquest sistema, ja que una de les seves característiques és que qui ocupa el càrrec sap que ho farà fins que es mori, o fins que abdiqui, és a dir, que és ell i no el poble qui decideix la durada del mandat. Aquesta és una de les característiques comunes de les dictadures i les monarquies, que el titular ocupa el càrrec fins a la mort o fins que se’n cansi, sense permetre que els ciutadans ho decideixin a les urnes.

No defenso el sistema monàrquic perquè el cap d’estat no és una persona elegida pel poble sinó que ve imposada d’una manera que considero antidemocràtica. Imaginem-nos que vivim en una monarquia, i que el titular demostra repetidament que en molts aspectes de la seva vida no és gens exemplar; vaja, que és un bandarra. Us demano només un exercici d’imaginació, no hi vulgueu buscar altres analogies. Però què passaria si en comptes d’una monarquia fos una república? Doncs que cada ics anys els ciutadans anirien a votar, i el podrien fer fora del càrrec que ocupa. En canvi, en una monarquia, els ciutadans no el poden fer fora, per més bandarra que sigui.

S’ha tornat a posar sobre la taula l’oportunitat de fer un referèndum sobre la monarquia espanyola. Jo acceptaria aquest referèndum si es fes cada cinc anys, per tal de revalidar o remoure del càrrec la persona titular de la institució. Però és que llavors ja no es tractaria d’un referèndum sinó d’unes eleccions, i ja no seria una monarquia sinó una república. No cal fer invents: si el cap d’estat es vota cada cinc anys, és una república, i si no es vota mai, com és el cas d’Espanya, llavors és una monarquia. Franquista, en aquest cas.