.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 26 de novembre de 2021

Nicaragua, Cuba, i altres dictadures

(Article original publicat el 19/11/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2044, pàg. 2)

Fa anys, a Nicaragua, el revolucionari d’esquerres Daniel Ortega va derrocar Anastasio Somoza, el dictador de dretes que governava el país. Amb el temps, però, Ortega ha esdevingut un perillós dictador de dretes, tant o més perillós que Somoza. Ha anat guanyant eleccions amb normatives antidemocràtiques fetes a la seva mida. En les últimes, celebrades fa pocs dies, Ortega va fer empresonar els seus rivals polítics per evitar que es presentessin a les eleccions. Com que la nostra esquerra sempre es mostra mandrosa a parlar d’aquestes coses, aprofitaré per fer uns apunts, no només sobre Nicaragua sinó sobre l’esquerra revolucionaria hispanoamericana en general.

Va ser a partir de la revolució cubana de 1959 que van anar sorgint una sèrie de règims revolucionaris d’esquerres; si més no, així s’anomenaven els seus governants en accedir al poder. Parlo de països com (per rigorós ordre alfabètic) Bolívia, Equador, Nicaragua, Perú, Uruguai i Veneçuela. Amb els anys, però, després d’experiències polítiques poc reeixides, alguns governants d’aquests països s’han vist forçats a posar les urnes i donar la paraula a la ciutadania, i el poble ha decidit aprofitar l’oportunitat per enviar els governants cap a casa. Però no tots aquests països han seguit la mateixa pauta. En aquest sentit, Cuba seria un exemple de revolució suposadament consolidada —això asseguren amb poca convicció els seus dirigents—, però mai han considerat convenient posar les urnes, potser pel risc evident que els resultats de la consulta els siguin desfavorables.

Gener de 1959: entren a l’Havana els revolucionaris barbuts liderats per Fidel Castro. Per les expectatives socials que aquella revolució podia comportar, molta gent ho va celebrar. Però un cop instal·lats als luxosos despatxos governamentals d’El Vedado —ho dic amb coneixement de causa, he estat en més d’un d’aquells despatxos—, es van prendre decisions gens respectuoses amb els drets humans. L’ideòleg de fer tancar els homosexuals als camps de treball per tal de reeducar-los, buscant la seva conversió sexual per tornar al bon camí, va ser l’argentí Ernesto Che Guevara, un dels més estrets col·laboradors de Castro. A l’entrada del camp, un cartell ho deixava clar: “El trabajo os hará hombres”. Sí, és un lema inspirat en el que hi havia a l’entrada del camp de concentració d’Aushcwitz. I és que en nom de la revolució cubana valia tot. Per això sorprèn que hi hagi persones que porten amb satisfacció les samarretes d’un personatge sinistre, el seu idolatrat Che.