Incongruències climàtiques

(Article publicat el 9/9/2021 al Diari el Jardí, núm. 76, pàg. 19)

El paper ho aguanta tot, però mantenir una mínima congruència entre la teoria que defenses i la pràctica diària no sempre és fàcil. Tothom pot compartir els grans reptes que se’ns presenten a partir del canvi climàtic, però ja és més difícil adaptar amb facilitat la nostra actuació personal del dia a dia. Portar una samarreta reivindicativa sobre el canvi climàtic està a l’abast de tothom i s’ha posat molt de moda. Però investigar on s’ha fabricat la samarreta, com s’ha conreat el cotó necessari per fabricar-la i quanta aigua s’ha consumit en aquest procés, quant cobren les persones que recullen el cotó i aquells que fabriquen la samarreta, sovint es tendeix a obviar-ho.

A diverses entitats de Sarrià i de tot arreu s’organitzen moltes xerrades i debats sobre el canvi climàtic, i des del món dels teòrics se’ns predica sobre què hauríem de fer cadascú de nosaltres per tractar de minimitzar els efectes negatius d’aquest fenomen. Però de la teoria a la nostra pràctica diària tot sovint ens trobem amb discrepàncies que ens fan ser menys optimistes sobre el nostre futur.

A Sarrià, coneguts activistes del canvi climàtic ens transmeten les reivindicacions clàssiques relacionades amb el clima, però després te’ls trobes que marxen de vacances utilitzant un cotxe dièsel amb vint anys d’antiguitat. No es mostren partidaris de promocionar el turisme, els vols comercials ni els creuers, i si no els frenem, acabaran convertint Barcelona en una ciutat amish amb el cavall com a mitjà de transport. S’atura la construcció de nous hotels a la ciutat, però semblen ignorar que si un turista es proposa conèixer Barcelona i no troba allotjament a la ciutat, pot buscar un bon hotel a un preu assequible a, posem per cas, l’Hospitalet, a poques parades de metro de la plaça de Catalunya. Llavors, a Barcelona, ens mengem igualment el problema, però perdem els beneficis que es generarien  si s’allotgessin al Passeig de Gràcia.

Els activistes climàtics aplaudeixen els entrebancs municipals a la circulació de vehicles privats per la ciutat, i es mostren en contra de l’ampliació imprescindible de l’aeroport, i dic imprescindible i dic bé, si el que volem és facilitar la creació de nous llocs de treball per a les persones que es troben a l’atur. Un aeroport ben connectat —no és aquest el cas de Barcelona— sempre és garantia d’augment de l’activitat econòmica. També de contaminació, això no ho nego pas, però, al meu entendre, per davant dels coloms i les granotes s’ha de prioritzar el benestar de les persones. I sense tenir un lloc de treball correctament remunerat no hi ha benestar que valgui. Pensem-hi.

Molts d’aquests activistes són funcionaris públics o persones amb feina i sou assegurats cada final de mes, garantits fins a la jubilació. Alguns també formen part del lobby ciclista, que més que reivindicar l’ús de la bici sembla que només pretengui molestar als que per circumstàncies ben diverses no poden fer ús d’aquest mitjà de transport. Són partidaris de suprimir els aparcaments del carrer, i aplaudeixen aquella mesura municipal tan difícil d’entendre de limitar també l’espai per a pàrquing en els edificis de nova construcció. Evidentment, tot això sense la creació d’aparcaments alternatius que estiguin ben situats i siguin econòmicament assequibles per a la soferta ciutadania. Pintar els carrers de colorets potser et portarà a guanyar un premi de pintura ràpida, però no resol el problema de fons.

Insistir tant en l’ús del transport públic sense donar un bon servei és fer demagògia barata. A Sarrià tenim línies de busos que els caps de setmana només passen cada mitja hora. Per la ciutat sempre que puc vaig a peu. Però també sóc usuari habitual del transport públic. Ara tinc molt clar que abans de passar-me mitja hora a sol i serena esperant el bus un diumenge al migdia, prefereixo anar al garatge i agafar el cotxe. Potser surt una mica més car, però almenys saps que arribaràs quan t’esperen i amb més comoditat.

Aquestes incongruències no són un monopoli del nostre barri de Sarrià, ens les trobem arreu. Posaré dos exemples. La coneguda activista sueca Greta Thunberg va anar a Nova York a fer unes xerrades. Com s’hi va desplaçar? En vaixell de vela, per evitar la contaminació que el seu viatge hagués generat si hi hagués anat en un vol regular. Mitjans de comunicació de tot el món se’n van fer ressò. Chapeau! Però un cop va arribar a Nova York, com va tornar a Europa la tripulació del vaixell? S’ha publicat, en un vol regular. Sense comentaris. Segon exemple. Al Gore va ser vicepresident dels Estats Units amb Bill Clinton, i després de deixar el càrrec es va dedicar a anar per tot el món predicant sobre els perills del canvi climàtic. Chapeau! Però quin mitjà de transport utilitzava Gore per desplaçar-se d’un lloc a un altre? Un jet privat. Tampoc calen més comentaris.