Una assignatura pendent

Com es pot considerar acceptable que després de vint mesos des de l’aparició de la pandèmia encara hi hagin persones que es veuen obligades a morir en soledat, sense l’acompanyament de cap familiar, tant a les residències de gent gran com als hospitals, públics i privats? Amb la pandèmia de la COVID hem après moltes coses, però aquesta encara no l’hem resolt.

Deshumanitzant la gestió burocràtica de la medicina fins a aquests extrems, amb la conseqüència que des de les cúpules dirigents s’impedeixi un final mínimament digne i humà del cicle vital de les persones, un pot pensar de bona fe que els dirigents polítics que prenen aquestes decisions no s’han trobat mai amb situacions similars en el seu entorn més proper.

Sigui com sigui, les decisions antihumanes dels responsables polítics no són de cap manera justificables. I si a aquestes crítiques responen dient que ells també s’hi han trobat i també les han patit, encara és pitjor, ja que vol dir que la nostra societat està en mans de persones sense cap bri d’humanitat. Si aquestes experiències tan negatives no serveixen ni per replantejar-se els protocols, malament anem.