És un sou digne el salari mínim?

(Article original publicat el 24/9/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2036, pàg. 2)

A Espanya el salari mínim està fixat per llei en 950 €/mes distribuïts en 14 pagues, és a dir, 31,66 €/dia, o 13.300 €/any. Una anomalia del salari mínim espanyol és que sigui el mateix a Barcelona que, posem per cas, a Almendralejo (Badajoz). El cost de la vida no és el mateix a tot arreu, no només considerant els preus de l’habitatge, siguin de propietat o de lloguer, sinó altres despeses com els productes d’alimentació i els serveis essencials com l’aigua, la llum, la connexió a internet, l’IBI, etc. Si equiparéssim el salari mínim de 950 €/mes amb el que hauria de ser un sou digne, que potser és molt equiparar, ens trobem que si 950 € es considera digne a Almendralejo, és evident que els mateixos 950 € a Barcelona resultarien insuficients per poder portar una vida mínimament digna.

Partint d’aquestes xifres, podríem preguntar què s’entén per un salari digne, i segurament les nostres respostes no serien coincidents. Jo, per exemple, entenc per digne un sou que et permeti afrontar sense patir les despeses mínimes d’una persona o d’una família (en cas que la persona que rep el salari tingui familiars a càrrec seu), començant pel primer capítol en ordre d’importància, que és l’habitatge, sigui considerant la quota hipotecària si és de compra, o la renda mensual si és de lloguer. Suposo que a Almendralejo, seguint l’exemple anterior, el preu de l’habitatge és bastant més baix que a Barcelona. I si ens fixéssim en els preus dels productes alimentaris i altres despeses essencials, les diferencies també han de ser remarcables. Si algú molt optimista considera que 950 €/mes és un salari digne a Barcelona, a Almendralejo seria un souàs que et permetria fins i tot estalviar.

Ara el govern espanyol ha decidit augmentar una mica el salari mínim. Estem parlant de poc més que de calderilla, de fer un gest populista com els que Sánchez fa de tant en tant per tenir contents als seus socis. L’augment acordat és de cinquanta cèntims al dia. Així, els barcelonins ens podrem prendre un cafè extra cada tres dies. Als veïns d’Almendralejo, en canvi, potser els donarà per fer un cafè extra cada dos dies. Però estem parlant de xavalla, tot i que els votants de Sánchez aplaudeixen amb les orelles. I els sindicats, com sempre, s’atribueixen una bona part del mèrit. Però aquesta propineta de mig euro, que no ens la paga ningú sinó que ens la paguem nosaltres mateixos amb els diners dels nostres impostos, equival a canviar els cinquanta cèntims de butxaca, de la butxaca IRPF a la butxaca cafè.