La desfilada militar d’ahir

A Madrid (Espanya), el 12 d’octubre és festa grossa, i per celebrar-ho organitzen una gran desfilada militar. Però si comparem la desfilada d’ahir amb la d’anys anteriors, poques coses han canviat. La transmissió televisiva sempre comença mostrant el fantàstic Rolls Royce que porta els Borbons arribant al lloc de la desfilada. És el mateix cotxe que durant el franquisme portava els Franco, rodejats de militars a cavall plens de xapes a la pitrera de l’uniforme. Els Borbons baixen i saluden a les autoritats que s’esperen a peu dret. De presidentes autonómicos sempre en falta algun; bascos i catalans tenen poca tendència a ser a Madrid el 12 d’octubre. Se senten molts crits i xiulets quan els Borbons saluden a Sánchez. Aquest incident encara no l’han resolt, però és ben senzill, només es tractaria de col·locar la gent més lluny, o impedir que la gent assisteixi a la festa. A continuació, desfilen helicòpters i avions de tota mena, i quan alguns fan amb fum el dibuix de la bandera espanyola, tothom aplaudeix. Un paracaigudista es tira des d’un avió amb una gran rojigualda, i aterra exactament al lloc previst per l’organització; l’última vegada es va desviar una mica, però tampoc va ser cap drama. Llavors canten una cançó en honor dels militars morts en actes de servei, amb un títol que ja ho diu tot, La muerte no és el final, com si Espanya no fos un país aconfessional (“Ninguna confesión tendrá carácter estatal”, diu l’article 16 de la CE). Després van desfilant els legionarios i els seus bocs —cabres en diuen ells—, els regulares i tot un catàleg d’uniformes, capes vistoses de diferents colors, i maneres de desfilar que només es veuen un cop cada any. I més soldats, tots amb les botes ben llustrades. I un cop han desfilat tots, tothom cap a casa. Abans, els Borbons s’acomiaden de Sánchez, i es tornen a sentir crits i xiulets. I d'aquí un any, sant tornem-hi.