Distàncies físiques, lingüístiques i mentals

(Article original publicat el 22/10/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2040, pàg. 2)

De Barcelona a Alcanar, l’últim poble de Catalunya abans d’entrar al País Valencià, hi tenim 200 km per carretera. De Barcelona a Fraga, on comença Espanya, 190, i de Barcelona al Pertús, on comença França, 160. Així, mirat des de Barcelona, França ens cau bastant més a prop que Espanya. Però fins ara només hem considerat els kilòmetres de carretera. Si parlem de distàncies lingüístiques o mentals, les diferències són bastant superiors. Ja no es tracta de sentir-se espanyol; jo, per exemple, d’espanyol no me’n sento gens, tot i que pago els meus impostos a Espanya. Una anomalia més.

Es tracta, per exemple, d’observar com et reben i et tracten quan viatges per Espanya. Normalment et tracten bé, però sempre recordaré com, compartint un dinar molt agradable amb altres persones catalanes en un restaurant de Burgos (Espanya), dos homes de la taula del costat es van aixecar tot d’una amb cara de pocs amics, es van acostar a la nostra taula i ens van retreure de males maneres que parléssim català entre nosaltres. Evidentment no els vam fer cap cas, però aquests incidents saben greu i no s’obliden fàcilment.

No he cregut mai en el terme Països Catalans com a possibilitat d’una realitat política. Tot i que potser pot sorprendre algú, em baso en la meva pròpia i llarga experiència. He anat moltes vegades al País Valencià, gairebé sempre per motius professionals, i fa molts anys, després d’haver-ho comentat amb molta gent, vaig arribar a aquesta conclusió. No ens assemblem gaire. Una altra cosa ben diferent és la realitat lingüística del català en totes les seves modalitats, que comprèn el territori que va des del sud de França fins al nord de Múrcia (Espanya), amb aquella excepció catalanoparlant anomenada El Carxe. Cap a l’oest, a l’Aragó (Espanya), tenim La Franja catalanoparlant, i cap a l’est, les illes Balears i la simpàtica població de l’Alguer a l’illa de Sardenya (Itàlia).

A Perpinyà (França), encara que em parlin en francès, em trobo més a casa que a Saragossa (Espanya) parlant espanyol. Madrid potser és una excepció, és tota una altra història, ja que allà hi ha anat a parar gent de tot arreu, i estan més acostumats a la convivència. Sempre he tingut la sensació que a Madrid es respecta més el de fora. Excloc, òbviament, els polítics, ja que aquesta colla sempre menja a part, i, per cert, sempre a càrrec nostre. Però a Madrid no se m’hi ha perdut res, i hi vaig molt poc; he anat moltes més vegades a París (una trentena) i al nord d’Itàlia (també una trentena) que a Madrid.