Demà al matí es presenta a la Casa Orlandai el llibre “Gent d’ordre”, del periodista Cristian Segura. Del llibre ja n’he parlat anteriorment en algunes piulades de twitter, així que ara que ja l’he enllestit només repetiré que el recomano, que és de lectura fàcil i que provocarà més d’un somriure —i potser també alguna emprenyada— al veïnat del nostre districte. Sí que em plau afegir que el fet que hagi estat la Casa Orlandai, un dels protagonistes del llibre, qui l’hagi convidat a fer la presentació a “l’escena del crim” (em permetreu la llicència literària, és només una forma amable d’expressar-me) diu molt a favor de l’aposta d’Orlandai per la visualització de la diversitat política que existeix al nostre barri. Si heu llegit el llibre, entendreu per què ho dic.
Per assistir presencialment a l’acte d’Orlandai és preceptiu registrar-se abans a la web de l’entitat, mitjançant un formulari que ve imposat per les autoritats municipals de la plaça de Sant Jaume. És a dir, el formulari no és una iniciativa d’Orlandai sinó de la ciutat. A banda de nom i cognom, en aquest formulari et demanen un munt de dades complementàries que no cal ser un expert en la matèria per adonar-te que no tenen res a veure amb el registre dels assistents a la presentació d’un llibre. Només els ha faltat demanar de quin color portem la roba interior, si som vegetarians i si anem a passejar cada dia pel Parc de l’Oreneta. Un es pot preguntar, també, quina necessitat té Orlandai de conèixer qui ha assistit a la presentació d’un llibre. Al meu entendre, cap. Evidentment tot això no té res a veure amb la situació de la Covid-19, i més tenint en compte la relaxació de les normes i que l’acte es farà a l’aire lliure. Mireu-vos atentament el formulari d’inscripció i potser arribareu a la mateixa conclusió.
Des d’una visió liberal de la vida, aquesta voluntat municipal de pretendre controlar-ho tot és més que ridícula, és esperpèntica. No té cap raó de ser. Però durant els vint mesos de pandèmia la gent s’ha anat acostumant a aquests excessos del consistori, i avui en dia gairebé ningú es qüestiona res. Alguns potser per no posar en risc aquella subvenció que rep cada any el seu observatori, plataforma o assessoria. La societat barcelonina és una societat mentalment dependent dels poders públics, i ben subvencionada, i no cal dir que aquest fet va en detriment de l’expansió de l’emprenedoria, la iniciativa privada i la tan necessària creació de llocs de treball productius. Altres ciutadans no s’ho qüestionen perquè, per si de cas, no tenen el costum de criticar res provinent de l’autoritat. Els actuals governants barcelonins busquen conformar una ciutadania poruga i acrítica amb el poder, i s’arriba a extrems increïbles com, per exemple, que un regidor es permeti la llicència de fotre una escridassada monumental a un ciutadà al mig del carrer, i sense motiu. Això va passar diumenge passat. Hi ha un altre regidor de l’ajuntament, EBC (no direm el seu nom sencer per no fer-li més propaganda) que no fa gaire va proposar establir un control municipal dels bolquers, habitatge per habitatge, especialment aquells utilitzats per la gent gran que pateix incontinència. Van ser tantes i tan justificades les crítiques rebudes que, del tema, fins al moment, no se n’ha tornat a parlar.
No estic fent una crida a la desobediència ciutadana. Que qui signa aquest article es negui a omplir formularis ridículs d’aquesta naturalesa, on es demanen dades personals que estan fora de lloc, no vol dir que pretengui que altres ciutadans l’imitin. Ni de bon tros. Que cadascú faci el que consideri convenient en la defensa dels seus interessos. Aquí només he volgut fer una crida a la reflexió sobre els excessos dels nostres governants. Al capdavall hi tenim tot el dret, ja que la seva festa i els seus excessos també els paguem nosaltres. Acabaré recordant aquella fantàstica pel·lícula que transcorria a l’Alemanya de l’Est, l’anomenada Alemanya democràtica, que de democràtica, com tothom sap, no en tenia res. Potser la recordareu, la pel·lícula portava per títol “La vida de los otros”. A l’Alemanya de l’Est de trista memòria també es controlaven les intimitats dels ciutadans fins a les últimes conseqüències, però els funcionaris actuaven discretament, d’amagat. Ara ja no només no dissimulen, sinó que fins i tot tenen la barra de demanar la col·laboració ciutadana per tenir-ho tot perfectament controlat.
Per assistir presencialment a l’acte d’Orlandai és preceptiu registrar-se abans a la web de l’entitat, mitjançant un formulari que ve imposat per les autoritats municipals de la plaça de Sant Jaume. És a dir, el formulari no és una iniciativa d’Orlandai sinó de la ciutat. A banda de nom i cognom, en aquest formulari et demanen un munt de dades complementàries que no cal ser un expert en la matèria per adonar-te que no tenen res a veure amb el registre dels assistents a la presentació d’un llibre. Només els ha faltat demanar de quin color portem la roba interior, si som vegetarians i si anem a passejar cada dia pel Parc de l’Oreneta. Un es pot preguntar, també, quina necessitat té Orlandai de conèixer qui ha assistit a la presentació d’un llibre. Al meu entendre, cap. Evidentment tot això no té res a veure amb la situació de la Covid-19, i més tenint en compte la relaxació de les normes i que l’acte es farà a l’aire lliure. Mireu-vos atentament el formulari d’inscripció i potser arribareu a la mateixa conclusió.
Des d’una visió liberal de la vida, aquesta voluntat municipal de pretendre controlar-ho tot és més que ridícula, és esperpèntica. No té cap raó de ser. Però durant els vint mesos de pandèmia la gent s’ha anat acostumant a aquests excessos del consistori, i avui en dia gairebé ningú es qüestiona res. Alguns potser per no posar en risc aquella subvenció que rep cada any el seu observatori, plataforma o assessoria. La societat barcelonina és una societat mentalment dependent dels poders públics, i ben subvencionada, i no cal dir que aquest fet va en detriment de l’expansió de l’emprenedoria, la iniciativa privada i la tan necessària creació de llocs de treball productius. Altres ciutadans no s’ho qüestionen perquè, per si de cas, no tenen el costum de criticar res provinent de l’autoritat. Els actuals governants barcelonins busquen conformar una ciutadania poruga i acrítica amb el poder, i s’arriba a extrems increïbles com, per exemple, que un regidor es permeti la llicència de fotre una escridassada monumental a un ciutadà al mig del carrer, i sense motiu. Això va passar diumenge passat. Hi ha un altre regidor de l’ajuntament, EBC (no direm el seu nom sencer per no fer-li més propaganda) que no fa gaire va proposar establir un control municipal dels bolquers, habitatge per habitatge, especialment aquells utilitzats per la gent gran que pateix incontinència. Van ser tantes i tan justificades les crítiques rebudes que, del tema, fins al moment, no se n’ha tornat a parlar.
No estic fent una crida a la desobediència ciutadana. Que qui signa aquest article es negui a omplir formularis ridículs d’aquesta naturalesa, on es demanen dades personals que estan fora de lloc, no vol dir que pretengui que altres ciutadans l’imitin. Ni de bon tros. Que cadascú faci el que consideri convenient en la defensa dels seus interessos. Aquí només he volgut fer una crida a la reflexió sobre els excessos dels nostres governants. Al capdavall hi tenim tot el dret, ja que la seva festa i els seus excessos també els paguem nosaltres. Acabaré recordant aquella fantàstica pel·lícula que transcorria a l’Alemanya de l’Est, l’anomenada Alemanya democràtica, que de democràtica, com tothom sap, no en tenia res. Potser la recordareu, la pel·lícula portava per títol “La vida de los otros”. A l’Alemanya de l’Est de trista memòria també es controlaven les intimitats dels ciutadans fins a les últimes conseqüències, però els funcionaris actuaven discretament, d’amagat. Ara ja no només no dissimulen, sinó que fins i tot tenen la barra de demanar la col·laboració ciutadana per tenir-ho tot perfectament controlat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada