La responsabilitat ètica del governant

(Article original publicat el 8/10/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2038, pàg. 2)

Tothom recordarà que l’any passat, a Catalunya, en vista de les xifres escandaloses de les persones mortes per la COVID-19 a les residències de gent gran, públiques i privades, amb una estadística de la mort èticament insuportable, d’un dia per l’altre es van modificar les competències sobre les residències, passant-les d’una conselleria de trista memòria a la Conselleria de Salut. Al conseller de la trista memòria, per cert, no el varen acomiadar. Costa d’entendre.

Un dia s’hauria de fer un balanç rigorós dels morts causats directament o indirecta per la COVID-19, fer comparacions ben fetes entre els diferents territoris i treure conclusions. Si ens centrem en la península ibèrica, veurem unes diferencies que costen d’entendre entre Portugal i Espanya, i també entre les diferents nacions i comunitats autònomes espanyoles.

Per fer un balanç creïble, a l’estadística de la mort degut a la pandèmia s’hi haurien d’incloure també moltes persones mortes per altres patologies, aquelles que no van poder ser diagnosticades a temps, o tractades correctament, degut al col·lapse hospitalari ocasionat per la pandèmia. El tractament sanitari de la COVID-19 ha sigut absolutament prioritari, i ha passat per davant d’altres patologies igualment greus. Un es pot preguntar per què. I sé bé del que parlo perquè he hagut d’anar a alguns enterraments de persones que, degudament diagnosticades i tractades, segurament s’haurien pogut salvar.

No s’han d’oblidar tampoc els conflictes continuats entre els governants i els jutges als que hem assistit. Sense intentar justificar-los, s’ha de reconèixer que uns i altres han hagut de prendre decisions per a les que tècnicament no estaven ni estan preparats. Parlo de governants en sentit ampli, és a dir, en aquesta categoria hi podem incloure des del CEO d’una determinada empresa fins als dirigents polítics, passant pels directors d’hospitals i de residències de gent gran. Em resisteixo a parlar de “residències d’avis” com fan altres, ja que no totes les persones grans són avis.

Potser no veurem condemnes judicials, però cadascun dels protagonistes serà èticament responsable d’unes morts que potser s’haguessin pogut evitar. Així, avui parlo més d’un balanç ètic que d’un balanç judicial. El resum d’aquestes reflexions és que potser sabrem quants morts han sigut causats directament per la pandèmia, però no sabrem mai quantes persones han mort per la irresponsabilitat d’uns pocavergonyes que només en comptades ocasions han optat per la sortida ètica de la dimissió.