Estat policial

Sense que els ciutadans en siguin massa conscients, alguns polítics de més enllà de Fraga estan buscant convertir Catalunya —i posats a fer, potser també Espanya— en un estat policial. I aquí ningú es queixa, ningú diu res, o gairebé ningú. Alguns, pocs, som conscients del problema, però la majoria de gent no hi dóna importància o, encara pitjor, fins i tot ho justifiquen amb allò tan infantiloide de “si és pel nostre bé, res a dir”.

Passar la nit a l’hotel es convertirà en un episodi de risc democràtic. Dilluns que ve entrarà en vigor una nova normativa que regula el control de la clientela dels hotels. Així, en arribar a l’hotel ens demanaran els números dels nostres telèfons fix i mòbil, el correu electrònic, la data de caducitat de determinats documents, i altres detalls que ara mateix no recordo. L’endemà l’hotel tindrà l’obligació de transmetre totes aquestes dades a la policia.

Tothom que accedeixi a les nostres dades (personal de l’hotel que no coneixem de res, policies de ves a saber quins departaments foscos, d’espionatge, operación Cataluña, clavegueres diverses, etc.) sabrà més del compte de nosaltres. Jo ho tinc molt clar: quan a l’hotel em demanin determinades dades que ni l’hotel ni menys encara els funcionaris armats que dèiem abans necessiten, intueixo que potser m’equivocaré... sense cap mala intenció.

Hem sabut que l’ideòleg dels atemptats de la Rambla de Barcelona (octubre del 2017) era un personatge que es trobava condemnat i empresonat, i que rebia sovint visites de policies espanyols amb ves a saber quines intencions. Hem sabut també coses molt lletges de la mal anomenada policia patriòtica i l’entramat de les clavegueres de l’estat. No és cap secret l’obsessió anticatalana de molts funcionaris espanyols, així com l’obsessió anticatalana de gairebé tots els mitjans de comunicació d’Espanya.

A Espanya no només no ens estimen —tot i que, a mi, que m’estimin o no, tant se me’n dóna— sinó que no ens respecten, i això ja m’emprenya més, ja que es dóna la circumstància que, de moment, això d’Espanya encara ho paguem, també, els catalans. I no ens surt gens barat. La conclusió és que, amb aquests antecedents, potser és massa demanar pretendre que els catalans tinguem confiança en la policia espanyola sobre el bon ús que faran de les nostres dades més personals.