Impost a la banca perquè sí

En general, les esquerres tenen al·lèrgia a les empreses privades, i encara els agrada menys que aquestes guanyin diners. L’empresa privada i el benefici empresarial són dues realitats que ajuden a fer avançar la societat, però són contràries als principis ideològics de l’esquerra, amb tots els matisos que hi vulguem posar. La societat ideal de l’esquerra estaria formada per ciutadans funcionaris, tots més aviat pobrets —ser ric, tot i que es paguin més impostos, no està ben vist per l'esquerra— i amb les mínimes necessitats vitals bàsiques més o menys cobertes per l’estat. Llavors, quan els convingui, poden sortir ells, els governants d’esquerres, amb el miracle de les subvencions públiques com a premi pels que fan bondat i no molesten al poder polític.

Si ens centrem en l’esquerra més extrema, és a dir, la colla de Yolanda Díaz & Co. (Podemos, Sumar, Comuns i confluències vàries), és a dir, el poc que queda de la nostàlgia comunista en sentit ampli, aquesta obsessió anti empresa i anti benefici és encara més exagerada. Però tothom té el dret a equivocar-se, i si els polítics d’esquerres ho expliquen clarament en els seus programes electorals i la gent els vota, la resta de ciutadans ens hem d'aguantar fins a les següents eleccions. Se’n diu democràcia.

Observem, per exemple, el cas d’Ada Colau, aquella senyora que, com diria el poeta, Déu l’hagi perdonat. Semblava que no marxaria mai i, per fi, ja no hi és. Va deixar la ciutat molt pitjor que la Barcelona que va trobar l’any 2015, però s’ha posat ufanosa el seu mocador palestí i ha marxat terra enllà a veure a qui pot entabanar fora de les nostres fronteres. A l’oest diuen que no hay mal que cien años dure, i encara que com a alcaldessa només en va durar vuit, a alguns ens va semblar una eternitat. Quin malson!

La societat ideal de les esquerres seria aquella que només tingués banca pública, com donant per fet que una banca pública ha de ser millor que una de privada; ja sé que és molt suposar, però en això avui no hi entrarem. Ara tenim un episodi fiscal de la màxima actualitat, un impost extraordinari a la banca, injustificable, que ens l’hem de mirar com un càstig a la banca i, de retruc, al benefici empresarial de les empreses financeres. Alguns semblen ignorar que dels beneficis obtinguts ja es paga l’Impost de Societats, però tant se val. Com deia l’altre dia Gonzalo Gortázar, el CEO de laCaixa, “la justificació d’aquest impost ja no és una altra que la banca ha de pagar més que altres sectors perquè sí”. Potser es va oblidar de dir, però, que aquest impost, d'una manera o altra, es repercutirà a la clientela, també a la clientela d'esquerres que equivocadament defensa aquest disbarat.