.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 29 de novembre del 2024

La política dels extrems

Tot sovint ens preguntem en veu alta si en una democràcia hi caben totes les opcions polítiques votades pels ciutadans, és a dir, si arribat el cas d’uns determinats resultats electorals, s’ha d’acceptar que els extremismes de dretes i els extremismes d’esquerres governin les institucions. Admeto que ni jo mateix, que tinc molt clars els principis de la democràcia, tinc una posició inequívoca al respecte.

Els principis de la democràcia comporten respectar la voluntat popular, però no em puc treure del cap que Hitler va començar la seva carrera política guanyant unes eleccions, i després va passar el que va passar. Ens omplim la boca recordant que a Franco li donava suport Mussolini, però massa sovint ens oblidem que a la República li donava suport Stalin, que no són precisament personatges políticament exemplars.

A Europa veiem com en els darrers anys els extremismes de dretes han anat pujant en vot popular, fins al punt que polítics de l’extrema dreta ja governen diversos països. Aquesta setmana, amb l’elecció d’un personatge de la colla de Meloni com a vicepresident de la Comissió Europea, hem constatat que a partir d’ara també governaran les institucions comunitàries. Tot democràtic, tot basat en la voluntat dels ciutadans expressada a les urnes.

Si ens fixem en Catalunya, el debat el podríem centrar en si s’hauria d’acceptar que arribat el cas d’uns determinats resultats electorals, poguessin accedir a governar partits com Aliança Catalana i Bocs —no és un error, sempre ho escric així— per una banda, i la CUP i els comunistes (amb el nom que toqui en cada moment), per l’altra. I aquí les simpaties polítiques dependrien de la ideologia de cadascú.

Alguns que segurament no han fet l’esforç de llegir-se els estatuts d’Aliança Catalana, defensen el cordó sanitari a la diputada Sílvia Orriols. Altres no accepten els comunistes, i cadascú des del seu punt de vista intenta donar lliçons sobre principis democràtics i drets humans, dos conceptes que es poden estirar com un xiclet depenent de qui el mastegui.