Una enquesta que està sacsejant el país

(Article original publicat el 17/10/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2248, pàg. 2)
 
Diumenge 21 de setembre va començar la tardor política amb un terrabastall en forma d’enquesta. Ha passat gairebé un mes, i des d’aquell dia tothom parla de l’enquesta de La Vanguardia, tant a Catalunya com a Espanya. El fet que alguns no creiem gaire en les enquestes no implica menystenir els efectes que generen entre els polítics. Amb més o menys convenciment, té tot el sentit admetre que a Catalunya les coses poden canviar força. I com que el pastís parlamentari té 135 porcions, quan uns en guanyen més, en queden menys per repartir entre els altres.

Els resultats publicats, com acostuma a passar en aquest negoci, deuen haver estat maquillats a gust de qui ha pagat el treball. Una de les xifres maquillades, en aquest cas a la baixa, és el resultat atribuït a AC del qual tant se n’està parlant. Només cal sortir al carrer i parar l’orella per concloure que aquest partit obtindrà més diputats que els 19 que li atribueix l’enquesta. En canvi, Junts i el PSOE, per motius diferents, estan instal·lats en una merescuda davallada de suport electoral. És el vot de càstig que tard o d’hora és inevitable que acabi aflorant.

ER sembla un cas clar d’ultramaquillatge, i el seu desastre serà dels que faran història, fins al punt que no s’ha d’excloure la jubilació definitiva de Junqueras. Comuns i CUP, ja molt debilitats, es debatran entre no poder constituir grup parlamentari propi o fins i tot desaparèixer del Parlament. La gent n’està molt tipa, i la paciència del votant és finita.

Les esquerres pagaran amb escreix la seva irresponsable creuada en favor d’una immigració sense límits i sense condicions estrictes d’integració pels nouvinguts. Aquelles manifestacions encapçalades amb unes pancartes que deien “Obrim fronteres” i “Volem acollir” els acabaran passant per sobre, i els seus promotors ja en comencen a ser conscients. No és tan difícil d’entendre que qui opta per anar a viure a un altre lloc és qui ha de fer l’esforç d’integrar-se, i no a l’inrevés com defensen les esquerres. Els errors polítics sempre s’acaben pagant, i aviat serà el moment de passar comptes a les urnes.

Finalment, Bocs i el PP juguen en una altra lliga, i a Catalunya no sumaran mai per governar. El seu paper polític sempre serà irrellevant, i no anirà més enllà de promoure pactes contra natura per foragitar alcaldes independentistes; Barcelona n’és un exemple, primer amb Colau i ara amb Collboni. Sempre treballaran plegats en defensa dels interessos del país veí. Al capdavall, Espanya és el seu país.