A Madrid no cal parlar en català

(Article original publicat el 22/8/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2240, pàg. 2)
 
L’exigència de poder parlar en català al Parlament espanyol no deixa de ser una manera sibil·lina d’admetre, potser de manera poc conscient, que el futur de Catalunya continuarà estant vinculat a Espanya. És com un premi perquè ens quedem. Un català no hauria de perdre el temps demanant permís a la metròpoli per poder parlar en català a Madrid. Sóc ben conscient, però, que si no segueixes la línia oficial marcada des de Catalunya corres el risc que et titllin d’allò que no ets: si no ets dels meus, segur que ets dels altres. Dit això, el comentari d’avui potser no agradarà als independentistes.

A Catalunya, l’ús del català l’hem de defensar amb tots els mitjans que tenim al nostre abast incloent, si cal, els menys amables. La nostra llengua l’hem de defensar nosaltres; si no ho fem, ni els espanyols ni ningú ens faran aquesta feina. Aquesta defensa pot implicar que ens hàgim de posar impertinents, sense caure en la mala educació. Des de l’unionisme, se’ns vol convèncer amb el discurs bonista, però aquest discurs ja no resulta creïble. Quan se’ns maltracta lingüísticament els catalans ens hem de quadrar, i actuar amb tota la contundència que calgui. I si això vol dir marxar d’un restaurant o d’una botiga perquè lingüísticament no se’ns tracta amb correcció, es fa i no passa res. Tenim molts establiments per triar on entrem.

Cal exercir el dret a boicotejar a qui ens maltracti. A Catalunya no és acceptable que una entitat o un negoci que necessitin personal per treballar de cara el públic contractin persones analfabetes en català. Si t’hi trobes, boicot. I si els responsables no ho volen entendre, ja ho aniran entenent quan vegin que perden clientela. 

Parlem ara de l’ús del català a Madrid, sense perdre de vista que quan Catalunya sigui independent, a Espanya el català no tindrà raó de ser, com tampoc la té el francès. A París es parla francès, a Milà es parla italià, a Porto es parla portuguès i a Catalunya es parla català. I amb la mateixa normalitat, a la monolingüista Madrid es parla castellà. No intentem imposar allò que ens molesta que ens imposin aquí.

No cal gastar energies per poder parlar en català a Madrid, ni al Congreso, ni al Senado, ni enlloc. Estic en contra de comprar el relat autonòmic que representa que els espanyols ens fan el favor de permetre’ns parlar una estoneta en català. Oblidem-nos d’Espanya i centrem-nos en Catalunya. Fem les lleis que calguin per obligar a conèixer el català a tota persona que visqui a Catalunya i cobri del pressupost públic.