Uns criden, altres xiuxiuegen

Hi ha una dita anglosaxona que traduïda al català vindria a dir que "els diners criden, la riquesa xiuxiueja". La virtut de la discreció és molt més elegant que la cridòria d'aquells que van pel món fent el fatxenda. Les persones que es passen el dia presumint de tenir molts diners i béns materials penso que en el fons són més desgraciats del que aparenten, ja que només semblen ser rics en diners, i només amb diners és evident que no n'hi ha prou.

Quan passes per davant de la Trump Tower on té les oficines l'expresident Donald Trump, a la Cinquena Avinguda de Nova York, aquell gratacel impressiona. L'edifici és als antípodes de la discreció, i sembla pensat pour épater le bourgeois. Tots coneixem persones que de seguida es deixen impressionar pels signes externs. Els anomenats nou-rics, per exemple.

A l'altre extrem de la imatge pública s'hi podria posar, per exemple, la seu mundial de l'Opus Dei, a Roma. Vas passejant pel barri benestant de Parioli, i si no t'hi fixes molt quan passes per davant de Villa Tevere ni t'adones que aquell edifici tan discret és la seu central de l'organització.

Sempre em fixo en com es mostren en públic les persones poderoses. Algunes, poques, xiuxiuegen i intenten passar desapercebudes; moltes, però, només saben cridar. Estic als antípodes tant del trumpisme com de l'Opus, però m'agrada molt més la gent discreta que xiuxiueja que la gent ostentosa que es passa el dia cridant.