Clima canviàtic

El discurs tan insistent que ens fan sobre el clima canviàtic —o canvi climàtic, que vindria a ser el mateix— sembla una eina més d’un petit sector de ciutadans que abans defensaven obertament el suposat paradís comunista i que ara, sense deixar de defensar la mateixa ideologia, es presenten amb cartells polítics alternatius. Busquen forçar la nostra societat cap a una transformació en clau anti industrial i anticapitalista. Ens proposen que el nostre futur ha de consistir a tancar fàbriques i plantar enciams i tomaqueres. Molt resumit, propugnen menys indústria i més agricultura. Hi ha gent que compra aquest discurs i els vota, però, sortosament, són els menys. No cal dir que els nous predicadors ens amaguen la part negativa de la seva recepta, que és la pèrdua de llocs de treball que es produirien amb l’aplicació de les seves receptes. Però el seu objectiu no és el benestar material dels treballadors que s’anirien quedant sense feina. Promouen una nova societat formada per ciutadans cada dia més precaritzats i dependents dels ajuts públics; això vol dir ciutadans més controlats, més obedients i, per tant, més manipulables. Es busca tornar enrere i transformar la societat industrial del segle XXI en una nova versió de la societat agrària d’èpoques passades. Però tot i que els predicadors climàtics s’entestin a negar-ho, totes les dades objectives ens diuen que al món mai s’havia viscut tan bé com ara.

IA

(Article original publicat el 12/12/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2256, pàg. 2)
 
La IA (intel·ligència artificial) és una de les deu paraules que s’han sotmès a votació popular per decidir quina és la paraula de l’any 2025 amb l’objectiu, no garantit però molt possible, de poder ser incorporada posteriorment als diccionaris normatius oficials. La campanya de la paraula de l’any sembla una bona iniciativa, ja que no és pas cap secret que el llenguatge popular del carrer es mou amb molta més rapidesa i eficàcia que les decisions oficials burocratitzades que prenen els governants sobre quines paraules es poden utilitzar i quines no.

Segons la definició que se’ns proposa, el neologisme IA és “la disciplina científica i tecnològica que s'ocupa de crear sistemes informàtics amb competències equiparables a les humanes en aspectes com ara la visió, el reconeixement del llenguatge, la capacitat de raonament i la capacitat d'aprenentatge”. I encara hi podríem afegir “i moltes coses més”, tenint en compte la rapidesa i popularitat de la implantació de la IA en escenaris molt diversos de la nostra societat.

La popularització social de l’ús de la IA supera totes les previsions. Tot i que a l’hora d’escriure aquest comentari es desconeix quin serà el resultat de la votació popular que es farà públic la setmana que ve, tindria tot el sentit i no ens hauria de sorprendre que el neologisme IA s’acabés imposant a les altres nou paraules proposades. Això és perquè la IA pot ser un instrument molt útil, sempre que s’utilitzi correctament. Ara bé, si no s'usa com cal pot ser una eina molt perversa.

Sempre cal posar en quarantena qualsevol arxiu o document fet amb IA, encara que aparentment semblin seriosos, ja que al final poden ser falsos. Aquí rau el gran perill de la IA, que molt sovint podem donar per bons documents que després es demostra que no ho són. Les possibilitats que tenim de jugar amb aquesta eina són infinites, i només la responsabilitat de la persona que l’utilitza pot evitar els excessos i falsedats en els que massa sovint cauen persones menys curoses.

Quan tinguem dubtes sobre la veracitat d’una informació, d’entrada convé ignorar-la i no compartir-la amb ningú. Abans de compartir un arxiu, és obligat verificar la seriositat de la font d’on ha sortit. Sempre és millor córrer el risc de ser titllat de persona massa prudent i poc informada, que ser considerada una persona que aparentment està al dia de tot però que de tant en tant escampa informacions poc o gens fiables. Segons quina actitud prenem amb l’ús de la IA posarem en risc la nostra credibilitat.

El cor furtiu de Josep Pla

Estic a punt d’acabar de llegir les 1.500 pàgines del llibre “Un cor furtiu. Vida de Josep Pla” (Ed. Destino). L’autor és Xavier Pla, que tot i la coincidència del cognom no té cap relació familiar amb l’escriptor protagonista del llibre. En deixo constància, bàsicament, per dos motius. Un de banal, ja que mai havia llegit un llibre amb tantes pàgines, i quan el vaig començar tenia seriosos dubtes sobre si seria capaç d’acabar-lo. Doncs bé, ara puc dir que em sento molt satisfet d’haver-lo llegit. Però el motiu principal de parlar-ne aquí és que considero que aquest és el millor llibre que he tingut a les mans sobre la vida i l'obra de Josep Pla, i n’he llegit uns quants. Si també us agrada Pla, la lectura d’aquest llibre és una molt bona recomanació. La meva més cordial enhorabona a l’autor!

Experts en tot? Impossible

Escoltant els discursos que ens deixen anar els anomenats tertulians ho podem constatar cada dia i a tota hora a les ràdios i teles. Parlem d’aquelles persones que simulen que són expertes en tot, i algunes s’ho arriben a creure. S’atreveixen a tot, I pretenen dominar tots els temes de l’actualitat catalana, espanyola i mundial, sense excepció.

Així, els tertulians igual t’expliquen com funcionen els laboratoris que investiguen la pesta porcina i els riscos que se’ls escapin els virus per sota la porta, o com es gestionen els drons russos i ucraïnesos, o com de bé o de malament (segons la ideologia de cadascú) funciona el català a l’escola, o quin futur li espera a la Veneçuela sense Maduro que veurem aviat, o si Gósol ha de canviar de província (i perdó per l’atreviment, que ja sabem que a Catalunya de la província se n’ha de dir circumscripció o demarcació), o la verema i els preus tan baixos que es paguen pel raïm, o les eleccions a Extremadura (Espanya), a Holanda o al Perú, o si la guerra de Gaza la van començar els uns o els altres (quan tothom sap que la començà Hamàs el 7 d’octubre del 2023), o les alineacions dels equips de futbol, i així fins a l’infinit.

L’única conclusió lògica és que al món no hi ha ningú que sigui expert en tots els temes que es posen a debat. Això és del tot impossible, encara que escoltant-los cada matí sembla que els grans experts siguin ells i els equivocats siguem els que assegurem que no hi ha ningú al món que sigui expert en tot.

Franco encara mana

(Article original publicat el 28/11/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2254, pàg. 2)

La setmana passada es va commemorar el mig segle de la mort de Franco. Ara bé, com que la transició política a Espanya no es va fer correctament, joves i alguns no tan joves en saben ben poc del personatge, entre altres motius perquè a les escoles no els ho van explicar. Potser podríem concloure que aquesta ignorància sobre la nostra història és atribuïble a la deixadesa dels governs de la democràcia.

Els manaires de l’època van utilitzar l’eufemisme “el hecho biológico” per definir la mort del dictador, potser com a mostra d’un respecte pòstum per les seves instruccions (“lo dejo todo atado y bien atado”). El fet és que ha passat mig segle des de la mort del colpista de trista memòria que va guanyar la guerra civil. Sense oblidar un detall important: Franco va ser el pare polític del seu successor, i l’avi polític de l’actual cap d’estat. Franquisme sense Franco? Des de la dictadura es treballava per l’evolució política del règim cap a un franquisme sociològic. I tot i que molts creien que a partir de la desaparició de Franco aquest país s’equipararia als del nostre entorn, no ha estat ben bé així.

Veient el panorama que ens envolta, molt especialment entre un jovent poc llegit que del franquisme no en sap res, un pot treure la conclusió que si bé el 20 de novembre del 1975 Franco va morir al llit com ens van dir, cinquanta anys més tard el seu esperit vigilant, allò del “todo atado”, encara controla importants estructures estatals. Així, escoltar avui discursos franquistes per part d’alguns polítics i d’alguns jutges resulta decebedor.

No pas per casualitat, el dia de l’aniversari franquista uns jutges del suprem van condemnar el Fiscal General de l'Estat després d’un judici ple d’irregularitats, sense cap prova de culpabilitat. I si anem una mica més endarrere, el judici del procés tampoc va ser un model d’exemplaritat democràtica. De vegades un té l’estranya sensació que determinats judicis s’inicien amb la sentència de culpabilitat ja redactada pels defensors del “todo atado”, tal com passava durant el franquisme.

Els seus defensors diuen que Franco també va fer coses positives. És cert, en va fer algunes. Per exemple, sota el seu mandat es van fer alguns pantans. Però els aspectes positius no compensen els excessos de la dictadura contra la ciutadania, amb persones assassinades, empresonades, exiliades i sotmeses a tota mena d’abusos per part de les autoritats. Ara tenim el franquisme sociològic que aquell individu d’infausta memòria ens va deixar en herència.

El paper de l’editor

Resulta innecessari personalitzar aquestes reflexions amb noms concrets que molts tenim al cap. No cal, ja que aquest comentari és aplicable a tots els mitjans de comunicació, tant els de paper com els digitals. Així, són habituals els casos d’editors propietaris de publicacions que en un moment determinat decideixen no renovar el contracte dels seus articulistes quan a criteri de l’empresa els articulistes no fan bé la seva feina, o no escriuen al gust de l’editor, o escriuen coses incòmodes pels interessos de l’empresa editorial. És obvi que l’editor té tot el dret a gestionar la seva empresa com millor li sembli. I és en aquest sentit que s’han d’entendre aquestes exclusions que alguns titllen de censura tot i que, formalment, no es tracta de censura. A casa seva cadascú actua com millor li sembla. Els propietaris d’un diari no són els seus treballadors ni els seus articulistes, ni tampoc els seus lectors, sinó els editors que arrisquen el seu capital per tirar endavant l’empresa. Als col·laboradors que es consideren censurats només els queda l’alternativa de seguir les directrius de l’editor o buscar-se la vida ailleurs, sense excloure que puguin muntar la seva pròpia empresa. Si t’agrada la teva feina, però l’empresa on treballes no t’acaba de fer el pes, enlloc està escrit que no en puguis muntar una pel teu compte, i fer-li la competència a l’empresa on has treballat fins ara.