Resulta innecessari personalitzar aquestes reflexions amb noms concrets que molts tenim al cap. No cal, ja que aquest comentari és aplicable a tots els mitjans de comunicació, tant els de paper com els digitals. Així, són habituals els casos d’editors propietaris de publicacions que en un moment determinat decideixen no renovar el contracte dels seus articulistes quan a criteri de l’empresa els articulistes no fan bé la seva feina, o no escriuen al gust de l’editor, o escriuen coses incòmodes pels interessos de l’empresa editorial. És obvi que l’editor té tot el dret a gestionar la seva empresa com millor li sembli. I és en aquest sentit que s’han d’entendre aquestes exclusions que alguns titllen de censura tot i que, formalment, no es tracta de censura. A casa seva cadascú actua com millor li sembla. Els propietaris d’un diari no són els seus treballadors ni els seus articulistes, ni tampoc els seus lectors, sinó els editors que arrisquen el seu capital per tirar endavant l’empresa. Als col·laboradors que es consideren censurats només els queda l’alternativa de seguir les directrius de l’editor o buscar-se la vida ailleurs, sense excloure que puguin muntar la seva pròpia empresa. Si t’agrada la teva feina, però l’empresa on treballes no t’acaba de fer el pes, enlloc està escrit que no en puguis muntar una pel teu compte, i fer-li la competència a l’empresa on has treballat fins ara.
