.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 29 de febrer del 2012

Llibertat d’expressió i de premsa

Una de les línies vermelles que no es pot creuar mai en democràcia és la de la llibertat d’expressió i, per extensió, la llibertat de premsa. Un governant que en un moment determinat, sigui amb l’excusa que sigui, no permeti exercir aquestes llibertats als seus conciutadans deixa de ser demòcrata. Si ens fixem en determinats països centre i sud-americans veurem que, encara que els seus ciutadans vagin a votar cada quatre anys, allò no són democràcies reals, encara que formalment se’n diguin. Evidentment no parlo de Cuba, que allà ni els mateixos germans Castro reivindiquen que la seva finca particular tingui res a veure amb una democràcia. Però podem parlar de Veneçuela, un país que, encara que formalment és una democràcia, té un president, Hugo Chávez, que es dedica a expropiar i tancar mitjans de comunicació que diuen allò que el dictador no vol que diguin. Massa sovint a Veneçuela es creua la línia vermella que dèiem abans. I parlo d’un dictador, sí, perquè Chávez té l’ADN propi dels dictadors. Molts dels seus defensors s’obliden que la primera vegada que va intentar accedir al poder ho va fer mitjançant un cop d’estat i, tot i que més endavant va guanyar les eleccions, amb aquestes credencials colpistes ja es podia intuir el tarannà del personatge.

A l’Amèrica del Sud un dels últims episodis on s’ha creuat la línia vermella que dèiem abans ha estat l’Equador, un país que, almenys de manera formal, també és una democràcia. Però unes multes supermilionàries als editors i periodistes del diari El Universo, combinades amb penes de tres anys de presó, són les eines que el president Correa ha utilitzat durant mesos per fer-los callar. Al final, però, en vista de l’escàndol internacional a què s’enfrontava, tot ha quedat només, de moment, en un gran ensurt. El president Correa, magnànim ell, els ha perdonat la multa de 40 milions de dòlars i l’estada a la presó. Ara, però, els periodistes equatorians ja saben com les gasta el seu president, i què s’hi juguen si escriuen segons què. Avís per a navegants.

Encara que a la més endreçada Europa aquestes coses no solen passar, de tant en tant a l’Estat espanyol també es produeixen episodis similars. Aquí s’han tancat periodistes a la presó per delictes d’opinió i s’han tancat il·legalment diaris pel mateix motiu (l’últim, Egunkaria). Espanya manté tancat a la presó Arnaldo Otegui per motius similars, és a dir, per uns suposats delictes d’opinió que en una democràcia com cal no haurien d’existir. Sovint tinc la sensació que no som prou conscients de la gravetat que impliquen aquests casos, i de vegades fins i tot sembla que no visquem en una veritable democràcia.

4 comentaris:

greips ha dit...

pel que jo vaig llegir aquest periodista d'ecuador no tenia cap mena de prova del que afirmava.

O sigui que em sembla bé que si un periodista menteix o no demostra res del que afirma se'l penalitzi. Ara, trobo exageradíssima la multa.

La font a la que em remeto és aquesta: http://www.escolar.net/MT/archives/2012/02/ecuador-y-la-libertad-de-exprexion.html

Miquel Saumell ha dit...

Greips,
Gràcies, però no entenc que trobis exageradíssima la multa i no els tres anys de presó. Jo trobo democràticament impresentables ambdues mesures. Dit això, segueixo pensant que enviar periodistes a la presó per un delicte d’opinió només es pot justificar des de la mentalitat d’un dictador, que fa el que sigui per fer callar les veus discrepants. Per això l’actitud de Correa, en aquest i en altres episodis recents, només la defensen els governants cubans, veneçolans, etc., que quan es troben amb casos com aquest reaccionen d’una manera similar: empresonat periodistes i tancant diaris.

greips ha dit...

també em sembla exagerat que el posin a la presó :)

però estaràs d'acord amb mi que si els periodistes haguessin de contrastar les fonts, la seva professió no estaria tan mal vista. I a més, molts problemes actuals deguts a la intoxicació dels "periodistes" i "opinadors" no existirien :)

O no creus que els periodistes que difamen haurien de ser castigats en comptes del que passa avui, que són aplaudits? :)

Miquel Saumell ha dit...

Greips,
Nego la major, la professió periodística no està mal vista, no ho està almenys per mi i per molta gent que conec. Això de voler ficar tothom al mateix sac és una generalització molt injusta. De periodistes, com de metges o de venedors de cotxes, n’hi ha de tota mena. Evidentment el bon periodista ha de contrastar les fonts. Per altra banda la llei és aplicable a tothom, també al periodista que se la salti, però aquest no és el cas del diari El Universo de Guayaquil que, per cert, avui ha fet aquest comunicat http://unvrso.ec/00031K9 que resumeix bé la situació.
La temptació que tenen alguns governants de fer callar opinions molestes és molt forta, i si la llei és ambigua o el governant es fa la llei a mida passa el que passa.
PS: no sóc periodista.