.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 20 de març de 2012

Una aspiració raonable: el sindicalisme sense silicona

Foto El Mundo

Un dels signes de normalitat que ens indicarà que aquest país ha finalitzat la seva llarga transició política, des de la dictadura franquista anomenada cínicament democràcia orgànica per les autoritats de l’època fins a la democràcia sense adjectius a la qual alguns encara aspirem, serà el dia que els sindicalistes deixin d’utilitzar la coacció i la violència verbals i físiques en contra de qui vulgui exercir el seu dret a treballar en un dia de vaga. Encara que a aquestes alçades potser no caldria fer-ho, tal vegada no és sobrer recordar que la vaga només és un dret, no un deure. La vaga no pot ser mai una imposició ni una obligació. La violència sindical que t’obliga a fer vaga en contra dels teus desitjos és delictiva i profundament antidemocràtica tot i que, de tant com sovinteja sempre que en aquest país es convoca una vaga, ens sembla que sigui la cosa més normal del món.

El dia que els sindicalistes deixin de posar silicona als panys per impossibilitar que qui ho vulgui pugui entrar a treballar, el dia que els sindicalistes deixin d’impedir el funcionament del transport públic punxant les rodes dels autobusos i sabotejant els trens, el dia que els sindicalistes deixin de tallar carrers i carreteres, en definitiva, el dia que els sindicalistes es limitin a portar a terme una tasca exclusivament informativa i no coactiva, aquell dia podrem dir que els sindicats també hauran fet la transició política. Mentrestant el sindicalisme català i, per extensió, també l’espanyol, continuarà sent un sindicalisme de tarannà franquista, i per no provocar ja hi poso un adjectiu suau. Potser d’aquí ve també que el percentatge d’afiliació sindical en aquest país sigui pràcticament inexistent.

5 comentaris:

Jordi ha dit...

Aquí estic per a anivellar la balança: El dia que els empresaris no amenacin els treballadors, i no només perquè no facin vaga, els dia que no els facin treballar més hores sense retribució, el dia que no abusin de la seva superioritat econòmica dels contactes, i en general el dia que els considerin persones,... no caldran sindicats.

Estic d'acord amb el que dius de l'acció dels sindicats però també entenc que alguns se sentin frustrats quan veuen que perden esforços i salaris per a aconseguir uns beneficis dels quals gaudiran aquells que no han apostat res. També en algunes empreses és l'excusa perquè aquells treballadors amenaçats pugin fer la vaga... Hi ha tantes situacions que és difícil generalitzar.

Nota: no pertanyo a cap sindicat ni partit ni res...

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,
A tots ens agradaria que es complís allò de "to er mundo e güeno" i tot anés com una seda, i no fossin necessaris ni patronals, ni sindicats, ni policies, ni metges, ni... Però, dissortadament, això no és així. Tenim conflictes laborals, tenim delinqüència, tenim malalties, tenim moltes coses que no ens agraden però les tenim. I el conegut discurs que diu que els sindicats i els treballadors són sempre “els bons de la pel·lícula” i les patronals i els empresaris els dolents ja me’l conec, però està molt gastat. El fet evident és que sort en tenim de qui crea els llocs de treball, que no són precisament “els bons de la pel·lícula”.

Clidice ha dit...

El dia que els sindicalistes visquin de les aportacions dels afiliats ...


(continuo molt trista per no poder-me subscriure als comentaris i no saber, automàticament, el que hagi pogut dir altra gent, o que em responguis tu)

Jordi ha dit...

En el fons el meu comentari deia el mateix que dius. Per això és pot entendre el comportament d'alguns en dies de vaga.

I, evidentment, no hi ha bons i dolents a tot arreu. A mi, personalment, m'emprenya molt més un treballador que no compleix que un empresari donat que al primer el considero dels meus (en aspectes laborals) i em sento traït.

Anècdota (o això espero): Última moda d'alguns patrons. Tanquen l'empresa el dia de la vaga general, fan el descompte a tots els treballadors vulguin o no fer vaga, i la producció es recupera sense retribució...

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
No és una utopia, algun dia l’autofinançament sindical i patronal serà una realitat.

Jordi,
Queda clar i, sobre l’anècdota que dius, no conec cap cas com el que expliques. Sí que conec casos d’empreses que per no complicar-se la vida (sabotatges i agressions dels piquets sindicals "informatius") pacten no obrir en dia de vaga i recuperar la jornada un dissabte. A manca d’una llei de vaga amb cara i ulls s’ha de posar en marxa la imaginació.