.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 19 de novembre del 2013

Matisar vs. rectificar

La gent normal es pot equivocar i, de fet, tots ens equivoquem més sovint del que ens agradaria. L’equivocació forma part de la condició humana i, un cop constatada, només es resol admetent-la amb humilitat, rectificant i demanant disculpes. És tan senzill com això. O tan complicat, segons com es miri.

Els polítics, però, encara que s’equivoquen en la mateixa mesura que la gent normal, no acostumen a admetre les seves equivocacions ni els agrada gaire demanar disculpes. Rectificar i disculpar-se són verbs que no figuren en el diccionari particular de la majoria dels nostres polítics. Fixeu-vos-hi, en comptes de rectificar els polítics gairebé sempre opten per matisar.

Així, quan a un polític li fan veure que s’ha equivocat, normalment intenta sortir-se’n amb matisacions, i de vegades encara s’enreda més. Els costa acceptar que el que toca no és matisar sinó admetre l’equivocació amb humilitat, demanar disculpes i dir allò tan humà de donde dije Digo, digo Diego. M’estalvio de posar exemples de polítics que actuïn així perquè ho fan contínuament. I són de tots els partits.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

Aquesta és una qüestió que em fascina del món de la política, perquè sempre havia estat del teu parer: si t'equivoques, digues-ho. De tota manera, vist des de dins (però no gaire) els errors dels polítics no solen ser mai d'ells exclusivament, o algú es creu que el president del país fa les coses sol al seu despatx? si ell l'erra a causa d'un subordinat, cal que sigui tolerant, també, amb els errors o, directament, anirem tots a l'atur?

I, d'altra banda, he observat que costa molt acceptar l'error perquè la majoria de la nostra societat l'associa al fracàs, no a l'aprenentatge. Un polític que admeti una equivocació, moltes vegades, s'està penjant el cartell de: no cal que em voteu més perquè no sóc superman (o woman).

Una vegada l'oposició va detectar un error en una ordenança del meu servei que, evidentment, no havia fet jo, però sí que era la meva responsabilitat, per tant vaig assumir l'error com a propi i va ser esmenat de la millor manera possible: explicant l'error i tots i cadascun dels passos que calien per esmenar-lo. Aquest fet em va fer rumiar molt sobre aquesta qüestió, sobretot en què molts errors s'amaguen sota les matisacions i es reparen sense que arribin al públic pel volum de procediments que costa corregir-los i per com queda de tocada la confiança de la gent en el que mana.

Tot i així, continuo pensant que hauríem d'aprendre a acceptar l'error com el que és: una font de coneixement.

Salut.

Anònim ha dit...

pobres mortals que sou falibles i us equivoqueu, em sap greu per vosaltres :P

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Una bona reflexió. Et sobra raó quan dius que aquí (als Estats Units, per exemple, passa exactament el contrari) associem l'equivocació al fracàs, i no a l'aprenentatge. I així ens va. De totes maneres, encara que l'error sigui d'un subordinat, a qui toca disculpar-se és al polític que té per sobre, ja que al capdavall és el responsable davant de la ciutadania. I tot i que no és una pràctica habitual, penso que quan un polític admet públicament un error i demana disculpes sinceres, els ciutadans se'n fan càrrec: "mira, aquest polític és una excepció però és dels nostres, també equivoca". Per tant, jo penso que a les properes eleccions encara trauria més vots ;-)

pons007,
Sí, ves, prou pena tenim ;-)