El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 7 del nº 1.680, del 28 de novembre de 2014.
Per poder entendre el creixent suport popular a la independència de Catalunya primer de tot s’ha de reconèixer que sociològicament el país ha canviat com un mitjó, i ho ha fet en relativament molt poc temps, menys de deu anys. El problema és, però, que no tothom està disposat a acceptar la nova realitat, i és a partir d’aquesta incomprensió que sorgeixen els problemes que se’ns presenten quan s’intenta trobar una sortida política raonable al contenciós polític, que no legal, que hi ha entre Catalunya i Espanya. A aquestes altures ningú amb uns mínims coneixements de la Catalunya actual entendria que no es preveiés l’exigència que els catalans puguin triar democràticament entre la independència i la continuïtat.
I tot i que pugui tenir les meves intuïcions no estic pas insinuant que la majoria dels catalans sigui necessàriament independentista. Ni ho sé jo ni ho sap ningú, i ni tan sols ho saben aquells que han optat per fer el ridícul més estrepitós atribuint-se les intencions polítiques dels abstencionistes. En democràcia qui no vota, no vota, i per resoldre el problema d’una manera definitiva s’ha de partir d’una premissa prèvia i ineludible, i és que els independentistes s’han de poder comptar, de forma democràtica i amb totes les garanties, i els que estan en contra d’una Catalunya independent, també. Fins que no se sàpiga quants són uns i quants els altres seguirem encallats, i això no és bo per a ningú.
Conec més d’un votant de tota la vida del PP que el 9-N no només va anar a votar sinó que, molt convençut, va optar pel “Sí-Sí”, contravenint per duplicat la doctrina dels populars. No tinc el costum de preguntar què vota la gent, i ignoro quina llista escolliran a les properes eleccions els que podríem perfectament anomenar com els nous independentistes, els quals, ens agradi o no, són la gran majoria. Però encara que hi ha qui diu que, en política, els extrems es toquen, per mi resulta molt simptomàtic que el 9-N alguns votants populars optessin pel “Sí-Sí”.
Casos com aquests són la constatació més evident del canvi sociològic que en els últims temps ha experimentat la societat catalana. Fer veure que aquí no ha passat res és amagar el cap sota l’ala, com si així els problemes deixessin d’existir de forma miraculosa. Per acabar, cal no perdre de vista que el fenomen independentista no ha sorgit per generació espontània sinó que s’ha anat consolidant a partir d’unes actituds i comportaments clarament anticatalans per part de les autoritats espanyoles.
***
El país ha canviat
Per poder entendre el creixent suport popular a la independència de Catalunya primer de tot s’ha de reconèixer que sociològicament el país ha canviat com un mitjó, i ho ha fet en relativament molt poc temps, menys de deu anys. El problema és, però, que no tothom està disposat a acceptar la nova realitat, i és a partir d’aquesta incomprensió que sorgeixen els problemes que se’ns presenten quan s’intenta trobar una sortida política raonable al contenciós polític, que no legal, que hi ha entre Catalunya i Espanya. A aquestes altures ningú amb uns mínims coneixements de la Catalunya actual entendria que no es preveiés l’exigència que els catalans puguin triar democràticament entre la independència i la continuïtat.
I tot i que pugui tenir les meves intuïcions no estic pas insinuant que la majoria dels catalans sigui necessàriament independentista. Ni ho sé jo ni ho sap ningú, i ni tan sols ho saben aquells que han optat per fer el ridícul més estrepitós atribuint-se les intencions polítiques dels abstencionistes. En democràcia qui no vota, no vota, i per resoldre el problema d’una manera definitiva s’ha de partir d’una premissa prèvia i ineludible, i és que els independentistes s’han de poder comptar, de forma democràtica i amb totes les garanties, i els que estan en contra d’una Catalunya independent, també. Fins que no se sàpiga quants són uns i quants els altres seguirem encallats, i això no és bo per a ningú.
Conec més d’un votant de tota la vida del PP que el 9-N no només va anar a votar sinó que, molt convençut, va optar pel “Sí-Sí”, contravenint per duplicat la doctrina dels populars. No tinc el costum de preguntar què vota la gent, i ignoro quina llista escolliran a les properes eleccions els que podríem perfectament anomenar com els nous independentistes, els quals, ens agradi o no, són la gran majoria. Però encara que hi ha qui diu que, en política, els extrems es toquen, per mi resulta molt simptomàtic que el 9-N alguns votants populars optessin pel “Sí-Sí”.
Casos com aquests són la constatació més evident del canvi sociològic que en els últims temps ha experimentat la societat catalana. Fer veure que aquí no ha passat res és amagar el cap sota l’ala, com si així els problemes deixessin d’existir de forma miraculosa. Per acabar, cal no perdre de vista que el fenomen independentista no ha sorgit per generació espontània sinó que s’ha anat consolidant a partir d’unes actituds i comportaments clarament anticatalans per part de les autoritats espanyoles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada