.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 25 de juny del 2015

El deute grec, la UE i Espanya

Es diu que Grècia corre el risc de deixar de formar part de la Unió Europea. Jo no ho crec, no pel pes que Grècia té a la UE, que és molt petit i en termes econòmics la seva sortida seria perfectament assumible, sinó pel risc que la solució grega s’encomanés a altres països. Ara mateix el problema del deute grec, més que la seva magnitud econòmica és el risc de contagi. Cal dir que Grècia té un deute que no podrà pagar mai, tant és que segueixi formant part de la UE, que marxi per voluntat pròpia o que sigui expulsada. Això ho saben els grecs i ho saben també els seus creditors.

Grècia amb prou feines pot anar pagant una part dels interessos del deute, que en el fons és això el que persegueixen els seus creditors. I, mentrestant, es pot seguir negociant allargar els terminis d’amortització, disminuir la taxa d’interès o considerar una quita. Els creditors només busquen que, si més no sobre el paper, el deute grec segueixi viu i, d’aquesta manera, consolidar la ficció comptable. Si Grècia es declarés en fallida els seus creditors haurien de passar el deute a pèrdues, i és això el que les parts implicades intenten evitar.

Per cert, tot i que Espanya no està tan malament com Grècia, el deute espanyol tampoc es podrà pagar mai. És a dir, deixant al marge les magnituds dels seus deutes, com a plantejament general el problema espanyol és similar al grec, agreujat pel pes superior que l’economia espanyola té a la UE. És per això que quan apareix el president espanyol Rajoy al costat del seu homòleg grec Tsipras amb posat de superioritat i mirada condescendent costa evitar el sentiment de vergonya aliena. Però tampoc s’ha d’excloure que Rajoy actuï així per ignorància.