(L’article original en versió paper es va publicar el 19 d'agost de 2016 a la pàg. 4 del núm. 1.770 de La Veu de l'Anoia)
Hi ha jubilats que cada dia surten de casa en visita d’inspecció a les obres del seu barri. L’objectiu és passar l’estona mentre comenten amb els seus col·legues si els treballadors fan bé o no la seva feina. Alguns fins i tot gosen donar lliçons. N’hi ha, també, que se’n van cada dia a la plaça del barri a jugar a la petanca, mentre uns altres van al centre cívic a jugar la partideta de dòmino. També hi ha qui no té res a fer i/o és poc sociable i es queda a casa endollat a la tele; les estadístiques ens diuen que aquests acostumen a viure menys que els altres. Hi ha també qui té la fal·lera de fer excursions en autocar a preus regalats, sense que els importi gaire la destinació ni l’objectiu real de l’organitzador de la sortida, que no és mostrar-los el Monestir de Montserrat sinó vendre’ls un parell de mantes, una vaixella de porcellana vietnamita o un matalàs que asseguren que et cura el mal d’esquena. Però bé, la qüestió és sortir de casa i que t’ho donin tot fet i mastegat, i si per quedar bé s’ha de comprar alguna cosa, la compren i llestos. I com que l’objectiu és, bàsicament, canviar d’aires, si en comptes d’anar a Montserrat els porten a Sant Miquel del Fai no hi ha cap terrabastall.
Ve a ser com aquells creueristes —jubilats o no— que només tenen com a objectiu gaudir de les moltes ofertes internes que se’ls ofereix al vaixell, aquells que ni tan sols aprofiten les escales per veure món, el poc món que des d’un autocar et poden ensenyar en les poques hores que dura l’escala del creuer. D’aquests n’he conegut uns quants, i alguns t’asseguren, amb aparent convicció, que coneixen tal ciutat i tal altra, i potser aquelles ciutats només les han divisat des de la piscina del creuer i ni tan sols les han arribat a trepitjar. El matís és important. No és exactament el mateix haver estat en un lloc que conèixer un lloc. Sense anar més lluny, jo mateix he estat a molts llocs de tot el món, però mai gosaria dir que conec la majoria d’aquests llocs perquè només hi he estat per feina i amb poc temps lliure per turistejar, encara que hi hagi anat moltes vegades.
No cal dir que també hi ha jubilats que no cauen en aquestes pràctiques. Són persones que sempre han tingut altres interessos i aficions al marge de l’activitat laboral. Persones que esperen jubilar-se per dedicar-se amb més intensitat als seus hobbies, als que no han pogut dedicar tot el temps que els hauria agradat mentre treballaven. Però d’aquests en parlarem un altre dia, que avui ja he esgotat l’espai.
Hi ha jubilats que cada dia surten de casa en visita d’inspecció a les obres del seu barri. L’objectiu és passar l’estona mentre comenten amb els seus col·legues si els treballadors fan bé o no la seva feina. Alguns fins i tot gosen donar lliçons. N’hi ha, també, que se’n van cada dia a la plaça del barri a jugar a la petanca, mentre uns altres van al centre cívic a jugar la partideta de dòmino. També hi ha qui no té res a fer i/o és poc sociable i es queda a casa endollat a la tele; les estadístiques ens diuen que aquests acostumen a viure menys que els altres. Hi ha també qui té la fal·lera de fer excursions en autocar a preus regalats, sense que els importi gaire la destinació ni l’objectiu real de l’organitzador de la sortida, que no és mostrar-los el Monestir de Montserrat sinó vendre’ls un parell de mantes, una vaixella de porcellana vietnamita o un matalàs que asseguren que et cura el mal d’esquena. Però bé, la qüestió és sortir de casa i que t’ho donin tot fet i mastegat, i si per quedar bé s’ha de comprar alguna cosa, la compren i llestos. I com que l’objectiu és, bàsicament, canviar d’aires, si en comptes d’anar a Montserrat els porten a Sant Miquel del Fai no hi ha cap terrabastall.
Ve a ser com aquells creueristes —jubilats o no— que només tenen com a objectiu gaudir de les moltes ofertes internes que se’ls ofereix al vaixell, aquells que ni tan sols aprofiten les escales per veure món, el poc món que des d’un autocar et poden ensenyar en les poques hores que dura l’escala del creuer. D’aquests n’he conegut uns quants, i alguns t’asseguren, amb aparent convicció, que coneixen tal ciutat i tal altra, i potser aquelles ciutats només les han divisat des de la piscina del creuer i ni tan sols les han arribat a trepitjar. El matís és important. No és exactament el mateix haver estat en un lloc que conèixer un lloc. Sense anar més lluny, jo mateix he estat a molts llocs de tot el món, però mai gosaria dir que conec la majoria d’aquests llocs perquè només hi he estat per feina i amb poc temps lliure per turistejar, encara que hi hagi anat moltes vegades.
No cal dir que també hi ha jubilats que no cauen en aquestes pràctiques. Són persones que sempre han tingut altres interessos i aficions al marge de l’activitat laboral. Persones que esperen jubilar-se per dedicar-se amb més intensitat als seus hobbies, als que no han pogut dedicar tot el temps que els hauria agradat mentre treballaven. Però d’aquests en parlarem un altre dia, que avui ja he esgotat l’espai.
2 comentaris:
No estic en cap del grups. Jo llegeixo i escric, escolto música i, de tant en tant, vaig a veure òpera a alguna ciutat europea o me'n vaig una setmana a Nova York-bona excusa per parlar-ne- on l'octubre passat hi vaig arreplegar una pneumònia que en un dels molts hospitals Mount Sinaï em va ser degudament curada.
També dormo i veig pel·lícules. Em varen jubilar jove però ja fa catorze anys i jove ja no ho sóc. Cada anys o cada mes veig que em toca renunciar a coses perquè el temps ja no em condeix tant. Ho accepto i celebro tota la llibertat de la qual puc gaudir que encara és molta.
Salut, Miquel!
Glòria,
I jo que me n'alegro, no de la teva "aventura" a novaiorquesa sinó de la resta ;-)
Publica un comentari a l'entrada