Castigar la part més dèbil

Amb l’excusa de la crisi econòmica la Generalitat es va veure obligada a fer retallades en despesa i inversió en molts àmbits de les seves competències, sense excloure, i això és extremadament greu, part de les retribucions salarials dels seus treballadors. Posteriorment, una part del deute contret per la Generalitat s’ha anat liquidant, òbviament sense pagar interessos, però els funcionaris de la Generalitat encara no han cobrat unes pagues extres de fa uns cinc anys.

Les irregularitats són, com a mínim, dos. Així com el contribuent és castigat amb el pagament d’interessos quan paga a l’administració pública amb un retard a partir d’un dia, quan el pagament és en sentit contrari i el retard afecta la nòmina del funcionari, als dirigents polítics ni els passa pel cap incloure els interessos, demostrant que la seva sensibilitat social deixa molt a desitjar. Per cert, no recordo haver vist mai cap sindicat que hagi reclamat el pagament d'interessos en nom dels treballadors.

La segona irregularitat afecta el fons de l’assumpte. Els dirigents polítics no ignoren que, si perjudiquessin d’aquesta manera els seus proveïdors, correrien el risc de quedar-se sense, i és un risc que no volen ni poden assumir. En canvi, la Generalitat sap que encara que no pagui quan toca, el treballador difícilment deixarà la feina. La conclusió és que quan hi ha escassetat de diners l’administració opta sempre per castigar la part més dèbil. Tot plegat resulta molt decebedor.