.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 17 d’octubre de 2018

L’extrema dreta

La concentració de la setmana passada de nou mil persones al Palacio de Vistalegre de Madrid en un acte del partit Vox fa que, a Espanya, sembli que l’extrema dreta hagi aparegut de cop, com si fins ara aquesta ideologia fos tan marginal que ni tan sols disposava de representació parlamentària. Vaja, com si l’extrema dreta espanyola hagués sorgit de sobte la setmana passada, com un bolet a la tardor. Doncs res més lluny de la realitat, aquesta és una conclusió massa simple i del tot equivocada.

A Espanya l’extrema dreta ja hi era molt abans de Vistalegre, hi ha sigut sempre. Són, entre d’altres, els hereus directes del franquisme gràcies al fet que, a la mort del dictador, la transició política es va fer com es va fer, amb una sabata i una espardenya. Fins ara aquesta gent es trobava còmodament acollida pel Partido Popular i per Ciudadanos. Però aquesta ideologia extrema es troba igualment molt ben representada al PSOE. Els discursos abrandats d’alguns dels seus barons, parlamentaris, exdirigents i tertulians socialistes així ens ho indiquen, sense cap mena de dubte.

L’extrema dreta espanyola està dividida i, com a mínim, els quatre partits mencionats abans, tots ells amb possibilitats d’assolir representació parlamentària, es disputaran els seus vots. Aparentment aquests partits es fan la competència entre ells però, això sí, en el conflicte amb Catalunya van tots units, todos a una, com Fuenteovejuna. I sempre sumen 155.

2 comentaris:

luis ha dit...

No és veritat. No tots van units. Si ara governés el PP, Ciudadanos o VOX segurament (en un 99,99%) tindríem aplicat un altre cop el 155 i la Generalitat intervinguda. Amb el PSOE no passa. I perquè la Generalitat no vol parlar-negociar res que no sigui el Referèndum que si no ja podríem negociar coses positives per Catalunya (no gaires, però alguna si).

Anònim ha dit...

Penso que sí que és veritat. I els republicans catalans han d'anar units fins que la República Catalana es reinstauri. Es l'única manera. Anem plegats. No Costa tant. Els politics catalanistes han de tenir clar que es infinitament millor manar un país o ser l'oposició d'un país, que no pas manar una autonomía que en realitat no hi manen, ni ser oposició en una autonomía, perque en realitat tampoc s'es l'oposició de res.