(L’article original en versió paper es va publicar el 12 de juliol de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.921 de La Veu de l'Anoia)
Son tres territoris sense estat que tenen poc a veure entre ells, i per evitar susceptibilitats els poso per ordre alfabètic. Si els comparem per les seves poblacions, Catalunya i Hong Kong tenen més o menys els mateixos habitants (set milions i mig) mentre que Gibraltar amb prou feines arriba als 35.000. Si ens fixem en la llengua, Catalunya té una “llengua pròpia” oficial, el català, tot i que l’espanyol també és oficial i d’ús massiu. Però no per ser la llengua pròpia el català té avantatges, sinó que passa justament el contrari. Així, a Catalunya hi poden venir destinats funcionaris espanyols amb mentalitat colonial i sense coneixements de català, i sense el més mínim interès a aprendre la llengua pròpia del país. Parlem de jutges i fiscals, membres de les forces policials i funcionaris de tota mena i condició. No hauria de sorprendre que un fet tan anòmal com aquest hagi contribuït també a l’augment de l’independentisme.
A Gibraltar la llengua oficial és l’anglès, tot i que l’espanyol i el llanito (barreja de l’anglès i la variant andalusa de l’espanyol, a més d’altres influències lingüístiques) també són molt utilitzats. Ara bé, qualsevol persona que treballi per a l’administració pública té l’obligació de parlar correctament l’anglès. Això, allà, ho tenen molt clar. A Hong Kong es parla majoritàriament el dialecte cantonès del xinés, i també, però menys, l’anglès, i totes dues són les llengües oficials del territori.
Cap d’aquests territoris és, ara per ara, un estat, tot i que una bona part dels catalans aspiren a que Catalunya ho sigui. I si persisteix el desig majoritari de desconnectar d’Espanya, Catalunya acabarà sent un estat més de la Unió Europea. Gibraltar, en canvi, no té cap aspiració a ser un estat sinó que pretén mantenir l’estatus de colònia del Regne Unit, tal com ha quedat evidenciat majoritàriament a les urnes. El cas de Hong Kong és més complex. Des de 1997 té un estatus especial de pertinença a la Xina que durarà cinquanta anys, amb la fórmula “un país, dos sistemes”, fruit dels acords signats entre l’antiga metròpoli, la Gran Bretanya, i la Xina Popular. Té una moneda pròpia, el dòlar de HK, i és un dels centres financers més importants del món. Els seus habitants gaudeixen d’una certa autonomia, però darrerament aquesta s’ha vist qüestionada per decisions governamentals molt impopulars i antidemocràtiques, amb el resultat de protestes massives al carrer. No hauria de sorprendre que Hong Kong acabés optant, també, per esdevenir un país independent.
Son tres territoris sense estat que tenen poc a veure entre ells, i per evitar susceptibilitats els poso per ordre alfabètic. Si els comparem per les seves poblacions, Catalunya i Hong Kong tenen més o menys els mateixos habitants (set milions i mig) mentre que Gibraltar amb prou feines arriba als 35.000. Si ens fixem en la llengua, Catalunya té una “llengua pròpia” oficial, el català, tot i que l’espanyol també és oficial i d’ús massiu. Però no per ser la llengua pròpia el català té avantatges, sinó que passa justament el contrari. Així, a Catalunya hi poden venir destinats funcionaris espanyols amb mentalitat colonial i sense coneixements de català, i sense el més mínim interès a aprendre la llengua pròpia del país. Parlem de jutges i fiscals, membres de les forces policials i funcionaris de tota mena i condició. No hauria de sorprendre que un fet tan anòmal com aquest hagi contribuït també a l’augment de l’independentisme.
A Gibraltar la llengua oficial és l’anglès, tot i que l’espanyol i el llanito (barreja de l’anglès i la variant andalusa de l’espanyol, a més d’altres influències lingüístiques) també són molt utilitzats. Ara bé, qualsevol persona que treballi per a l’administració pública té l’obligació de parlar correctament l’anglès. Això, allà, ho tenen molt clar. A Hong Kong es parla majoritàriament el dialecte cantonès del xinés, i també, però menys, l’anglès, i totes dues són les llengües oficials del territori.
Cap d’aquests territoris és, ara per ara, un estat, tot i que una bona part dels catalans aspiren a que Catalunya ho sigui. I si persisteix el desig majoritari de desconnectar d’Espanya, Catalunya acabarà sent un estat més de la Unió Europea. Gibraltar, en canvi, no té cap aspiració a ser un estat sinó que pretén mantenir l’estatus de colònia del Regne Unit, tal com ha quedat evidenciat majoritàriament a les urnes. El cas de Hong Kong és més complex. Des de 1997 té un estatus especial de pertinença a la Xina que durarà cinquanta anys, amb la fórmula “un país, dos sistemes”, fruit dels acords signats entre l’antiga metròpoli, la Gran Bretanya, i la Xina Popular. Té una moneda pròpia, el dòlar de HK, i és un dels centres financers més importants del món. Els seus habitants gaudeixen d’una certa autonomia, però darrerament aquesta s’ha vist qüestionada per decisions governamentals molt impopulars i antidemocràtiques, amb el resultat de protestes massives al carrer. No hauria de sorprendre que Hong Kong acabés optant, també, per esdevenir un país independent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada