.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 25 d’octubre de 2019

Venjança en forma de sentència

(L’article original en versió paper es va publicar el 18 d'octubre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.935 de La Veu de l'Anoia)

Que l’independentisme és una operació de risc s’ha tornat a posar en evidència amb la sentència del procés. Un dia de presó pels fets jutjats ja hauria estat excessiu, i la sentència parla d’un segle de presó. A Madrid s’ha perpetrat la venjança d’un estat que no admet la discrepància, i la sentència posa en evidència que per exercir la venjança s’han utilitzat, també, les mentides dels funcionaris públics. Així, veient com s’ha desenvolupat el judici, amb un munt d’irregularitats que algun tribunal més seriós que els d’aquí necessàriament haurà de substanciar, podem dir que aquest no ha estat un judici just. Algú l’ha anomenat un judici-farsa, ja que el càstig als independentistes catalans estava decidit abans de començar el judici.

Quan es tracta del conflicte català, a Espanya no existeix la separació de poders, i això significa que els poders de l’estat actuen perfectament coordinats en contra de la voluntat majoritària dels catalans. Alguns, equivocadament, d’això en diuen democràcia. Estava cantat que els grans poders de l’estat havien decidit que la sentència havia de ser dura, i així ha estat. S’ha buscat que en els pròxims anys cap dirigent del món independentista torni a organitzar un altre referèndum. Se’n sortiran?

Ara es posaran en marxa els recursos, però fa de mal dir com i quan pot acabar aquest disbarat judicial. Tot indica que es necessitaran anys per arribar al final d’aquest malson. Avui molts polítics espanyols brinden amb cava, o amb patxaran, i la majoria dels jutges de les altes instàncies judicials també se suma a la gran festa unionista. També brinda el nét polític del dictador, el qual va mostrar en públic una vergonyosa complicitat amb les forces de seguretat que l’1 d’octubre del 2017 es van dedicar a atonyinar catalans amb una violència inusitada, uns fets que la justícia hauria de condemnar.

Les reivindicacions dels independentistes catalans només es poden resoldre a les urnes, i els unionistes espanyols saben perfectament que amb aquesta venjança en forma de sentència no només no es resol el conflicte sinó que s’agreuja. En una democràcia, votar sobre el futur dels seus ciutadans no pot ser mai un acte delictiu, diguin el que diguin les lleis, els polítics i els jutges d’aquesta atrotinada democràcia. Espanya, formalment, ha guanyat aquesta primera etapa judicial, però alhora ha perdut per a la causa unionista uns quants catalans més que es troben cada dia més allunyats d’un estat gens respectuós amb la discrepància política dels seus ciutadans.