(L’article original en versió paper es va publicar el 24 de gener de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.949 de La Veu de l'Anoia)
Hi ha qui nega el dret a la discrepància dels seus conciutadans. I això no només es dóna entre persones que es dediquen a la política sinó també entre ciutadans que viuen al marge de la política. I sense admetre aquest dret bàsic del teu oponent, difícilment sorgirà la solució per resoldre conflictes. Hi ha qui pensa blanc i està convençut de tenir raó, però el que pensa negre també n’està, de convençut, i, per tant, per resoldre la discrepància s’ha d’implementar un mecanisme que vagi més enllà de dir jo tinc tota la raó i tu no en tens cap, i per tant calla i es farà el que jo digui. Defensar el pensament únic com fan alguns no només no porta enlloc sinó que s’avé poc amb un tarannà mínimament democràtic. En aquestes situacions qui guanya, o li sembla que guanya, és sempre qui s’imposa mitjançant la raó de la força (judicial, policial, etc.). Però la raó de la força no resol mai el conflicte.
Quan sorgeix un conflicte polític que divideix la societat en dues meitats, només queda la via de la consulta ciutadana mitjançant una votació popular i democràtica, i qui guanya té tot el dret a tirar endavant la seva proposta. Aquí no val l’excusa de dir que la minoria no veuria respectats els seus drets, perquè l’opció que aquesta minoria està defensant, sense dir-ho clarament, és que sigui la majoria qui no vegi respectats els seus drets, com està passant ara. Els drets del ciutadà s’han de respectar sempre, però en democràcia guanya la majoria. Les opcions decidides democràticament òbviament no agraden a tothom, però quan no hi ha un camí millor per resoldre els conflictes s’han d’acceptar aquestes regles bàsiques.
Podem posar l’exemple del conflicte polític que hi ha entre Catalunya i Espanya. Ara mateix la societat catalana està dividida en dues meitats, i només podrem saber del cert quina de les dues meitats té més suport popular preguntant-ho directament al ciutadà, com es va fer l’1 d’octubre de 2017. O mitjançant mecanismes indirectes, com els resultats electorals de les eleccions catalanes. Però els resultats electorals no són cent per cent fiables, ja que hi ha una sèrie de votants que ningú sap del cert com es posicionarien sobre la independència. Els votants animalistes del PACMA, són o no són independentistes? És de suposar que hi ha de tot. Unes eleccions al Parlament només serveixen per votar 135 diputats, però no són útils per decidir si Catalunya s’ha d’independitzar d’Espanya. Per tant, si volem fer-ho bé l’única opció és preguntar-ho directament al ciutadà.
Hi ha qui nega el dret a la discrepància dels seus conciutadans. I això no només es dóna entre persones que es dediquen a la política sinó també entre ciutadans que viuen al marge de la política. I sense admetre aquest dret bàsic del teu oponent, difícilment sorgirà la solució per resoldre conflictes. Hi ha qui pensa blanc i està convençut de tenir raó, però el que pensa negre també n’està, de convençut, i, per tant, per resoldre la discrepància s’ha d’implementar un mecanisme que vagi més enllà de dir jo tinc tota la raó i tu no en tens cap, i per tant calla i es farà el que jo digui. Defensar el pensament únic com fan alguns no només no porta enlloc sinó que s’avé poc amb un tarannà mínimament democràtic. En aquestes situacions qui guanya, o li sembla que guanya, és sempre qui s’imposa mitjançant la raó de la força (judicial, policial, etc.). Però la raó de la força no resol mai el conflicte.
Quan sorgeix un conflicte polític que divideix la societat en dues meitats, només queda la via de la consulta ciutadana mitjançant una votació popular i democràtica, i qui guanya té tot el dret a tirar endavant la seva proposta. Aquí no val l’excusa de dir que la minoria no veuria respectats els seus drets, perquè l’opció que aquesta minoria està defensant, sense dir-ho clarament, és que sigui la majoria qui no vegi respectats els seus drets, com està passant ara. Els drets del ciutadà s’han de respectar sempre, però en democràcia guanya la majoria. Les opcions decidides democràticament òbviament no agraden a tothom, però quan no hi ha un camí millor per resoldre els conflictes s’han d’acceptar aquestes regles bàsiques.
Podem posar l’exemple del conflicte polític que hi ha entre Catalunya i Espanya. Ara mateix la societat catalana està dividida en dues meitats, i només podrem saber del cert quina de les dues meitats té més suport popular preguntant-ho directament al ciutadà, com es va fer l’1 d’octubre de 2017. O mitjançant mecanismes indirectes, com els resultats electorals de les eleccions catalanes. Però els resultats electorals no són cent per cent fiables, ja que hi ha una sèrie de votants que ningú sap del cert com es posicionarien sobre la independència. Els votants animalistes del PACMA, són o no són independentistes? És de suposar que hi ha de tot. Unes eleccions al Parlament només serveixen per votar 135 diputats, però no són útils per decidir si Catalunya s’ha d’independitzar d’Espanya. Per tant, si volem fer-ho bé l’única opció és preguntar-ho directament al ciutadà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada