.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 29 d’abril de 2020

El rescat financer

(Article original publicat el 23/4/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1962, pàg. 2)

Escoltem i llegim sovint que com a resultat de la crisi que va començar l’any 2007 i que encara no es pot donar per acabada, per tal d’evitar-ne la fallida els bancs espanyols van ser rescatats pel govern amb 65.000 milions de diners públics. Però aquesta afirmació és falsa i, per tant, les propostes que alguns fan a partir de la mateixa no tenen massa credibilitat. Així, és ben cert que si ara el govern disposés d’aquells diners, d’altra manera es podria gestionar la crisi general derivada de la pandèmia. Però basat en el mateix relat equivocat, es proposa que, ja que els bancs suposadament van rebre aquells fons públics, ara haurien de ser les entitats financeres les que, en contrapartida, rescatessin la societat. El discurs potser sonaria bé si la informació del rescat financer fos certa. Però no ho és. El fet cert és que tot aquest relat parteix d’una informació equivocada.

No per anar repetint que els bancs van rebre 65.000 milions això passarà a ser veritat. No és cert que es rescatés la banca, i caldria que tots féssim un exercici honest de memòria. Es van rescatar, això sí, una sèrie de caixes d’estalvis, gairebé totes les existents excepte algunes que eren gestionades sota criteris estrictament professionals; és el cas de la Caixa. Aquelles caixes, però, funcionaven sota una nefasta gestió política, concedint crèdits que no es tornaven i finançant disbarats com, per exemple, aeroports que no han arribat a funcionar mai. Com que la majoria d’aquelles empreses es trobaven en fallida, el govern va decidir rescatar-les, nacionalitzar-les i vendre-les a tercers. Repeteixo, no es va rescatar cap entitat financera privada, sinó unes caixes d’estalvi que utilitzaven els partits per a lluïment personal dels seus dirigents i per fer-se favors entre ells.

No sé si les entitats financeres haurien o no d’ajudar a resoldre la greu situació en la qual ens trobem a causa de la pandèmia; es tracta d’una decisió política en el qual no hi entraré. Ara bé, tenint present que, en cas de fallida, els dipòsits de fins a cent mil euros estaven garantits pel Fons de Garantia Bancària, jo no les hagués pas rescatat. Allò va ser una decisió política vergonyosa, gens exemplar, i molts ens preguntàvem per què el govern salvava aquelles caixes i no, posem per cas, les merceries. Però el fet és que amb aquella operació els polítics pretenien tapar-se les vergonyes d’una nefasta gestió pública. El rescat de les caixes en fallida va tirar endavant perquè els partits polítics en sortien beneficiats.

Cap comentari: