.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 17 de setembre de 2021

Des de quan som independentistes?

(Article original publicat el 10/9/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2034, pàg. 2)

El meu representant del Brasil em va convidar a dinar a casa seva. Era un holandès perseguit pels nazis que feia molts anys que vivia a Sud-Amèrica, primer a Montevideo i posteriorment a Porto Alegre, la ciutat on ens trobàvem. Tot i que érem a l'hivern austral no feia fred, i vam dinar al jardí. Teníem previst que després de dinar aniríem a visitar una fàbrica, però a mig dinar ens van avisar que no hi anéssim fins a l'endemà, ja que els havia sorgit un imprevist. Vam acordar anar-hi l'endemà, i ens vam quedar fent sobretaula tota la tarda. Vam comentar la situació política d'Espanya i els dubtes que generava. Aquells dies el dictador es trobava ingressat a l'hospital, i el substituïa provisionalment el seu successor in pectore. Tot plegat, vist des de l'estranger, no generava gaire confiança. Ell em deia que, quan el dictador es morís, a Espanya hi podria haver una revolució, però jo li vaig respondre que una cosa així difícilment passaria. I és que contràriament al que havia passat als anys trenta, amb una societat empobrida que no tenia res a perdre, quaranta anys més tard els espanyols havien prosperat. A banda del lloc de treball oficial, molts treballadors tenien una segona ocupació que, normalment, es retribuïa en negre. Qui volia treballar, treballava i, tan aviat com podia, el treballador es comprava un cotxe i un apartament o una torreta a fora per anar-hi els caps de setmana. Aquest era el nostre context socioeconòmic.

El meu representant coneixia Catalunya, i a la conversa va sorgir també l’incògnita sobre el futur del nostre país. Va comentar a la seva dona que aquells dies que jo m'estava al Brasil, cada vegada que teníem una conversa amb un proveïdor i em preguntava si era espanyol, jo sempre responia que era de Barcelona, i mig de broma afegia que no estava gens clar que tots els catalans es consideressin espanyols. Hay un debate vivo sobre ello, ya que no todo el mundo considera que Catalunya sea España, aunque sí la mayoria de la población. Yo mismo, sin ir más lejos, no me sentiria cómodo definiéndome como español, vaig afegir per deixar les coses clares.

Aquesta conversa va tenir lloc l'any 1974, i sempre que m'ho pregunten acostumo a respondre que soc independentista des que tinc us de raó. Ara bé, sort en tenim de les noves conversions a l'independentisme que s'han produït, molt especialment, a partir de la garrotada anticatalana que va representar la sentència sobre l'Estatut. Si no fos per això, avui els independentistes seguiríem sent quatre gats.